Una plana sencera per a Capvespre al Diario de Ibiza, per l'escriptora Fanny Tur Riera

Capvespre, per Fanny Tur

Joan Bertomeu, Fanny Tur, Pep Tur, Jovi Lozano-Seser i Juli Capilla.
Presentació Capvespre a Can Ventosa, Eivissa. 25/02/2017.

CAPVESPRE

“L’AVINGUDA DEL PORT. EL CANÒDROM. L’ESCOLA DE PERIODISME DE L’ESGLÉSIA. EL CARRER DE LA INDÚSTRIA, A MÀ ESQUERRA DIRECCIÓ A LA MAR… LA FÀBRICA DE DETERGENTS. TRAMVIES, TROLEIBUSOS I AUTOBUSOS S’HAN SUCCEÏT EN MÉS DE 70 ANYS… LES FAÇANES S’ENNEGREIXEN A MESURA QUE S’AVANÇA CAP AL PORT. A LA DRETA NATZARET, A L’ESQUERRA LA MALVA-ROSA… POCS VAIXELLS, CADA VOLTA MENYS MOVIMENT COMERCIAL AL PORT…

LA MALVA-ROSA S’OBRI EN UN FEIX DE CARRERS PARAL·LELS, RECTILINIS. L’ATENEU MARÍTIM AL CARRER DE LA REINA. MODESTES ADROGUERIES, PERRUQUERIES, MOBLES EL CUBANO… ELS EDIFICIS NO SUPEREN LES 3 PLANTES I GUARDEN CERTA HARMONIA DE COLOR I ANTIGUITAT. SÓN CONSTRUCCIONS QUE DATEN, LA MAJOR PART, DEL COMENÇAMENT DE SEGLE, QUAN EXISTIA UNA PRÒSPERA INDUSTRIA BACALLANERA… EN UN CARRER PARAL·LEL… UN NEGOCI DE COMPRA I VENDA DE LLIBRES USATS. UNA LLIBRERIA DE VELL.” 

Si un no coneix la ciutat de València, se la pot imaginar llegint Capvespre. I si ja la coneix, com és el meu cas, descobrirà coses d’ella en les quals no havia reparat. Josep Bertomeu, autor de l'obra que presentam avui en aquesta llar de llibres i lectors, ens brinda l'oportunitat de viatjar de la seua mà per la història recent d'una ciutat que és també la història recent d'un país.

Cada capítol de Capvespre conté una petita història, col·lectiva i personal. En Capvespre s’entrelliguen fets amb petites històries particulars d’un grup de joves que es varen fer adults sota una dictadura que els vigilava i sota un control patern que els ofegava, en una ciutat que mirava a la mar i es deixava acaronar per ella. 

Capvespre és la crònica d'uns temps convulsos i d'una edat convulsa. I el riu, el Túria, com a bressol i fil conductor de multitud d'històries. I tot i que la novel·la és un mosaic de personatges, té dos protagonistes principals indiscutibles, Lluís i Pilar, i una història protagonitzada per ells, que és el marc i l'excusa per contar-nos què va passar durant una època fosca, il·luminada tan sols per la joventut dels personatges.

“…TU SAPS…, QUE AQUESTS DOS S’HAN PASSAT LA VIDA FUGINT-SE I BUSCANT-SE?...” 

Llibres, música i pel·lícules, són el teló de fons de la novel·la com també formaven part del paisatge vital de l'autor. Personatges i cançons es passegen per les pàgines de Capvespre, com es passejaren pels dies i les nits de Josep Bertomeu: a cada cantó de cada capítol, un llibre, un autor imprescindible, un personatge: Nabókov, CHE, FIDEL, MARX, Gene Kelly, Paul Newman, Dylan Thomas, Rosa Luxemburg, i el seu admirat HEMINGWAY, de la discreta tornada de l’exili de MAX AUB, de GARCÍA MÁRQUEZ, VICENTE ALEIXANDRE, BRAM STOKER, Rafael Alberti,, MADARIAGA, la música de JOHN COLTRANE i de FRANK SINATRA, els versos i l’exemple de MIGUEL HERNÁNDEZ, ANTONIO MACHADO, els llibres de TOMÁS MORO, GRAHAM GREEN, KAVAFIS i... l’imprescindible ESTELLÉS. València, la ciutat d’Estellés, tot i que com diu Bertomeu:

"...Una ciutat no té només un poeta. Tots els ciutadans són els obrers de la seua poesia. Tots els carrers, carrerons, places, cantonades, ponts, esglésies, són els versos… Els tramvies, troleibusos, autobusos que en tants anys han transportat poetes. El revisor de l’avinguda del Port, el llibreter de vell, els ballarins de les Termes, els clients del Polit, han configurat el poema de la ciutat… Per això Estellés és el poeta dels poetes de la ciutat de València. Perquè roman en vetla escoltant, mentre els altres dormen. Perquè detecta els brams del baix ventre de la ciutat al tall de la matinada. Existeix un llaç coherent… entre l’Horta, Estellés, la Malva-rosa, el Túria, els ponts, l’Albereda i els poetes anònims que fan la ciutat…”.

Com veim, personatges menys pròxims es mesclen amb altres més veïns, com ara Antonio Palomares, l’històric Secretari General del PC del País Valencià, detingut i torturat, i alliberat gràcies a la pressió internacional; o els germans Renau, o els germans Gaos, o Joan Serrano -5 anys a la presó-, o el poeta Gil-Albert.

Capvespre és un mosaic de llocs que, a pesar d’haver visitat València tantes vegades no coneixes, però dels quals voldràs saber si ja formen part del passat o encara formen part de la vida quotidiana d’una ciutat a la qual ara veus amb una mirada diferent. Llocs com les platges de la MALVA-ROSA, NATZARET, EL SALER… El barri del CARME, l’ESTACIÓ DEL NORD… Altres barris, com el de les Roques, a Dénia. Petits escenaris com els de la llibreria VIRIDIANA, el bar Bambi, el BAR POLIT, Comidas ESMA, casa MIGUEL, COMIDAS LA HAVANA, el bar VALÈNCIA, la cafeteria Roma, CHEZ MICHELLE, o el MALCRIAT a DÉNIA. Sabors com el de l’anís del MONO o el conyac EL ABUELO. O referències a la mítica revista NUEVA CULTURA, editada a València durant la II República.

Com dèiem abans, Capvespre retrata la vida a València però també la de tot un país. Aquells eren anys de paraules com presó, exili, dictadura. Eren temps on mots com democràcia, drets o llibertats, eren considerats una provocació. Eren anys de l'amenaça del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), d’amagar-se de la brigada politicosocial, de fugir de la cavalleria de la policia armada, i d’escoltar d’amagat Radio Pirenaica. Aquesta emissora clandestina era una de les poques llums que s’obrien entre tanta foscor, una emissora que va permetre escoltar la veu de Raimon, Paco Ibáñez i tants altres, quan estaven prohibits, fins que l’any 1977 es va apagar voluntàriament amb el convenciment que la democràcia ja venia de camí. Era, en paraules del propi Bertomeu:

“…UNA VEU EN EL DESERT DE LES ONES CURTES, LLIGADA AL DESPERTAR POLÍTIC DE MOLTES GENERACIONS… ALENTANT IL·LUSIONS I MORAL DE LLUITA…INCANSABLE LA VEU DEL LOCUTOR… OMPLIA EL NOSTRE BUIT INFORMATIU I IDEOLÒGIC… LA PIRENAICA MANTENIA EL FOC, EL DESIG DE SER I SER LLIURES…” 

També varen ser anys d'ideals i compromís. Anys de cassolades, acte de reivindicació que va néixer l’any 1971 a Xile contra el govern de Salvador Allende en protesta a les olles buides de menjar. Dos anys després arribà el colp d’Estat de Pinochet i s’acabaren de colp les protestes legals, però no les olles buides. Eren anys d’estats d'excepció continuats, un darrere l’altre.

Eren també els anys del procés de Burgos, el de l’assassinat de Puig Antich, dos dels darrers actes vergonyosos d’una dictadura que va morir tranquil·lament al llit després de matar tanta gent i tants de somnis. I la mort d’Elvis, com a frontera final d’una època.

Capvespre és una historia d’amor amb la ciutat, però també una historia d’amistats, de pèrdues i de retrobades, de desenganys. Capvespre són moltes històries lligades a uns carrers i a unes places de València però també d'Oliva o de Dénia.

 “...OLIVA SOTA EL SOL D’AGOST... A OLIVA NO ES VA PASSAR FAM… EN ELS ANYS 40 I 50, ELS LLAURADORS ANAVEN A LES SEUES CASES D’ESTIU A DALT DELS SEUS CARROS, AMB ELS MOBLES, ELS MATALASSOS DE LLANA, I ELS XIQUETS. AMB EL COMENÇAMENT DE L’AFLUÈNCIA TURÍSTICA ELS VA RESULTAR MÉS ÚTIL LLOGAR LES SEUES CASES DE LA PLATJA, ENVOLTAR ELS SEUS BANCALS DE TARONGERS I PASSAR L’ESTIU AL POBLE….”  

Capvespre és un retrat coral, una crònica, però sobretot és la novel·la contemporània de València. És també la història d'una València on la lluita antifranquista venia, com a tot l'Estat, de la mà d’un PC que durant aquells tenebrosos quaranta anys va portar quasi tot el pes de la resistència, tot i que després varen ser altres els que varen recollir els fruits d'uns anys negres. 

Capvespre és la crònica de la postguerra a València, perquè tot i començar el relat a final de la dècada dels seixanta, ja sabem que la postguerra va durar molts anys. També han durat més temps del que esperàvem uns anys de transició que han quedat reflectits en les pàgines d'aquesta història coral. 

Capvespre és la novel·la d’uns temps i uns anys de rebel·lia, personal i política.

I Eivissa també present, tot i que sigui de manera secundària i amagada en una carta enviada a un soldat: “…A Eivissa, Lluís, hem estat molt feliços…”, i en uns dies que varen significar el final d'una etapa vital i l'inici de la maduresa:

"...Havíem eixit quatre dies abans en el mateix vaixell que cobria la línia València-Eivissa. Un passatge de tercera per a dues persones que anaven a culminar un estiu... Quinze dies després havia d'incorporar-me al servei militar a Cartagena... Un passatge de coberta amb dret a una cadira de lona individual....

Amb les primeres claredats consolidades de l'alba sorgien els inicials traços confusos, les siluetes blanques d'Eivissa... Vaig demanar un cafè per a Pilar... La vaig despertar.

Ja es veu Eivissa - vaig dir...".

Acabant ja, hem de donar la raó a Rafael Chirbes, a qui Bertomeu dedica el llibre, quan li va assegurar en una carta:  “Crec que les descripcions de la ciutat són de les més belles que he llegit mai…”.

Paraules de Fanny Tur Riera

en la presentació de Capvespre, de Josep Bertomeu

 a Can Ventosa, Eivissa, el 25 de febrer de 2017.

Capvespre a Núvol, per Pere Ciscar

Una novel·la imprescindible sobre la València del tardofranquisme

Capvespre, de títol premonitori, és l’hàpax de l’exllibreter Josep Bertomeu Moll (1950-2016). Suposa la primera publicació per a adults d’una nova editorial valenciana, Lletra Impresa, que la va traure només uns pocs mesos abans de la sobtada mort de l’autor, que encalçava la del seu amic Rafael Chirbes, prologuista del llibre.

La novel·la de Bertomeu Moll cal incloure-la en el que Vicent Simbor i Ferran Carbó anomenaren “crònica testimonial” a la seua Literatura actual al País Valencià (1973-1992). És el mosaic d’una València que bat en violència perpètua entre la fi dels 60 i la dels 70: “Temps roïns, sens dubte, però no n’hem tingut d’altres.” (pàg. 44). Una època que podeu seguir en el seu vessant cinèfil en El baile de los malditos del supervivent Abelardo Muñoz, títol on brilla el director Antonio Maenza però també el poeta Eduardo Hervás. Aquest morí el 1972 i pertanyia a Bandera Roja, mentre que els protagonistes de Capvespre són a l’inici militants de les Joventuts del Partit Comunista i anomenen els altres grups “esquerrans” (pàg. 92); només a la fi de la novel·la apareixen de sobte joves o no tan joves (inclosos alguns excomunistes) troskistes. Per la novel·la desfilen amb noms i cognoms els detinguts de CCOO, del PCE, de l’SD o les primeres vagues de la Normal (el dia més feliç de la vida de Pilar, pàg.82); però també la intrahistòria eroticoamorosa i existencial dels personatges protagonistes, secundaris (Scubidú, Tereseta) o fugaços i semioblidats (el Rullets, Insa).

Capvespre és una novel·la ambiciosa i amb un treball del temps narratiu i històric encomiable. Té un començament espectacular, més enllà de l’in media res, amb uns quants noms que, a poc a poc, el lector/a anirà posant-los cara i ulls –més que no veu. I és que hi ha poc de “l’art de conversar” (pàg. 105) en la novel·la, l’únic que li retrauríem. Ens agradaria escoltar, per exemple, Pilar i Lluís, els dos protagonistes, més enllà de les cartes de la primera o dels mots silenciats d’ell (que sovint rep com a resposta només un “imbècil” –pàg. 30 i 64– per part de Pilar i de vegades ell mateix s’ho diu: pàg. 105).

El rigor en la recreació és enorme; assaborim una Oliva a pinzellades, una Dénia quasi sempre en “festes patronals” i sobretot una València al detall, unes vegades impressionista i una altra a l’estil Antonio López. Sonen bars, begudes, un “sol africà” i barris sencers descrits mentre algú la camina o creua en tramvia. Els capítols descriptius III, XXI o XXXVIII són magnífics. L’omnisciència del narrador (per empatia, l’associem a Lluís) permet jutjar i autojutjar-se sense compassió: “Com monòton era el nostre món, com trists eren els nostres amors, angoixosa la nostra necessitat de creure en un altre Déu” (pàg. 46).

Trobem una joventut –la dels fills de Marx i el vinatxo– reprimida sovint per si mateixa i per psiquiatres, i sobretot pels omnipresents policies, guardiacivils i militars i molt poc per l’església –malgrat l’anticlericalisme confés de Lluís. Trobem una joventut militant incompresa pels intel·lectuals afins més majors (XI), per la gran part de la joventut i fins i tot pels joves militants d’altres tendències –a excepció de l’aplec del Puig, on van tots els corrents junts, i que és narrat amb humor, to escàs al llibre (llegiu també el capítol XLI). Una joventut que participa d’un quiero y no puedo diferent dels seus pares, amb qui xoquen perquè, per definició, aquests són conservadors (com els de Pilar i com ho esdevindrà aquesta). Una joventut que serà incompresa inevitablement per la joventut que la succeirà (pàg.95), i pels lectors/es futurs, per exemple, els del 2017: “Per molt ridícul que avui puga semblar” (pàg. 48).

Al capdavall el que es tracta en unes memòries, fictícies o no –vegeu la fi del capítol XLIX– és un juí confessional de l’experiència. Els personatges es desvirguen, s’equivoquen, canvien de parella, de partit, es fan majors, s’aburgesen i milloren la qualitat dels menús i begudes triats alhora que canvia la fesomia del Cap i Casal. Es lloa el paper de certes persones i entitats (XIII, XV i XXIV) fins i tot amb un to pamfletari però adient i just. S’analitza com València passa de “la feblesa de l’estructura cultural” inicial de la fi dels 60 a una fi dels 70 amb una València cultural dinàmica i viva al seu parer: “Sembla que han passat dècades de part a part d’aquesta dècada.” (pàg. 223). Als 80, en la “transició” de la “transició” (pàg. 131), a la qual han contribuït amb sang els nostres protagonistes, aquests es troben injustament fora d’ona; els comunistes trauen pocs vots, els mites es trenquen (pàg. 93) i ve l’hora del Capvespre: “el nostre món va quedar enrere, en la dècada dels seixanta.” (pàg. 218) o “El món que es va enfonsar, quan encara no existien –no existeixen– alternatives.” (pàg. 132).

Bertomeu Moll s’interroga front a la Història i la diègesi: “Com es pot disgregar tot allò que no s’ha compartit? (pàg. 101); i hi respon lúcidament i dialèctica, en disposició estructural en ”espiral” (pàg. 107) i/o en cercle (pàg. 172) i mitjançant capítols heteròclits: salten dades i dates, cartes, monòlegs, llistes d’apunts biogràfics (I, X, XLIX), noticiaris (XL), reportatges i cròniques (XI) etc. Chirbes relaciona al pròleg Capvespre amb Dos Passos i sobretot amb Rayuela de Cortázar. Però també hi ha Nouveau Roman (als capítols-fotografies, per exemple). La novel·la és excel·lent perquè és lliure, fins i tot d’autojutjar-se metapoèticament a mesura que es llegeix: persones o personatges, equívocs existencials, realitat o ficció (pàg. 87, 88 o 200). Capvespre és un llibre-homenatge als 60 amb la tècnica narrativa de la literatura experimental que s’escrivia o es llegia en aquella època. El llibre es plena com aleshores també de cinema, de música (sobretot en la vida de Sergi, tan “atonal”) i de molta literatura: “Quanta vida adquiria sentit per la paraula impresa?” (pàg. 155).

Feia falta aquesta novel·la que Lletra Impresa ha publicat, ja que tota generació és irrepetible i mereix ser novel·lada i a més, com afirmava Jenaro Talens, “No se puede no dar testimonio”. Bertomeu Moll ha esdevingut, empès pirandellianament per Pilar (“per què no escrius una novel·la?”, pàg. 180) “el cronista de les persones de la nostra generació” (pàg. 162). Eixa, la de l’autor, la de la joventut valenciana comunista de la fi dels 60, ha estat ara retra(c)tada per fi: més val (capal)tard que mai. El col·locarem en la prestatgeria, just abans d’una altra gran novel·la: Tots els jocs de tots els jugadors (1981) de Joan Oleza.

Pere Ciscar

Publicat a Núvol. Diari digital de cultura en català

(març de 2017)

Joan-Daniel Bezsonoff ressenya "Per sempre", de Santiago Diaz i Cano, al setmanari El Temps

Potser la literatura no serveix de res. A mi, però, m’ha permès de conèixer en Santiago Diaz Cano quan ensenyava les matemàtiques al malaguanyat col·legi comte Guifré de Perpinyà. La Universitat Autònoma de Barcelona acabava de publicar-li Memòries d’un porc, un llibre extraordinari, una de les millors novel·les escrites en català al segle XXI. Malauradament, aquesta obra no es va beneficiar de cap promoció i, tret d’un servidor, ningú no n’ha parlat. Vergonya cavallers ! En el nostre petit món literari tot és una qüestió de màrqueting, prova de normalitat. Venen llibres com vendrien sabates o llaunes de pèsols… Perdoneu-me si em repeteixi : com és possible que un autor tan bo com Diaz sigui desconegut quan triomfen tants mediocres a les nostres llibreries? Imagineu amb quina impaciència esperava la seua segona novel·la. El novel·lista ha sabut renovar-se i proposar una novel·la negra original. Domina el relat i el lector mai no s’avorreix. He retrobat el seu mestratge de la llengua, el seu ús judiciós de les variants dialectals. Per ell, l’estil encara compta i no repeteix vint vegades en divuit ratlles el verb ser com alguns… Malgrat tot, aquesta bona novel·la, ho confessi amb desgana, m’ha decebut un xic perquè no ateny l’esplendor del seu llibre precedent. No vull pas allunyar el lector d’aquesta segona novel·la molt atractiva, variació còmica i valenciana de Crim i càstig, perquè el meu criteri no és universal i segur que molta gent la xalarà llegint el llibre. Una de les qualitats majors del llibre és el seu humor negre que m’ha recordat els estirabots de Pierre Doris. “Busca les ferides. No hi ha sang. Tan sols, al cim de la clepsa, un gual tou com un flam de cafè (d’aquells que tant li agradaven a ella) delata qualque d’anormal.” (pàgina 18) 

De tant en tant, deixa anar una imatge romàntica, als límits de la cursileria, com si es penedís d’imposar-nos tants horrors. “L’abric de mart gibelí s’ha desplegat com les ales d’una àliga orgullosa i elegant que descendira amb parsimònia fins desaparèixer engolida per la vegetació del fons del congost.” (pàgina 29)

Amb poques paraules, el narrador sap descriure els altres personatges i donar-los una humanitat profunda. Els veiem un segon i els recordem fins a la fi. “un vellet dinàmic i eixut, amb uns ulls menuts però lluents, que traspuen intel·ligència i sentit intuïtiu.” (pàgina 31)

Com a La comèdia humana de Balzac, els protagonistes s’expressen amb una versemblança total, amb el seu dialecte i tot. Passem amb normalitat del valencià al català central. “—No diga això, home. —És la pura veritat. Però no es pensi que em queixo.” (pàgina 32)

Em reca que Santiago Diaz i Cano hagi sucumbit a la moda francesa del paratext i dels jocs absurds amb l’estructura. Les fantasies de l’Oulipo, els deliris del Nouveau Roman només  poden abocar al silenci literari i a la desesperança.

Un consell. Malfieu-vos de l’adjectiu ‘’nouveau.’’ No em refiï del ‘’Nouveau Roman’’, de ‘’ la Nouvelle Cuisine ‘’, dels ‘’ Nouveaux Philosophes’’, de la ‘’ Nouvelle Vague.’’ Aquests recursos serveixen de crosses a novel·listes frustrats sense imaginació. Santiago Diaz és un gran estilista. Esperi amb candeletes el seu proper llibre. A veure si algun editor important de Barcelona em fa cas i accepta publicar aquest gran escriptor desconegut a Catalunya perquè no ha tingut la sort de néixer al nord de l’Ebre i de no conèixer personatges del “mundillo”.

Publicat a El Temps (7 de març de 2017) 

i a "Can Mitrofan", el blog de Joan-Daniel Bezsonoff:  

http://mitrophane.vefblog.net/127.html

Més contes aquest cap de setmana!

Us oferim dues possibilitats aquest cap de setmana. Va de contes, també.

Dissabte 11 de març, a la llibreria Ambra de Gandia, a les 12.00 h, contacontes i presentació de La carabassa Tomasa, un conte molt boniquet de Xaro Navarro il·lustrat per César Barceló.

A més de la presentació, hi haurà un taller de manualitats gratuït per a la xicalla, a càrrec de l’escriptora i editora Mercè Climent.

I és que La carabassa Tomasa és un conte molt especial ja que conta les peripècies d’una carabassa que es fa enorme en un hortet fins que va a parar a un mercat... Un llibre que aplega també receptes de cuina fetes amb carabassa, el veritable origen de Halloween i la festivitat de Tots Sants, el joc de “La mare carabassera” i un glossari de paraules pròpies de les Comarques Centrals Valencianes.

I diumenge estarem al Mercat de la Foradà de Benissivà: a les 11.00 h Mercè Climent i Juli Capilla farem un contacontes i un taller sobre el llibre El Tio de la Porra, il·lustrat per Toni Cabo, tot just quan acaba d'eixir la segona edició. 

No us ho podeu perdre!! Veniu i feu-ne uns tasts!!!

Contacontes i presentació de “La carabassa Tomasa”

A la llibreria Ambra de Gandia, dissabte, 11 de març, a les 12.00 h.

Aquest dissabte presentem un conte molt boniquet, La carabassa Tomasa, de Xaro Navarro, il·lustrat per César Barceló.

A més de la presentació, hi haurà un taller de manualitats gratuït per a la xicalla, a càrrec de l’escriptora i editora Mercè Climent.

I és que La carabassa Tomasa és un conte molt especial ja que conta les peripècies d’una carabassa que es fa enorme en un hortet fins que va a parar a un mercat... Un llibre que aplega també receptes de cuina fetes amb carabassa, el veritable origen de Halloween i la festivitat de Tots Sants, el joc de “La mare carabassera” i un glossari de paraules pròpies de les Comarques Centrals Valencianes.

No us ho podeu perdre!! Veniu i feu-ne uns tasts!!!