Foto: Fira del Llibre
Dimecres passat va tenir lloc a la Fira del Llibre de València una interessantíssima taula redona entorn de Capvespre, la novel·la de Josep Bertomeu Moll. L’havíem intitulada “D’un temps, d’un país: novel·lar el franquisme”, i ausades que se’n va parlar, i a bastament, d’una època tan funesta com repressora. Un període històric que ha marcat unes quantes generacions, encara ara.
Va ser l’assagista, editor i també escriptor Gustau Muñoz qui va obrir la caixa dels trons de la tertúlia. Muñoz, que com Rafael Chirbes és amic de Bertomeu des de l’adolescència, va fer de moderador de la taula redona i alhora introductor de l’època en què s’insereix Capvespre, tot subratllant que no hi ha quasi novel·les contextualitzades en les acaballes del franquisme. És, en aquest sentit, un dels seus atractius, entre molts altres, com ara el seu valor innegable com a crònica social, històrica, política i també sentimental. En paraules de Gustau, “Capvespre és una novel·la plena de matisos. Desvela moltes coses d’aquella època, retrata de manera única la ciutat de València dels setanta. És una novel·la que feia falta i que posseeix un pols narratiu molt ben definit, una autonomia narrativa de primer ordre, i variada pel que fa a l’estil i l’estructura”.
L’editor i crític literari Pere Gantes en va destacar també el valor autobiogràfic, tot subratllant, per sobre de tot, la seua vàlua estètica: “Si jo haguera de recomanar el llibre, ho faria sobre consideracions literàries. És un llibre ple de desitjos, d’il·lusions, de frustracions personals... construït amb molta agilitat... La descripció de la València de l’època em va encisar”.
Inés Lapiedra, mestra i testimoni directe de la València de primeries dels anys setanta, va confessar: “La novel·la m’ha commogut. M’he vist reflectida en totes les aventures descrites i hi he reconegut els personatges... Ens obligaven a aprendre’ns les obres de José Antonio... I, d’altra banda, teníem una fam de saber i de ser independents insadollables”. Tant Lapiedra com Dolors Major, que encara avui regenta una llibreria, van delectar el públic amb els testimonis directes de dues dones que van viure les darreres fuetades de la repressió franquista –dura, cruenta i terrible– des de la condició de dona, en una època encara més nefasta que ara pel que fa a la igualtat de sexes. Dolors va incidir en aquest aspecte però afegint-hi també que gràcies a aquelles coneixences se li va obrir un món, i els ho va agrair públicament, als amics que hi havia a la sala.
Finalment, Josep Bertomeu, l’autor del llibre, va declarar que és ara quan ha descobert el valor testimonial del llibre, perquè el va escriure l’any 1977 “d’una flamerada”, quedant-se fins a altes hores de la nit, impel·lit per una necessitat imperiosa d’escriure. També va asseverar que els activistes d’aquella època eren una minoria, i que hi ha, a la novel·la, una part de ficció i un rerefons de realitat innegable.
Però el debat no va acabar ací. Perquè, de seguida, es va encetar un torn obert de paraula amb un públic lliurat per complet i amb ganes de dir la seua. Hi havia, entre el públic, alguns protagonistes testimonis –i fins i tot “personatges”– de què s’ha nodrit l’autor i a partir dels quals ha pogut bastir Capvespre.
Una taula redona que referma encara més que la novel·la de Josep Bertomeu Moll, Capvespre, és una obra literària que paga molt la pena.
