dimecres, 22 de març de 2017

Capvespre, per Fanny Tur

Joan Bertomeu, Fanny Tur, Pep Tur, Jovi Lozano-Seser i Juli Capilla.
Presentació Capvespre a Can Ventosa, Eivissa. 25/02/2017.

CAPVESPRE

“L’AVINGUDA DEL PORT. EL CANÒDROM. L’ESCOLA DE PERIODISME DE L’ESGLÉSIA. EL CARRER DE LA INDÚSTRIA, A MÀ ESQUERRA DIRECCIÓ A LA MAR… LA FÀBRICA DE DETERGENTS. TRAMVIES, TROLEIBUSOS I AUTOBUSOS S’HAN SUCCEÏT EN MÉS DE 70 ANYS… LES FAÇANES S’ENNEGREIXEN A MESURA QUE S’AVANÇA CAP AL PORT. A LA DRETA NATZARET, A L’ESQUERRA LA MALVA-ROSA… POCS VAIXELLS, CADA VOLTA MENYS MOVIMENT COMERCIAL AL PORT…
LA MALVA-ROSA S’OBRI EN UN FEIX DE CARRERS PARAL·LELS, RECTILINIS. L’ATENEU MARÍTIM AL CARRER DE LA REINA. MODESTES ADROGUERIES, PERRUQUERIES, MOBLES EL CUBANO… ELS EDIFICIS NO SUPEREN LES 3 PLANTES I GUARDEN CERTA HARMONIA DE COLOR I ANTIGUITAT. SÓN CONSTRUCCIONS QUE DATEN, LA MAJOR PART, DEL COMENÇAMENT DE SEGLE, QUAN EXISTIA UNA PRÒSPERA INDUSTRIA BACALLANERA… EN UN CARRER PARAL·LEL… UN NEGOCI DE COMPRA I VENDA DE LLIBRES USATS. UNA LLIBRERIA DE VELL.” 

Si un no coneix la ciutat de València, se la pot imaginar llegint Capvespre. I si ja la coneix, com és el meu cas, descobrirà coses d’ella en les quals no havia reparat. Josep Bertomeu, autor de l'obra que presentam avui en aquesta llar de llibres i lectors, ens brinda l'oportunitat de viatjar de la seua mà per la història recent d'una ciutat que és també la història recent d'un país.
Cada capítol de Capvespre conté una petita història, col·lectiva i personal. En Capvespre s’entrelliguen fets amb petites històries particulars d’un grup de joves que es varen fer adults sota una dictadura que els vigilava i sota un control patern que els ofegava, en una ciutat que mirava a la mar i es deixava acaronar per ella. 
Capvespre és la crònica d'uns temps convulsos i d'una edat convulsa. I el riu, el Túria, com a bressol i fil conductor de multitud d'històries. I tot i que la novel·la és un mosaic de personatges, té dos protagonistes principals indiscutibles, Lluís i Pilar, i una història protagonitzada per ells, que és el marc i l'excusa per contar-nos què va passar durant una època fosca, il·luminada tan sols per la joventut dels personatges.

“…TU SAPS…, QUE AQUESTS DOS S’HAN PASSAT LA VIDA FUGINT-SE I BUSCANT-SE?...” 

Llibres, música i pel·lícules, són el teló de fons de la novel·la com també formaven part del paisatge vital de l'autor. Personatges i cançons es passegen per les pàgines de Capvespre, com es passejaren pels dies i les nits de Josep Bertomeu: a cada cantó de cada capítol, un llibre, un autor imprescindible, un personatge: Nabókov, CHE, FIDEL, MARX, Gene Kelly, Paul Newman, Dylan Thomas, Rosa Luxemburg, i el seu admirat HEMINGWAY, de la discreta tornada de l’exili de MAX AUB, de GARCÍA MÁRQUEZ, VICENTE ALEIXANDRE, BRAM STOKER, Rafael Alberti,, MADARIAGA, la música de JOHN COLTRANE i de FRANK SINATRA, els versos i l’exemple de MIGUEL HERNÁNDEZ, ANTONIO MACHADO, els llibres de TOMÁS MORO, GRAHAM GREEN, KAVAFIS i... l’imprescindible ESTELLÉS. València, la ciutat d’Estellés, tot i que com diu Bertomeu:

"...Una ciutat no té només un poeta. Tots els ciutadans són els obrers de la seua poesia. Tots els carrers, carrerons, places, cantonades, ponts, esglésies, són els versos… Els tramvies, troleibusos, autobusos que en tants anys han transportat poetes. El revisor de l’avinguda del Port, el llibreter de vell, els ballarins de les Termes, els clients del Polit, han configurat el poema de la ciutat… Per això Estellés és el poeta dels poetes de la ciutat de València. Perquè roman en vetla escoltant, mentre els altres dormen. Perquè detecta els brams del baix ventre de la ciutat al tall de la matinada. Existeix un llaç coherent… entre l’Horta, Estellés, la Malva-rosa, el Túria, els ponts, l’Albereda i els poetes anònims que fan la ciutat…”.
Com veim, personatges menys pròxims es mesclen amb altres més veïns, com ara Antonio Palomares, l’històric Secretari General del PC del País Valencià, detingut i torturat, i alliberat gràcies a la pressió internacional; o els germans Renau, o els germans Gaos, o Joan Serrano -5 anys a la presó-, o el poeta Gil-Albert.

Capvespre és un mosaic de llocs que, a pesar d’haver visitat València tantes vegades no coneixes, però dels quals voldràs saber si ja formen part del passat o encara formen part de la vida quotidiana d’una ciutat a la qual ara veus amb una mirada diferent. Llocs com les platges de la MALVA-ROSA, NATZARET, EL SALER… El barri del CARME, l’ESTACIÓ DEL NORD… Altres barris, com el de les Roques, a Dénia. Petits escenaris com els de la llibreria VIRIDIANA, el bar Bambi, el BAR POLIT, Comidas ESMA, casa MIGUEL, COMIDAS LA HAVANA, el bar VALÈNCIA, la cafeteria Roma, CHEZ MICHELLE, o el MALCRIAT a DÉNIA. Sabors com el de l’anís del MONO o el conyac EL ABUELO. O referències a la mítica revista NUEVA CULTURA, editada a València durant la II República.

Com dèiem abans, Capvespre retrata la vida a València però també la de tot un país. Aquells eren anys de paraules com presó, exili, dictadura. Eren temps on mots com democràcia, drets o llibertats, eren considerats una provocació. Eren anys de l'amenaça del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), d’amagar-se de la brigada politicosocial, de fugir de la cavalleria de la policia armada, i d’escoltar d’amagat Radio Pirenaica. Aquesta emissora clandestina era una de les poques llums que s’obrien entre tanta foscor, una emissora que va permetre escoltar la veu de Raimon, Paco Ibáñez i tants altres, quan estaven prohibits, fins que l’any 1977 es va apagar voluntàriament amb el convenciment que la democràcia ja venia de camí. Era, en paraules del propi Bertomeu:

“…UNA VEU EN EL DESERT DE LES ONES CURTES, LLIGADA AL DESPERTAR POLÍTIC DE MOLTES GENERACIONS… ALENTANT IL·LUSIONS I MORAL DE LLUITA…INCANSABLE LA VEU DEL LOCUTOR… OMPLIA EL NOSTRE BUIT INFORMATIU I IDEOLÒGIC… LA PIRENAICA MANTENIA EL FOC, EL DESIG DE SER I SER LLIURES…” 

També varen ser anys d'ideals i compromís. Anys de cassolades, acte de reivindicació que va néixer l’any 1971 a Xile contra el govern de Salvador Allende en protesta a les olles buides de menjar. Dos anys després arribà el colp d’Estat de Pinochet i s’acabaren de colp les protestes legals, però no les olles buides. Eren anys d’estats d'excepció continuats, un darrere l’altre.
Eren també els anys del procés de Burgos, el de l’assassinat de Puig Antich, dos dels darrers actes vergonyosos d’una dictadura que va morir tranquil·lament al llit després de matar tanta gent i tants de somnis. I la mort d’Elvis, com a frontera final d’una època.
Capvespre és una historia d’amor amb la ciutat, però també una historia d’amistats, de pèrdues i de retrobades, de desenganys. Capvespre són moltes històries lligades a uns carrers i a unes places de València però també d'Oliva o de Dénia.

 “...OLIVA SOTA EL SOL D’AGOST... A OLIVA NO ES VA PASSAR FAM… EN ELS ANYS 40 I 50, ELS LLAURADORS ANAVEN A LES SEUES CASES D’ESTIU A DALT DELS SEUS CARROS, AMB ELS MOBLES, ELS MATALASSOS DE LLANA, I ELS XIQUETS. AMB EL COMENÇAMENT DE L’AFLUÈNCIA TURÍSTICA ELS VA RESULTAR MÉS ÚTIL LLOGAR LES SEUES CASES DE LA PLATJA, ENVOLTAR ELS SEUS BANCALS DE TARONGERS I PASSAR L’ESTIU AL POBLE….”  

Capvespre és un retrat coral, una crònica, però sobretot és la novel·la contemporània de València. És també la història d'una València on la lluita antifranquista venia, com a tot l'Estat, de la mà d’un PC que durant aquells tenebrosos quaranta anys va portar quasi tot el pes de la resistència, tot i que després varen ser altres els que varen recollir els fruits d'uns anys negres. 
Capvespre és la crònica de la postguerra a València, perquè tot i començar el relat a final de la dècada dels seixanta, ja sabem que la postguerra va durar molts anys. També han durat més temps del que esperàvem uns anys de transició que han quedat reflectits en les pàgines d'aquesta història coral. 
Capvespre és la novel·la d’uns temps i uns anys de rebel·lia, personal i política.

I Eivissa també present, tot i que sigui de manera secundària i amagada en una carta enviada a un soldat: “…A Eivissa, Lluís, hem estat molt feliços…”, i en uns dies que varen significar el final d'una etapa vital i l'inici de la maduresa:

"...Havíem eixit quatre dies abans en el mateix vaixell que cobria la línia València-Eivissa. Un passatge de tercera per a dues persones que anaven a culminar un estiu... Quinze dies després havia d'incorporar-me al servei militar a Cartagena... Un passatge de coberta amb dret a una cadira de lona individual....
Amb les primeres claredats consolidades de l'alba sorgien els inicials traços confusos, les siluetes blanques d'Eivissa... Vaig demanar un cafè per a Pilar... La vaig despertar.
Ja es veu Eivissa - vaig dir...".

Acabant ja, hem de donar la raó a Rafael Chirbes, a qui Bertomeu dedica el llibre, quan li va assegurar en una carta:  “Crec que les descripcions de la ciutat són de les més belles que he llegit mai…”.

Paraules de Fanny Tur Riera
en la presentació de Capvespre, de Josep Bertomeu
 a Can Ventosa, Eivissa, el 25 de febrer de 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada