Potser la literatura no serveix de res. A mi, però, m’ha permès de conèixer
en Santiago Diaz Cano quan ensenyava les matemàtiques al malaguanyat col·legi
comte Guifré de Perpinyà. La Universitat Autònoma de Barcelona acabava de
publicar-li Memòries d’un porc, un
llibre extraordinari, una de les millors novel·les escrites en català al segle
XXI. Malauradament, aquesta obra no es va beneficiar de cap promoció i, tret
d’un servidor, ningú no n’ha parlat. Vergonya cavallers ! En el nostre petit
món literari tot és una qüestió de màrqueting, prova de normalitat. Venen
llibres com vendrien sabates o llaunes de pèsols… Perdoneu-me si em repeteixi :
com és possible que un autor tan bo com Diaz sigui desconegut quan triomfen
tants mediocres a les nostres llibreries? Imagineu amb quina impaciència
esperava la seua segona novel·la. El novel·lista ha sabut renovar-se i proposar
una novel·la negra original. Domina el relat i el lector mai no s’avorreix. He
retrobat el seu mestratge de la llengua, el seu ús judiciós de les variants
dialectals. Per ell, l’estil encara compta i no repeteix vint vegades en divuit
ratlles el verb ser com alguns… Malgrat tot, aquesta bona novel·la, ho confessi
amb desgana, m’ha decebut un xic perquè no ateny l’esplendor del seu llibre
precedent. No vull pas allunyar el lector d’aquesta segona novel·la molt
atractiva, variació còmica i valenciana de Crim
i càstig, perquè el meu criteri no és universal i segur que molta gent la
xalarà llegint el llibre. Una de les qualitats majors del llibre és el seu
humor negre que m’ha recordat els estirabots de Pierre Doris. “Busca les
ferides. No hi ha sang. Tan sols, al cim de la clepsa, un gual tou com un flam
de cafè (d’aquells que tant li agradaven a ella) delata qualque d’anormal.” (pàgina
18)
De tant en tant, deixa anar una imatge romàntica, als límits de la
cursileria, com si es penedís d’imposar-nos tants horrors. “L’abric de mart
gibelí s’ha desplegat com les ales d’una àliga orgullosa i elegant que
descendira amb parsimònia fins desaparèixer engolida per la vegetació del fons
del congost.” (pàgina 29)
Amb poques paraules, el narrador sap descriure els altres personatges i
donar-los una humanitat profunda. Els veiem un segon i els recordem fins a la
fi. “un vellet dinàmic i eixut, amb uns ulls menuts però lluents, que traspuen
intel·ligència i sentit intuïtiu.” (pàgina 31)
Com a La comèdia humana de
Balzac, els protagonistes s’expressen amb una versemblança total, amb el seu
dialecte i tot. Passem amb normalitat del valencià al català central. “—No diga
això, home. —És la pura veritat. Però no es pensi que em queixo.” (pàgina 32)
Em reca que Santiago Diaz i Cano hagi sucumbit a la moda francesa del
paratext i dels jocs absurds amb l’estructura. Les fantasies de l’Oulipo, els
deliris del Nouveau Roman només poden
abocar al silenci literari i a la desesperança.
Un consell. Malfieu-vos de l’adjectiu ‘’nouveau.’’ No em refiï del
‘’Nouveau Roman’’, de ‘’ la Nouvelle Cuisine ‘’, dels ‘’ Nouveaux
Philosophes’’, de la ‘’ Nouvelle Vague.’’ Aquests recursos serveixen de crosses
a novel·listes frustrats sense imaginació. Santiago Diaz és un gran estilista.
Esperi amb candeletes el seu proper llibre. A veure si algun editor important
de Barcelona em fa cas i accepta publicar aquest gran escriptor desconegut a
Catalunya perquè no ha tingut la sort de néixer al nord de l’Ebre i de no conèixer
personatges del “mundillo”.
Publicat a El Temps (7 de març de 2017)
i a "Can Mitrofan", el blog de Joan-Daniel Bezsonoff:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada