dimarts, 23 de febrer de 2016

Umberto Eco, la veu de la Història


Umberto Eco, una de les veus literàries més destacades, intel·ligents i universals de les darreres dècades, va morir el proppassat 19 de febrer. Tot seguit us oferim una reflexió de Josep Bertomeu Moll sobre un dels seus llibres, El cementiri de Praga.

L’últim llibre d’Umberto Eco és una novel·la brillant que s’expressa mitjançant la tècnica del fulletó decimonònic. Dumas, Garibaldi, Hugo i molts altres personatges reals desfilen entre les seues pàgines. Fins i tot un jove Froïd, Messmer, Charcot i Verne li confereixen credibilitat històrica al relat. Eco, atent a la filosofia i a la història del món occidental, tracta d’introduir un missatge: la subornació, la falsedat i fins i tot la simonia són alguns dels motors ocults de la nostra societat. No en va, al protagonista de la novel·la l’anomenen capità Simonini: ni més ni menys que una ganyota per a lectors còmplices. La simonia sempre ha estat considerada un gran pecat dintre l’Església Catòlica i és sabut que els primers apòstols la van combatre sense èxit.
Ja ho diu Umberto Eco, que de vegades es posa el dimoni pel mig, a pesar de no estar convocat. I si no és el dimoni directament ho pot fer mitjançant els seus sicaris: els jueus, els maçons, els comunistes. Són pèrfids vulguen o no vulguen i es mereixen una presó pitjor a la que va viure durant molts anys el comte de Montecristo. I és que, als diferents, no cal donar-los ni pa ni aigua: seran tramposos per sempre o mentre interesse al poble elegit de cada moment històric: s’anomene jueu, espanyol, alemany, francès, americà, rus.
No és cap secret la gegantina erudició d’Umberto Eco, i tampoc no ho és el seu afany per triar el públic lector al qual permetrà accedir a la seua obra. Llevat d’El nom de la rosa, novel·la en la qual Eco demostrà la seua capacitat per arribar a un gran nombre d’aficionats a la lectura sense rebaixar els seus plantejaments estètics, lingüístics i històrics, com volent fuetejar el públic lector, les seues posteriors novel·les han estat un joc una mica entremaliat. Després de cent primeres pàgines espesses, tan sols els que han estat capaços de superar-les, sense rendir-se, podran accedir a uns relats hilarants, plens de gràcia i enginy, immaculadament ben escrits.
Hi ha passatges al Cementiri de Praga que m’han recordat Baudolino per la seua incontinència, amb la diferència que en aquest últim llibre sabem que, en gran part, els fets que conta són històrics i reals. És evident que no és el mateix escriure sobre el regne de Preste Juan que fer-ho sobre l’època d’unificació d’Itàlia, de les amazones o sobre Garibaldi, d’Hipàtia d’Alexandria o de dones espies, també vidents que, a París, viuen les darreres hores del segle xix.
L’espionatge, interior i exterior, la policia política, com a elements clau d’una visió preventiva dels delictes polítics: aquelles conductes que no interessen a qui governa en aqueixos moments.
Simonini, el protagonista principal d’El cementiri de Praga, un espia doble “avant la lettre” diu: “En eixa època era millor no tenir cap secret i fer creure que el tenies”. “L’important és saber allò que els altres no saben que saps”.
Podem observar que molts dels conflictes que es plantejaven a les darreries del segle xix: laïcitat, igualitarisme, drets humans, encara estan per resoldre avui. Per això no entenc massa bé que algunes veus hagen criticat el llibre d’Eco, des d’un fals sentit del progrés: es tracta d’un llibre políticament incorrecte, han dit, postmodern, una bajanada pòstuma d’un catedràtic que ja vol jubilar-se i es burla del mort i del qui el vetla. Pense que eixes crítiques estan equivocades. Eco ens adverteix que el món, més bé, fa marxa enrere, i des del meu punt de vista té tota la raó.
Segons Umberto Eco, Lleó XIII, en l’encíclica Quad Apostolici Muneris, escrita molt abans que nasqueren Bush, Blair i Aznar, pontificà: “Només cal parlar d’una cosa per fer-la existir”. El pobre Papa encara no havia sentit parlar mai d’armes de destrucció massiva, però era conscient de les falsificacions que, en aquells mateixos moments, engendraven el mite de la conspiració universal judeomaçònica.


El personatge Simonini, l’únic fictici segons Eco, no deixa d’emetre sarcasmes: “Per servir amb competència la llei, cal haver-la violada.”
Simonini a França, Simonino a Itàlia, quan per fer la seua feina d’espia universal es disfressava de rector, i s’anomenava De La Piccola, un abat que anava a misses negres buscant sexe sense saber-ho, i també empresonat per una doble personalitat (a sant de què dinava tantes vegades amb Freud, que a més a més li va descobrir la cocaïna). Després, com a fals notari ben aprovisionat, fabricà els Protocols de Sió, que serien publicats a Rússia ja en el nou segle xx, sense nom o amb un nom que ja ningú no recorda. “Cal un enemic! La identitat nacional és l’últim recurs dels desheretats!”. I més avant aparegué Hitler, que ja en Mein Kampf havia identificat l’enemic.
El cementiri de Praga ha estat editat en català per Rosa dels Vents, segell de Random House Mondadori en la nostra llengua. Carme Arenas Noguera n’és la traductora. 573 pàgines comptant amb molts dibuixos gravats als quals no els manca gràcia artística.
Es tracta d’una novel·la que pel seu cinisme pot fer-nos abominar de la política, però no mai de la vida.

Josep Bertomeu Moll
(Publicat a la revista Caràctersnúm. 56, estiu 2011)
          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada