Un dels fets més
rellevants de la cultura catalana del segle XX va ser la incorporació, a partir
de la dècada de 1960, de les aportacions que tenien el seu origen en el País
Valencià. Des de llavors, als noms gairebé fundacionals de Joan Fuster, molt
especialment, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Francesc
Mira s’hi ha anat afegint, al llarg de més de cinquanta anys, una allau de
poetes, narradors i autors teatrals, historiadors i assagistes, editorials i
revistes, pintors i escultors, filòlegs i músics, nombroses entitats culturals
que han vertebrat la societat civil amb eficàcia reivindicativa, activistes en
l’àmbit de la llengua, la cultura i l’ensenyament, organitzacions polítiques
que han aconseguit que arrelàs socialment i electoralment el valencianisme...
Abans de la
Guerra civil, i ja des de l’inici del moviment de la Renaixença, els valencians
havien contribuït a la cultura catalana global amb escriptors (Teodor Llorente,
Carles Salvador) i iniciatives (Lo Rat Penat, Taula de les Lletres Valencianes)
de rellevància ben notable, tanmateix, però, el que va succeir a partir de 1960
superava amb escreix qualsevol període anterior en tots els sentis. Quins
serien els elements que caracteritzarien millor aquest cicle històric-cultural
que en l’actualitat continua mantenint tota la seva vitalitat i plenitud?
D’entrada, l’existència d’un nombre considerable de persones amb una gran
potència intel·lectual i creativa. En segon lloc, l’aposta decidida per l’ús de
la llengua catalana com a mitjà per a la producció escrita. En tercer, la
capacitat de generar en abundància unes obres de tipologies ben diverses, fins
al punt d’abastar tots els gèneres literaris i gairebé tots els productes que
són els habituals en una cultura més o menys normalitzada. En quart lloc, la
voluntat de pertinença i d’integració de la cultura feta al País Valencià dins
l’àmbit cultural global que ve definit per la llengua catalana.
Un dels noms
destacables d’aquesta cultura valenciana tan ufanosa de les darreres dècades ha
estat Gustau Muñoz (València, 1951). En general ha mantingut una certa
discreció de presència pública. La seva tasca com a traductor, com a editor,
com a autor d’uns quants llibres, com a articulista i com a promotor
d’iniciatives cíviques i polítiques ha passat molt més desapercebuda del que en
realitat mereixia. Haurà estat l’any 2019, amb la publicació de tres noves
obres, quan a la fi s’haurà posat en evidència de manera contundent el valor
real dels seus treballs i l’envergadura ben considerable de la seva condició
d’intel·lectual i d’escriptor.
Corrents de fons.
Cultura, societat, política (Lletra Impresa, 2019) és una miscel·lània
d’articles i de treballs de caràcter assagístic, la majoria ja publicats en
revistes de referència (L’Espill, Afers, Saó, L’Avenç, Caràcters, Das
Argument), que en conjunt representen sobretot una anàlisi rigorosa i molt
documentada de la realitat del País Valencià contemporani. Es tracta d’un
pròleg i de vint-i-cinc articles agrupats en tres grans parts, cada una de les quals,
especialment la segona i la tercera, tenen una considerable homogeneïtat. El
pròleg és molt substanciós. S’hi fa un diagnòstic lúcid i sense complaences del
moment present. El fil argumental més o menys és el següent: ens trobam que una
“globalització descompensada” i “les transformacions recents del capitalisme”
han creat “una base social” formada per “la dreta rocallosa de sempre” i pels
“perdedors de la globalització”. I aquesta base social ha estat degudament
instrumentalitzada –amb l’ús mediàtic de la postveritat i d’unes maneres de fer
clarament populistes- per determinats dirigents i corrents polítics que,
invocant “les pulsions més primàries”,
han aconseguit atreure’n electoralment una bona part dels seus components, fins
al punt que Muñoz considera que hauríem entrat en “un procés de
descivilització”. Els esdeveniments que reflectirien aquesta nova situació són
abundants. Entre altres, hi hauria “L’ascens d’una dreta desacomplexada en
molts de països d’Europa occidental, que hom dubta a qualificar de populista de
dretes o directament de neofeixista” i “La deriva de l’Europa oriental cap a
l’autoritarisme”; o les presidències de Donald Trump i Jair Bolsanaro; o el
Brexit i “El capitalisme comunista dictatorial de la Xina”. Davant aquesta situació,
l’actitud de Muñoz és propositiva i no de resignació: “És imperatiu atansar-se
als perdedors de la globalització, mirar d’entendre i compensar un procés que
margina i empobreix, que desarticula les societats, que disgrega, que trenca la
cohesió social imprescindible”.
Empès pel seu
afany “d’identificar els corrents de fons que empenyen i modulen les relacions
entre la cultura, la societat i la política. I de situar-los en el seu
context”, Muñoz dedica la primera part del llibre, titulada “Pensar amb perspectiva”,
a temes ben diversos. Tots els deu articles tenen un gran interès. Tanmateix,
la disponibilitat limitada d’espai ens obliga a seleccionar-ne alguns de
concrets. Ens ha semblat magnífic el titulat “Joan Fuster i la
industrialització valenciana: opinions, miratges i equívocs”. Sobre la base de
la seva formació com a economista, i a partir de la voluntat de rebutjar les
opinions d’aquells que han pretès desqualificar el fusterisme basant-se en el
fet que suposadament l’intel·lectual de Sueca s’hauria equivocat completament
en afirmar, a Nosaltres, els valencians (1962), que “El camp ho és tot, al País
Valencià” i que “El País Valencià ha quedat al marge de la revolució
industrial”, Muñoz fa una sintètica i densa història econòmica del País
Valencià. Analitza les opinions del mateix Fuster i també els estudis publicats
abans o després d’ell per altres economistes. En resum, la conclusió de Muñoz
és que Fuster en el seu diagnòstic coincidia amb el que era l’estat d’opinió
general que hi havia als voltants de l’any 1960. I una segona conclusió és que,
per interpretar correctament l’opinió de Fuster, “cal distingir bé entre focus
industrials dispersos i revolució industrial” i “entre presència d’indústries i
societat industrial”.
Uns altres
articles, veritables assaigs breus, de lectura molt profitosa són els següents:
“Elits econòmiques i polítiques al País Valencià contemporani”, “La tradició
amagada”, una anàlisi del pensament reaccionari valencià, “Les limitacions del
passat” i “Entre dues crisis” – lectures del Nosaltres, els valencians,
contrastant en tot moment el contingut del llibre amb les interpretacions que
se n’han anat fent i també amb la realitat dels moments més pròxims-, “La
cultura bandejada” –un balanç molt ben informat i justament molt crític de la
gestió institucional de la cultura al País Valencià en el període nefast de
govern del Partit Popular, que no va impedir, tanmateix, “que la cultura
valenciana en català [mantingués] dosis inèdites de vitalitat en diversos
camps”-, “Quaranta anys després. Els Països Catalans en perspectiva històrica”
–un recorregut cronològic, amb referència a les fites de més rellevància-.
“Paisatge després de la batalla” –una anàlisi del model econòmic valencià-, i,
finalment, “El laberint espanyol, de nou”, “un intent d’explicar a un públic
europeu d’esquerres [l’article havia sortit a la revista alemanya Das Argument]
la situació creada a Catalunya i a Espanya arran del referèndum de l’1
d’octubre de 2017 i la posterior proclamació (retòrica) de la independència,
així com la resposta repressiva i l’aplicació de l’article 155 de la
Constitució per part de l’Estat espanyol”.
La segona part de
Corrents de fons es titula “La lluita per la cultura”. És un aplec de vuit
articles en els quals es parla de la revista Nueva Cultura (1935-1937),
d’orientació comunista, impulsada sobretot per Josep Renau, de la novel·la
L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez, “un retrat demolidor de
la burgesia de l’Eixample de València”,
de l’edició de “La poesia completa de Marc Granell”, i de la figura de
Blasco Ibáñez, a partir del fet que s’havia publicat la versió catalana de les
seves novel·les del “cicle valencià”. També analitza què representa exactament
“Escriure, publicar i llegir en valencià” i parla de les aportacions que ha fet
la comarca de la Safor a les lletres valencianes i sobre la tasca editorial
ingent que ha dut a terme la Institució Alfons el Magnànim. El vuitè article és
el comentari d’un llibre del crític teatral britànic Kenneth Tynan que inclou “un
llarg escrit sobre València que no podia passar desapercebut”.
La tercera part,
titulada “Contemporanis capitals”, és un recull de vuit semblances de persones
que Gustau Muñoz ha conegut a fons i que ha valorat molt positivament o, fins i
tot, ha estimat. Es tracta de Rosa Serrano –“pedagoga, editora, escriptora o
figura cívica”-, Josep Vicent Marquès –sociòleg, periodista i assagista-, Emili
Gómez Nadal –un intel·lectual comunista, amb una llarga trajectòria de lluita
contra el feixisme i contra el nazisme, un exiliat que no volgué retornar-,
Josep Bartomeu –“mestre, llibreter durant trenta anys a Dénia, bibliotecari, i
tothora lector i activista cultural”, i també escriptor-, Carles Jorró,
llibreter, Ramir Reig –jesuïta compromès amb el moviment obrer, dirigent durant
uns anys del Partit Comunista del País Valencià, “historiador excel·lent”-, i,
per acabar, Jacobo Muñoz, un filòsof de referència dins el món acadèmic i un
intel·lectual de prestigi dins l’esquerra valenciana i espanyola. En aquest
darrer cas, però, Gustau Muñoz va més enllà del perfil d’un homenot que ha
conegut i ha admirat, el que fa és la necrològica del seu germà major, amb qui
va compartir família i temps de vida, de qui en va rebre mestratge i exemple.
Per això, en la lectura d’aquesta semblança, a més de trobar-hi molta
d’informació sobre un personatge certament poderós, també hi ha una càrrega
d’emoció tan intensa que el lector en queda empàticament amarat.
Aquesta obra de
Gustau Muñoz globalment ens configura un intel·lectual que reflexiona sobre la
realitat present adoptant sempre una perspectiva històrica, amb una actitud de
compromís crític i amb les eines d’una bona formació acadèmica i cultural, unes
eines que estan fonamentades en el coneixement
de diversos sabers complementaris: l’economia i el pensament polític, la
sociologia i la literatura, la bibliografia de proximitat i la de caràcter
internacional. Muñoz, en sintonia amb els intel·lectuals més paradigmàtics de
l’Europa del segle XX, reflexiona críticament, manifesta les seves
disconformitats, no dóna per bones les visions més o menys establertes per
inèrcia o a conveniència del pensament hegemònic. Muñoz és un intel·lectual
il·lustrat, un fusterià laic, que té una gran confiança en la cultura com a
mitjà de transformació en positiu de la realitat. Una realitat que, segons ell,
a hores d’ara té un grau enorme de complexitat i un ventall amplíssim de reptes
per afrontar.
Amb Corrents de
fons ha volgut contribuir, des d’una posició de valencianisme d’esquerres, a
què sigui possible que en el futur s’assoleixi un estadi de civilització en el
qual siguin vigents els valors del pensament crític, la sostenibilitat cultural
i ecològica, el reconeixement dels drets socials i personals, la democràcia
política de qualitat enfront de l’autoritarisme legislatiu i institucional dels
governants “forts”, la cohesió i la solidaritat social, i un ordre mundial que
no estigui sotmès a la mercantilització inhumana, l’especulació financera i les
relacions desiguals. Un bell somni que, com a lector, he pogut compartir
gojosament. Corrents de fons és igualment una magnífica oportunitat per a
conèixer més i millor el País Valencià. I conèixer el País Valencià també ens
és útil per a saber amb més detall i amb més lucidesa com són, ara mateix, Mallorca i les Balears en el seu conjunt. Els
dos països tenen tantes semblances com dues gotes d’aigua.
Damià Pons (L’altra mirada, Fundacions Darder Mascaró, núm. 93, abril 2020)
