Benvolgudes amigues / benvolguts amics:
Havíem d’anar-hi sí o sí. Perquè Gandesa va ser un punt clau, estratègic, de la Guerra del 36. Com ho ha estat sempre des de temps immemorials, segons ens explicava el cronista del poble, Anton Monner: des dels ibers i els romans i els pobles bàrbars i els musulmans que hi van habitar o passar en algun moment de la història recent i antiga.
Gandesa és la capital de la comarca de la Terra Alta. Contrada d’interior de Catalunya. Extrema, apartada, allunyada dels centres urbans cosmopolites. Terra aspra, de cingles i turons escarpats, bella orografia desordenada i atzarosa, de vegetació atapeïda, mediterrània per excel·lència. Terra de rieres de vertigen i amagatalls naturals. Jordi Botella contemplava des del cotxe, a mesura que ens acostàvem al poble, alguns dels escenaris naturals de Metralla: les serres de Pàndols i de Cavalls, de Volandins, el Puig Cavaller. I en aquell mateix instant materialitzava visualment alguns dels passatges cruents, tràgics, dolorosos, de la novel·la.
Terra de secà i alhora fecunda, a Gandesa sovinteja l’olivera i, sobretot, la vinya. De fet, hi vam anar en plena verema. Alguns tractors s’arremolinaven entorn de la cooperativa per abocar-hi la collita acabada de tallar. A la botiga de la cooperativa vam escoltar les lliçons d’una xicona molt sabuda, ben proveïda de coneixements d’enologia. Feia goig escoltar-la i detectar-se amb tot el que ens relatava entorn del món del vi. Cadascun de nosaltres ens vam fer amb una tríade de vins autòctons: un parell de negres i un de blanc. (Cal dir que, a banda de les varietats comunes: Garnatxa Negra, Samsó, Syrah, Macabeu, Carinyena, en tenen un d’autòcton i únic, el Puresa Morenillo, molt cotitzat.)
La visita al Museu Memorial de la Batalla de l’Ebre era indefugible. Realment un espai molt ben concebut que mostra a les clares com es va desenvolupar la famosa Batalla, i les conseqüències que se’n derivaren: patiment, repressió, dolor, fam, exili, silenci, misèria. Un espai on hi ha els testimonis directes i indirectes de la guerra i on s’explica amb rigor històric un dels episodis més cruents i vergonyants de la història peninsular.
A la fi, tocava fer la presentació de la novel·la. I hi van acudir algunes autoritzats i personalitats de Gandesa: l’alcalde, Carles Luz, i el president del Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre (CEBE), Jaume Blanch, a més del cronista del poble adés esmentat, Anton Monner. Una presentació acollida de grat i amabilitat exquisida per l’alcalde de Gandesa i que l’escriptor Manel Rodríguez-Castelló va voler encetar amb una al·lusió a l’1 d’octubre de fa quatre anys, quan el poble de Catalunya es va manifestar democràticament i va exercir el dret a decidir, a pesar de la repressió –desproporcionada, desmesurada, irracional, autoritària, absurda– de l’Estat. Després vingué la intervenció –emotiva, sentida, argumentada– del protagonista, el també escriptor i poeta Jordi Botella. I una lectura a dues veus entre Jordi i Manel escenificant alguns dels passatges de la novel·la en què l’Ebre n’és l’escenari principal. Finalment, les intervencions del públic, amatents i fraternals, d’alt nivell, com les que van fer el cronista del poble Anton Monner, a propòsit de la riquesa lingüística de Metralla, i l’historiador Jordi Grau, sobre el procés d’elaboració de la novel·la.
Juli Capilla
PS Volem agrair expressament a les autoritats i personalitats gandesanes la seua extraordinària acollida el dia de la presentació de Metralla. A l’alcalde, Carles Luz; a Jaume Blanc, de CEBE; al cronista Anton Monner, a l’historiador Jordi Grau, al públic que va assistir a la presentació i també a Albert Julià i els professionals del Museu Memorial de la Batalla de l’Ebre, que ens van obrir les portes –i el cor– de casa seua. I també als llibreters de la Llibreria Art Moble, que van tindre la gentilesa de vindre a sevir exemplars de la novel·la de Jordi Botella, Metralla.
Manel Rodríguez-Castelló, escriptor
Jordi Botella, autor de la novel·la
Metralla, molt més que una novel·la sobre la Guerra Civil
En paraules de l’escriptor Manel Rodríguez-Castelló: «Metralla és una novel·la-assaig sobre la condició humana des de la mirada lúcida i compassiva de l’autor, Jordi Botella. Un exercici literari impecable i vertiginós. La crònica descarnada d’una guerra en què el dolor i la pèrdua van marcar l’esdevenir històric i sentimental d’unes quantes generacions. La novel·la de la guerra que el país necessitava»
Metralla conta la història de la família Llonch. Som a la primavera de 1938, els nacionals són a les envistes de Castelló, i els Llonch decideixen tornar-se’n a la seua ciutat d’origen, Alcoi. Aquesta petita història, però, abasta moltes històries. La de la resistència antifeixista durant la Guerra Civil contra un exèrcit revoltat. La de la lluita en favor d’uns ideals i d’un govern legítimament constituït i elegit pel poble. La del dolor de tanta gent innocent i anònima. La de la barbàrie i la repressió sense escrúpols dels vencedors sobre els vençuts. La de l’exili ⸺exterior i interior⸺ de tanta gent que va veure escapçada la seua vida per sempre.
Alguns dels passatges sobre la batalla de l’Ebre, el riu Serpis, el front de Llevant i la famosa línia XYZ de defensa republicana contra les escomeses dels nacionals són d’una plasticitat tràgica i d’una heroïcitat extrema absolutament acaparadores. Com són també igualment corprenedores les descripcions dels bombardejos de l’aviació italiana i l’ajuda sanitària internacional als republicans ⸺és encomiable, en aquest sentit, la instal·lació de l’Hospital Sueco-Noruec a Alcoi.
Tot plegat fa que Metralla siga molt més que una novel·la, la crònica humana d’un esdeveniment cabdal de la nostra història i europea, un document sustentat en la bellesa i el bon quefer literari. La solidaritat entre la gent, però també les delacions i les petites traïcions casolanes i familiars, constitueixen un testimoni esfereïdor sostingut en una sensibilitat sublim, la d’un autor, Jordi Botella, que ha sabut llegir la història terrible d’una guerra fratricida, canalla i traïdora. Una crònica memorable contra l’oblit i la ignomínia, per la memòria històrica i la dignificació de totes les víctimes.
Aquesta és la sinopsi del llibre que l'editorial Lletra Impresa llançarà al setembre:
"Aurora abandona Cuba mentre els revolucionaris entren a l’Havana. Seixanta-vuit anys abans, son pare havia arribat a aquell mateix port fugint del passat i amb la intenció de tornar, però l’illa l’havia embolicat en una teranyina de màgia i seducció. Aleshores la perla del Carib era l’última joia que encara quedava enfilada al collaret de l’imperi espanyol. Aurora havia nascut en aquell món fascinador que s’agitava sobre les brases convulses de la història al ritme de músiques tropicals i personatges prodigiosos. Ara tot s’ha acabat. La seva vida s’ha convertit en un aiguamoll de records estantissos. Ha arribat l’hora de deixar enrere tots els fantasmes i d’emprendre el viatge de tornada que son pare no havia pogut fer. Acostumada a la incertesa lògica del futur, haurà d’enfrontar-se amb la imprevisibilitat màgica del passat. Però Aurora forma part d’una llarga nissaga de dones que han heretat la facultat ancestral de veure la part de darrere de les coses."
#novetatsetembre2021 #lletraimpresaedicions
Del llibre que l'editorial Lletra Impresa llançarà al setembre l'escriptor Toni Cucarella diu:
«Insistiré a dir que X és un dels autors amb més recursos de la literatura catalana. Que no defuig el risc. Perquè qui no s’arrisca, no eixampla les fronteres dels seus límits. El resultat és aquesta novel·la que és ben bé una proesa, un envit literari excepcional.»
#lletraimpresaedicions #novetatsetembre2021
#novetatsetembre2021 #lletraimpresaedicions
#lletraimpresaedicions #novetatsetembre2021
Carregats amb un LLIBRE (així en majúscules) que farà PARLAR i, sobretot, LLEGIR. Anirem deixant molletes de pa els pròxims dies perquè quan arribe a les llibreries en setembre en tingueu moltes ganes.
#lletraimpresaedicions #novetatsetembre2021
 |
| Jordi Botella a la porta del refugi antiaeri de la Glorieta, Alcoi | Foto: Xavi Terol |
Diu Joan Ramon Resina: “La pretesa objectivitat de la història davant la subjectivitat de la literatura és una falòrnia interessada d’alguns historiadors”. En posicions de poder, ja que la història l’escriu el vencedor. Front a la historiografia oficial, hi ha estudis que revelen fets negligits o amagats. I amb la farina que ni l’una ni els altres no volen o poden tocar, la novel·la feny el pa de l’oblit per mostrar la veritat de l’art, atemporal, universal per arrelat en unes circumstàncies, a través de personatges observats al detall per representar la condició humana en el camí d’anada i tornada de la part al tot. Persona significa màscara: el personatge inspirat en la persona, fos amb ella per fer-la accessible en la representació literària.
Continua Resina: “Només cal preguntar-se si cap historiador ha aconseguit mai una representació tan completa de la vida dublinesa del principi del segle XX com la que es troba a l’Ulisses de Joyce”. La Ilíada, l’Eneida, Èdip rei, La metamorfosi, la Divina Comèdia, Hamlet, el Tirant, el Quixot, La plaça del diamant, el Llibre de meravelles, els grans relats tenen aquesta virtut. Si la literatura concentracionària, de Levi o Xalàmov, fos mera ficció encara il·luminaria l’infern humà com no ho pot fer cap historiografia.”Els amors fan l’amor, la història les històries” diu Estellés. Aquest mateix supòsit anima Metralla.
En la novel·la s’entrellacen els dos plans de l’edifici narratiu, el dels personatges i el de la contesa. Sobre el teló de fons del darrer any de guerra, es mouen per territori valencianocatalà (de Castelló a Alcoi, de València a Alacant, de l’Espadà a Vinaròs, de l’Ebre al Pirineu) uns personatges arrossegats pels esdeveniments, ferits per la metralla del sofriment: les històries i la història, les parts i el tot s’acoblen en ball incessant.
 |
| Portada del llibre Metralla, de Jordi Botella, publicat per Lletra Impresa Edicions |
La novel·la és una espiral, una cançó amb tornada: gira sobre el nucli i s’obri a les diverses perspectives del paisatge. És un calidoscopi que a cada gir compon noves figures. Com la memòria, no és mai lineal i es mou com una baldufa. Diu Zagajewski: “El dubte és un túnel; la poesia, una espiral”. Metralla de Jordi Botella pertany a la millor poesia, la que expressa la veritat profunda de les coses. La poeticitat, que no entén de gèneres ni temps, l’emparenta, sense abandonar les fèrtils terres de la ficció, amb l’assaig: interpel·la el lector, mostra múltiples cares de la realitat, defensa unes tesis, sustenta una idea del món. Perquè el cable de l’espiral aguante bé cal que el fil de l’electricitat literària tinga la tensió i qualitat escaients. Clau de volta de tot, la matèria verbal de què estan fets literatura i somnis. La veritat no es pot dir si el llenguatge no ateny la forma òptima (elasticitat, resistència, conductivitat). El més volàtil i representatiu de l’aventura humana escapa a la indagació històrica, la paraula, les flexions vocals, els matisos verbals identitaris. L’elecció i maneig de les formes de l’idioma hi és determinant. Metralla és l’escenari de personatges íntegrament representats per models de llengua que equilibren el dialecte de les comarques centrals valencianes i d’Alcoi amb l’estàndard literari i fan accessible la veritat de la ficció. Sense l’artifici que descomparteix les veus del relat, el narrador hi assumeix la completesa de l’experiència verbal, l’univers sonor d’uns personatges i d’una realitat, amb una sensibilitat lírica encomiable.
Metralla culmina el cicle dels Llonch, epònim novel·lístic de Botella: La Sagrada Família (1997), Carta als reis (1998), Estació terminal (2000) i La caixa negra (2002). Cap a les fonts originàries, Metralla remunta el riu de la memòria individual, familiar i col·lectiva, d’una ciutat, d’un país. Per entendre les malalties presents furguem en les nafres del passat, que han volgut tancar en fals. No deu ser casual que l’autor comence la novel·la en època d’Aznar i l’acabe en plena crisi de la monarquia i el règim del 78. Cal tornar a les preguntes pendents, com el brigadista Almudéver, un remolí que es desplaça per verificar la grandesa i misèria de la condició humana. I que proclama que la dignitat humana no es doblega ni en les més atroces circumstàncies, que la metralla de la barbàrie sempre està a punt d’esclatar, que la noblesa d’una causa no eximeix de l’estupidesa i que la llibertat té un preu molt alt però és també un somni irrenunciable que ens mou com l’espiral pels camps devastats de la història per restablir la veritat última que brilla en algunes novel·les.
Farem un pensament. Ja veus. Aquestes càpsules que mouen les neurones i el cor. I foraden el silenci. Brossa, Joan i l'escriptura. I el Fuster. I el Max Aub, el dels crims exemplars. I els grecs. I el principi de no contradicció pels aires. Les coses no són com són. Com són? Capbussar-se dins els fragments del món, de l'escriptura del món, per traure el cap i respirar. Descarbonitzar els passadissos cerebrals. Lliurar-se a la nuesa del poema on poder extraviar-se. On poder fer acrobàcies i caure. Caure per certificar l'existència. La pròpia i la dels altres. Els altres que ens donen l'existència fugissera. Com les imatges darrere els ulls. El llamp. La foguera. Els dits bruts de sutja. Escriure a la parets de la cova. De la closca. Escriure'ns. Respirar l'escriptura. Ensumar-la. Deixar-la a la serena en un cossi ple de flors que suren. La malenconia de les pèrdues. De la pèrdua. De la gran pèrdua. El gest del pensament. La parla del cos i del dolor. El bot cap enrere. Quan les colobres nadadores. I l'afonia de la llàgrima. I la música del dir. I del silenci. Inquietant. La música. Transitar per l'escriptura inestable, per la seva bellesa que es mou en ser bellesa. Percebre el món somort des d'un silenci. Veure com avancen les ones cap a la platja. Les ones i el temps. La sordesa i el temps que ens estimba per l'ull de la galàxia. Un altre abisme. Aquesta melangia grisa. De boira grisa. Aquestes píndoles multicolors. I l'oblit. El saial nostre de cada dia. I el groc perillós de la revolta. I la política. La mirada política. Lisboa. I el poeta de la ciutat. I l'altre, el brasiler Daniel Lima, aquell del "Penso mas não existo" tan poc cartesià. Pensar sense existir és tan perillós com existir sense pensar. O no. Vés a saber. I el vi. I el poeta que se'n va fulminat pel llamp de la pròpia vida. I el dolor. I de nou les pèrdues. I la simpatia per Schopenhauer sota la llum de la Marina. I Tamil Nadu. Buda. El Nirvana. El corb. La brutícia. La ferida. I la política. I la malenconia de la poítica. I Segària. La casa dels estius. I la muntanya. I la política.
[Joan Navarro. Text llegit en ocasió de la presentació a la Plaça del Llibre de Gandia de Farem un pensament el divendres 28 de maig de 2021.]
Serà al Pati del
magnífic edifici de Ca n’Ametller, a Molins de Rei, dilluns 28 de juny a les
18.00 h. I cal fer-ne reserva per e-mail: llibreriabarba@gmail.com o
presencialment a la llibreria (c/ Rafel Casanovas, 45).
L’escombra de
la Bruixa Polida és un
conte divertit que sap transmetre amb elegància i subtilesa un missatge positiu
que apel·la a la superació personal i a la solidaritat, a la llibertat, a la
igualtat i al dret a somiar.
Cuando a Francis Ford Coppola le preguntan por “Apocalypse Now” suele responder con una frase aparentemente incomprensible, pero llena de sentido: “Esto no es una película sobre la guerra de Vietnam, esto es la guerra de Vietnam”. Algo muy parecido podría decir Jordi Botella cuando alguien le pregunte sobre “Metralla”; una novela sobre la Guerra Civil, en la que en vez de ofrecernos un relato académico sobre el conflicto, logra sumergirnos en un universo de miedos, derrotas, heroísmos y miserias que compuso el paisaje humano de una contienda que ha marcado para siempre nuestra historia.
Que nadie busque en el último libro de este escritor alcoyano uno de esos retratos tópicos sobre la guerra del 36 a los que tan acostumbrados nos tienen la literatura y el cine desde los años de la Transición. Aquí, no hay milicianos arcangélicos ni falangistas villanos de caricatura con bigotito fino y pelo planchado de fijador. Aquí, hay gente normal y corriente, arrastrada por el temporal violento de un conflicto que abrió en canal a toda una sociedad. Aquí, hay hambre, roña, muerte, instantes de valor, momentos de cobardía y demostraciones de la inacabable capacidad de supervivencia que tiene el ser humano. Jordi Botella despliega toda su capacidad poética y todas sus habilidades literarias para conseguir un objetivo muy ambicioso: meternos en la piel de unos personajes, que en un momento determinado de sus vidas se vieron atropellados por el viento de la Historia y se tuvieron que enfrentar a los desastres de una guerra fratricida.
Esta novela -que arranca en 1938 a un año de la victoria franquista- es sobre todo una historia de perdedores. “Metralla” es un baile de figuras empujadas por un destino amenazante, que recorren sus biografías bajo la opresión de una derrota tan brutal como inminente. Un grupo familiar es la base sobre la que descansa la trama. Hermanos, padres e hijos como una perfecta parábola para explicar qué le pasa a una sociedad cuando ve destruido hasta el último resto de normalidad por la violencia de un conflicto armado. Estamos ante un libro coral, que a lo largo de sus 350 páginas nos muestra una atractiva galería de personajes que han de moverse en el extraño territorio que separa el drama colectivo de una Guerra Civil de los retos más prosaicos de la vida cotidiana.
En esta creación de Jordi Botella la Geografía juega un papel importante y en muchas ocasiones el paisaje asume un papel activo de protagonista. “Metralla” discurre en un escenario físico muy concreto, que va desde Alcoy a Castellón. Los ríos, las viejas fábricas textiles, las calles y las sierras son una parte fundamental del relato y tienen un peso específico que va más allá del mero retrato historicista o nostálgico. Los personajes ganan en riqueza de matices cuando se les sitúa en el entorno que los rodea. La descripción de aquel Alcoy atormentado por todas las facetas de la tragedia bélica está realizada con una sugerente belleza poética y es uno de los valores añadidos de una novela que aspira a ir más allá de las peripecias personales de su elenco de protagonistas, para conseguir un gran fresco social de una época especialmente dura y compleja.
Tras su lectura, una cosa queda muy clara: “Metralla” no es una novela más sobre la Guerra Civil. En medio de un panorama literario que ha abusado del conflicto del 36 hasta la extenuación, es de agradecer el esfuerzo suplementario efectuado por Jordi Botella. El autor se ha salido de los caminos más trillados y ha arriesgado para ofrecernos un punto de vista novedoso y diferente de un tema inagotable. Una sociedad que todavía sigue arrastrando los fantasmas de una contienda vivida hace más de 80 años, debería agradecer cualquier aportación nueva que la ayude a entender este tramo tan oscuro de su historia.
Javier Llopis, Tipografia La Moderna, 07/06/2021
Sí, sí! Tal qual el títol d’aquesta petita crònica sobre el dia que petits i grans (bruixes i bruixots tots!) ens hi vam confabular per conèixer una història ben curiosa, la de L’escombra de la Bruixa Polida. Dissabte a la tarda, al petit i bonic poble gironí de Madremanya, més de cinquanta persones ens hi aplegàvem ─a les escales de l’església, asseguts en cadires o fent rotgle─ amb la il·lusió d’escoltar la Lídia Cruset Vilar, que va encisar els nens i també els majors explicant-nos el conte. Després, hi van intervenir també Anna Iglesias, regidora de Madremanya; l’editorial Lletra Impresa, del País Valencià, i les autores del conte, Anna Serra i Marta Puig, que ens van comentar com es va gestar la creació i publicació d’aquest conte fantàstic. I hi havia també Caro, de la meravellosa Llibreria Puput de la Bisbal, que va abastir d’exemplars els oients/lectors.
L’escombra de la Bruixa Polida és un conte divertit que sap transmetre amb elegància i subtilesa un missatge positiu que apel·la a la superació personal i a la solidaritat, a la llibertat i al dret a somiar. Una tarda entranyable a Madremanya, entre escombres, beuratges, paraules màgiques i bruixes.
El poeta Antoni Ferrer se'n fa ressò del darrer assaig de Manel Rodríguez-Castelló a la revista Saó
Metralla conta la història de la família Llonch. Som a la primavera de 1938, els nacionals són a les envistes de Castelló, i els Llonch decideixen tornar-se’n a la seua ciutat d’origen, Alcoi. Aquesta petita història, però, abasta moltes històries. La de la resistència antifeixista durant la Guerra Civil contra un exèrcit revoltat. La de la lluita en favor d’uns ideals i d’un govern legítimament constituït i elegit pel poble. La del dolor de tanta gent innocent i anònima. La de la barbàrie i la repressió sense escrúpols dels vencedors sobre els vençuts. La de l’exili ⸺exterior i interior⸺ de tanta gent que va veure escapçada la seua vida per sempre.
Alguns dels passatges sobre la batalla de l’Ebre, el riu Serpis, el front de Llevant i la famosa línia XYZ de defensa republicana contra les escomeses dels nacionals són d’una plasticitat tràgica i d’una heroïcitat extrema absolutament acaparadores. Com són també igualment corprenedores les descripcions dels bombardejos de l’aviació italiana i l’ajuda sanitària internacional als republicans ⸺és encomiable, en aquest sentit, la instal·lació de l’Hospital Sueco-Noruec a Alcoi.
Tot plegat fa que Metralla siga molt més que una novel·la, la crònica humana d’un esdeveniment cabdal de la nostra història i europea, un document sustentat en la bellesa i el bon quefer literari. La solidaritat entre la gent, però també les delacions i les petites traïcions casolanes i familiars, constitueixen un testimoni esfereïdor sostingut en una sensibilitat sublim, la d’un autor, Jordi Botella, que ha sabut llegir la història terrible d’una guerra fratricida, canalla i traïdora. Una crònica memorable contra l’oblit i la ignomínia, per la memòria històrica i la dignificació de totes les víctimes.
Ens plau convidar-vos a la presentació del llibre
Xavier Aliaga (Xàtiva), Carles Barquero (Elx), Maria Calvo (Algemesí), Isabel Canet Ferrer (Gandia), Carles Cano (Paiporta), Laia Fontana (Alzira), Aina Garcia-Carbó (Benicarló), Francesc Gisbert (Alcoi), Susanna Lliberós (Vila-real), Lliris Picó (Sant Joan d’Alacant), Jovi Seser (Dénia) i Vicent Usó (Castelló).
El volum ha estat editat per la professora de valencià i escriptora Maria Calvo
i compta amb un pròleg de la també escriptora i artista Anna Moner.
Les il·lustracions són del muralista i artista polifacètic Toni Espinar,
que ha comptat amb la col·laboració dels seus fills Gustavo Darío i Violeta Espinar Alemany.
En la
modalitat d'assaig ha estat guardonat l’autor Gustau Muñoz per Corrents
de fons. Cultura, societat, política, perquè realitza una gran
contribució al pensament al voltant de qüestions històriques valencianes, sobre
l'obra d'autors crucials (des de Blasco Ibáñez a Marc Granell), així com sobre
figures del valencianisme cultural (de Rosa Serrano a Emili Gómez Nadal).
Així que si voleu descobrir com un bon dia, l’escombra netejadora de la bruixa Polida, cansada, esgotada i fastiguejada de fer sempre la mateixa feina, aconsegueix canviar el seu destí, podeu comprar el vostre exemplar a la nostra pàgina web (sense despeses d'enviament) o a partir de la setmana que ve en la vostra llibreria habitual.
Metralla és molt més que una novel·la, és el testimoniatge —en carn viva, palpable, terrible— dels qui van patir els efectes de la barbàrie de la guerra. Un valuós document històric en què la realitat, per bé que tamisada per l’art de l’escriptura, s’hi mostra amb tota la cruesa per rescabalar-nos, en la mesura que la literatura ho pot fer, dels bocins d’una metralla que perdura encara en la memòria col·lectiva sovint amagada entre els plecs de la por i l’oblit. Una història que es conjuga entre les ombres sinistres d’un oblit capciós i mesquí i els efluvis d’una ferida que supura i ens reclama tothora, i que no acabarem de guarir si no és des de l’esforç responsable de la memòria i de la justícia històrica.
Antoni Gómez: «El llibre és un toc d'atenció contra el perill del discurs de l’odi»
«Cal prendre consciència que ara formem part d’un planeta anomenat Terra que és responsabilitat de tots, sense excepció. En aquest sentit, els meus articles giren entorn de diversos temes molt actuals: el coronavirus, que ha posat sobre la taula que Occident també és vulnerable, que els problemes del planeta ens afecten a tots, per a bé i per a mal, el fenomen de les migracions, el canvi climàtic, les noves tecnologies, el terrorisme, les desigualtats socials, [...] el perill dels populismes i els líders que fomenten la intolerància i el discurs de l’odi.»
Entrevista apareguda a Levante-emv,
per Mónica Arriba
El protagonista de Diari íntim d’un editor és el vicedirector d’una
editorial governamental que viu en una ciutat qualsevol de la Xina. Un home de
mitjana edat, casat i amb una filla, que sucumbeix per complet als seus
desitjos sexuals, sempre amatent de noves experiències eròtiques. Unes
vivències que porta fins als extrems més insospitats, i que conta fil per
randa, sense embuts, en un diari íntim que posa els pèls —i la libido—
literalment de punta. Aquest home que narra les seves experiències sexuals és
allò que en diuen a la Xina contemporània «un oficial despullat», és a dir,
algú que no té res a perdre perquè ha enviat els seus diners i la seva família
a Austràlia.
Malgrat el seu erotisme rampant i desenfadat,
irreverent i provocador, Diari íntim d’un editor traspua una elegància
literària i un interès sense parió gràcies a la veu d’aquest editor «despullat»
que conversa constantment amb algunes veus literàries i llegendàries de la Xina
i del Japó —Su Shi, Mao, Li Bai, Ihara Saikaku— i on la presència d’alguns
clàssics universals occidentals —com ara el Marquès de Sade, Nabókov,
Montaigne, Beckett, Cioran, Maugham o Bolaño—, fa de contrapunt a una narració
nua que ha de somoure per força el lector i que ens impel·leix a concebre la
vida i el sexe sense apriorismes i sense cap mena de prejudicis.
La presentació serà virtual i s’esdevindrà el 14 d’abril, a les 18.30 h, a través d’aquest enllaç. Anirà a càrrec del mateix autor i de Toni Infante com a introductor.
Es tracta d’un curs de presentacions literàries, organitzat per la Coordinadora pel Valencià, el CEFIRE d’Alcoi i el Campus d’Alcoi de la Universitat d’Alcant. Hi podeu accedir accedir des de la pàgina web del Campus d’Alcoi de la UA (https://web.ua.es/va/campusalcoi/online/online.html).
Maruc és un llibre especial. De primer, perquè és un llibre col·lectiu, amb dotze contes breus per a infants. De segon, perquè està bellament il·lustrat, a tot color, a l’estil muralista de Toni Espinar, Violeta Espinar i Gustavo Darío. I en tercer lloc, és especial perquè tots els contes comparteixen una protagonista, Maruc, i estan dedicats o ambientats en alguna llibreria del País Valencià. Hem parlat amb Mercè Climent i Juli Capilla, editors de Lletra Impresa, i amb alguns autors de les nostres comarques, Francesc Gisbert (Alcoi, llibreries Llorens i Detroit), Isabel Canet (Gandia, llibreries Ambra i Gavina), Xavier Aliaga (La Costera de Xàtiva) i Jovi Seser (Publics de Dénia).
El projecte es va gestar de la manera següent. Maria Calvo -a qui no coneixíem de res- ens va enviar un conte, Maruc, per veure si ens interessava publicar-lo a la nostra editorial, Lletra Impresa Edicions. És un conte molt bonic en què l’autora fa un homenatge a la llibreria Samaruc d’Algemesí. Ens va agradar. Vam veure que aquest homenatge a una única llibreria podia ampliar-se a totes les llibreries del País Valencià, i per extensió a les llibreries en general. Així que li vam dir que podíem fer un projecte més ambiciós. Maria Calvo s’hi va sumar entusiasmada i vam decidir de triar una dotzena de llibreries representatives, simbòlicament, de les llibreries tradicionals, les que estan veritablement especialitzades i responen a criteris professionals. Era el moment del confinament més estricte. Havien obligat les llibreries a baixar la persiana i el sector estava patint com mai. Així que el projecte naix amb l’objectiu de denunciar aquesta situació discriminatòria i absurda. (S’ha demostrat que la cultura és segura i les llibreries són espais que respecten de manera escrupolosa les mesures de seguretat per evitar el contagi de la Covid-19.) Així doncs, vam triar també dotze autors de dotze comarques de tot el País Valencià perquè elegiren la seua o seues llibreries de referència. A més, ho vam fer de manera paritària: 6 dones i 6 homes. Li vam demanar un pròleg a l’escriptora, artista plàstica i periodista Anna Moner, a suggeriment de Maria Calvo, que va aportar també l’il·lustrador, Toni Espinar (acompanyat pels seus fills Gustavo Darío i Violeta Espinar Alemany) un artista molt original, perquè està especialitzat en els murals urbans. El resultat n’és un aplec de dotze contes entranyables elaborats per escriptors/es valencians de prestigi. Maria Calvo n’ha fet d’editora.
La idea del meu relat parteix de les preguntes que es fan alguns pares quan els seus fills no llegeixen. Volia mostrar que les famílies han de crear l’entorn adequat, no sols a casa, també fer de les llibreries un entorn bonic, amb un punt màgic. Vaig dubtar a participar-hi perquè fer un conte per a xiquets i xiquetes és molt difícil, no és el meu camp. Em genera molt de respecte la gent que s’hi dedica. Però em semblava molt bonica la idea aquesta de fer suport a les llibreries tot lligant-lo a la infantesa. Amb grans escriptors i escriptores.
Els llibres de contes col·lectius tenen l’atractiu d’aportar, no només històries amb temàtiques diferents, sinó també diversitat d’estils i autories. Aquesta diversitat és el que més atrau de cara a la lectura, el poder fer un tast de literatura diferent enllaçada amb coherència per un propòsit i uns trets comuns. Com a escriptora, he participat en diversos llibres col·lectius de contes i puc dir que sempre ha estat una experiència satisfactòria. D’entrada, el fet d’haver de publicar junt amb autors i autores que són grans professionals és un repte que obliga a donar el millor, comporta una autoexigència de superació. El llibre que en resulta sempre és un goig perquè em dona l’ocasió d’aprendre dels altres contes. En el cas de Maruk, l’objectiu consistia a destacar les llibreries com a espais entranyables capaços de fer estimar la lectura. El meu conte en concret tenia una dificultat especial ja que havia de construir una història que relacionara no una sinó tres llibreries de la ciutat de Gandia dins d’un text molt reduït pel que fa a l’extensió. El conte és un esforç de síntesi i concreció. El meu conte es titula “El secret dels llibres”. Tracta d’estimular el gust per la lectura i el desig de posseir llibres, com a objectes que ens transporten secretament allà on sols pot arribar la imaginació.
Em pareix un projecte fantàstic perquè per una part basteix un recull ben heterogeni de narratives i, d’altra banda, reivindica el paper de les llibreries en un moment molt trist i poc afalagador. Crec que és una iniciativa engrescadora i, de refilada, molt transversal.
La meua història és un petit homenatge a la Llibreria Publics de Dénia, amb una llarga i importantíssima trajectòria llibretera i alhora una aproximació al gènere infantil que no és el meu hàbitat habitual. En el relat he condensat allò que considere interessant del gènere, tal com la fantasia o la redempció dels personatges.
Podeu llegir el reportatge a la web del diari Les Muntanyes.
