Un llibre iniciàtic, que parla dels anys del jovent escrit des de la joventut. Un premi que va quedar desert. Un original que va a parar a un calaix, el purgatori dels llibres que acaben en l'infern de l'oblit o, si hi ha sort, o oportunitat, arriben al cel de la publicació. O al molt dubtós paradís de l'autoedició. Una reescriptura. I una traducció del castellà a un català ric i expressiu. Finalment, una molt apreciable novel·la. Escrita amb voluntat d'estil. I que basteix una panoràmica sobre els avatars d'uns joves antifranquistes a finals de la dècada del 1960 i gairebé tota la següent. Amb molta literaturització, aclareix l'autor, però fruit també de l'experiència directa.
Històries de joves que s'hi incorporen a la lluita contra Franco, però també al dur exercici de viure (i morir), de construir i trencar relacions amoroses o amicals. D'iniciar-se d'una manera maldestre, dolorosa o perillosa, segons els casos. Hi ha les primeres troballes gastronòmiques, el jazz, les lectures: les ideològiques, les d'alimentar els anhels i les altres. El dur exercici de trobar un lloc en el món a una edat en la qual les generacions posteriors a penes s'han de preocupar de divertir-se i trobar un endoll per carregar l'smartphone. I tot això amb una València meravellosament descrita (les parts, segons Chirbes, de més gran volada literària) com a nucli de la narració. València i l'efervescent barri del Carme d'aquells anys.
"He llegit la novel·la amb malenconia, amb un mig somriure, i no poques dosis de vergonya: així va ser aquell temps, així érem nosaltres. Novel·la d'un temps, d'una joventut turmentada, i també d'una ciutat", escrivia Chirbes en una carta a Bertomeu inclosa -amb molt bon criteri- en l'edició. L'insigne escriptor valencià en llengua castellana afegia també que al volum hi ha "ressons del Dos Passos de la trilogia americana", però sobretot del Cortázar de Rayuela. Referències que li comprem. El que no dirà, perquè no li pertocava, és que hi ha molt de Chirbes. Una lectura exhaustiva i profitosa de les seues novel·les. Hi ha la voluntat d'estil, de bastir una escriptura rica, de fer una prosa expressiva. I hi ha la mirada descreguda, àcida, amb lleus concessions amb la ironia.
Un punt de pessimisme reflectit en la part final del llibre, a principis dels 80, quan s'arriba a la transició-transacció a la Democràcia. I uns s'hi adapten. Uns altres no. "No puc deixar de pensar que el nostre món va quedar-se enrere, en la dècada dels seixanta", diu un personatge que, si no vaig errat, fa la reflexió quan encara no ha arribat a la trentena. Desencantats abans del desencant.
Amb aquell material, Bertomeu fa el pas que no va fer Chirbes d'escriure en la seua llengua. I, el que és més important, d'agafar una vella novel·la del calaix, amb la distància que dóna el temps, amb la saviesa d'anys i anys de lectures i noves experiències i visions, per convertir-la en un llibre esplèndid. Molt ben escrit. Lúcid i punyent. El millor influx fins ara de Chirbes en la literatura en català. I havia de ser Josep Bertomeu Moll.
Capvespre
JOSEP BERTOMEU MOLL
Lletra Impresa, 2016
Novel·la, 224 pàgines
Històries de joves que s'hi incorporen a la lluita contra Franco, però també al dur exercici de viure (i morir), de construir i trencar relacions amoroses o amicals. D'iniciar-se d'una manera maldestre, dolorosa o perillosa, segons els casos. Hi ha les primeres troballes gastronòmiques, el jazz, les lectures: les ideològiques, les d'alimentar els anhels i les altres. El dur exercici de trobar un lloc en el món a una edat en la qual les generacions posteriors a penes s'han de preocupar de divertir-se i trobar un endoll per carregar l'smartphone. I tot això amb una València meravellosament descrita (les parts, segons Chirbes, de més gran volada literària) com a nucli de la narració. València i l'efervescent barri del Carme d'aquells anys.
"He llegit la novel·la amb malenconia, amb un mig somriure, i no poques dosis de vergonya: així va ser aquell temps, així érem nosaltres. Novel·la d'un temps, d'una joventut turmentada, i també d'una ciutat", escrivia Chirbes en una carta a Bertomeu inclosa -amb molt bon criteri- en l'edició. L'insigne escriptor valencià en llengua castellana afegia també que al volum hi ha "ressons del Dos Passos de la trilogia americana", però sobretot del Cortázar de Rayuela. Referències que li comprem. El que no dirà, perquè no li pertocava, és que hi ha molt de Chirbes. Una lectura exhaustiva i profitosa de les seues novel·les. Hi ha la voluntat d'estil, de bastir una escriptura rica, de fer una prosa expressiva. I hi ha la mirada descreguda, àcida, amb lleus concessions amb la ironia.
Un punt de pessimisme reflectit en la part final del llibre, a principis dels 80, quan s'arriba a la transició-transacció a la Democràcia. I uns s'hi adapten. Uns altres no. "No puc deixar de pensar que el nostre món va quedar-se enrere, en la dècada dels seixanta", diu un personatge que, si no vaig errat, fa la reflexió quan encara no ha arribat a la trentena. Desencantats abans del desencant.
Amb aquell material, Bertomeu fa el pas que no va fer Chirbes d'escriure en la seua llengua. I, el que és més important, d'agafar una vella novel·la del calaix, amb la distància que dóna el temps, amb la saviesa d'anys i anys de lectures i noves experiències i visions, per convertir-la en un llibre esplèndid. Molt ben escrit. Lúcid i punyent. El millor influx fins ara de Chirbes en la literatura en català. I havia de ser Josep Bertomeu Moll.
Capvespre
JOSEP BERTOMEU MOLL
Lletra Impresa, 2016
Novel·la, 224 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada