Capvespre es va presentar el passat 8 d'abril a la Casa de la Cultura d'Ondara. L'acte es va plantejar d'una manera original i distesa. Després de les paraules introductòries de la regidora de Cultura, Raquel Mengual Bisquert, l'escriptor i periodista Jovi Lozano-Seser va entrevistar en directe a l'autor del llibre, Josep Bertomeu Moll.
L'argument del llibre se centra en els darrers anys del franquisme, un tema poc tractat en la nostra narrativa. Com molt bé va dir Jovi Lozano-Seser, "quan mor l'alacrà, més perillós és."
Entre d'altres temes es va tractar el de l'estructura de la novel·la. Jovi va dir que tots els capítols constitueixen píndoles de lectura sobre aspectes i temàtiques diferents, en un ordre deliberadament alterat, no lineal. En aquest sentit, l'autor ho va justificar assegurant que volia que el seu llibre fóra com la vida mateixa, que mai no és cronològica. Un llibre, per tant, que lluita contra la tirania de la narració cronològica, on les descripcions es troben entre la línia imaginària que separa l'objectivitat de la subjectivitat.
També es va fer esment a les referències literàries que hi ha a Capvespre. Així, es va parlar de Rayuela, de Julio Cortázar, i de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, per la seua estructura narrativa, i de Heminway, sobretot per l'ús de la frase curta. Josep Bertomeu Moll va reconèixer explícitament aquests models narratius.
El títol del llibre també va encuriosir al periodista. Capvespre és tot just aquell moment del dia que està molt a prop de la nit, un moment de desil·lusió, decadent, de fosca, d'arribada de la nit. Metafòricament, representa el decencís d'una generació que aspirava a una situació amb molt de sol però que al final va veure truncades gran part de les seues expectatives. Capvespre és, també, l'escenari o moment històric en què el franquisme agonitzava, atiava les darreres fuetades repressores amb execucions, condemnes, censura i limitacions de tota mena (polítiques, socials, culturals, morals, sexuals, etc.), fins al darrer alè d'un dictador implacable, sense concessions.
Entre pregunta i pregunta, Josep Bertomeu Moll va confessar que aquesta no ha estat una novel·la planificada, sinó que va brollar de dins seu com una flamarada, ara fa quasi quatre dècades. Hi havia una necessitat interior de contar i moltes matinades d'insomni van ser testimoni d'aquest fet. Segurament per això els seus personatges s'impliquen i s'enfronten als fets d'una manera tan visceral. Amb els anys -hi afegí- aquest llibre ha agafat una dimensió història que no esperava. D'alguna manera, retrobar-se amb la novel·la ha estat un ajustament de comptes amb ell mateix. Per tant, ens trobem amb un punt de vista passional i no crític o científic d'aquell moment històric.
Lozano-Seser va fer menció, a més, de l'anecdotari visual i poètic contingut en Capvespre, tot afirmant que estem davant d'una veu narrativa original i fresa, i d'un punt de vista poc habitual en la nostra narrativa.
En definitiva, Capvespre és el testimoni d'una època, d'una lluita, d'una veu nova que esperem que ens regale fruits tan saborosos com aquests, però que no precisen tants anys per madurar, i molts menys per veure la llum editorial.
En acabant, els assistents a l'acte es convertiren també en periodistes i feren preguntes a l'autor del llibre. S'encetà així un debat força interessant i productiu, que permeté despullar encara més l'autor d'aquesta gran novel·la que, com algú digué, té quasi la categoria de miracle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada