dijous, 11 de febrer de 2016

Entrevista a Josep Bertomeu Moll (Diari La Marina Plaza)



Criat entre llibres, Josep Bertomeu Moll (Dénia, 1950) no és ni molt menys un desconegut per als amants de la literatura en la Marina Alta. La seua llibreria, aquella que portava el seu cognom al cantó del carrer Diana amb Colon, va tindre que tancar el 2005 com tantes i tantes llibreries de tantes i tantes de les nostres ciutats en una societat cada vegada menys disposada a invertir en literatura. La seua feina com a bibliotecari i la seua dedicació com a crític literari l’han mantés els darrers anys vinculat a un món, el del llibre, del que en realitat no es pot ni vol despegar. Ara traspassa, això sí, una frontera. Als seus 65 anys, canvia de bàndol per a estrenar-se, almenys públicament, en la vessant creativa de la literatura.

Aquest dijous, Josep Bertomeu presenta a Dénia (20h, al Centre d’Art de l’Estació) la seua primera novel·la, Capvespre, una obra que és fruit dels seus anys d’estudiant universitari a València, en les acaballes del franquisme, i de l’enorme bagatge de tota una vida dedicada, d’una o d’altra manera, a les lletres.


A Capvespre “tot hi està inclòs; l’esperit d’aquells anys: la ingenuïtat, l’estupidesa, la mediocritat, la -per què no- grandesa d’una joventut que no sabia com lluitar contra la grisor i contra un feixisme, alhora irracional i cruel, que ho ocupava tot. M’has dut de nou aquella joventut nostra que confonia la revolució amb la baralla amb els propis fantasmes i que, a la seua manera, vessava generositat” (Rafael Chirbes, en una carta a Josep Bertomeu).

Per què situa la novel·la a València?
Perquè en els anys on s’ubica la història jo hi era allí, estudiant Magisteri.

Per tant, té alguna cosa d’autobiogràfica?
És ficció dins d’un context real, encara que sempre hi ha coses que has viscut. Els personatges no es corresponen amb persones reals, però en alguns casos poden estar basats en vivències d’altres persones. Tot, això sí, molt literaturitzat.

Són personatges que es situen en l’ambient universitari de la ciutat de València i, per tant, cal suposar que en la lluita contra el règimen franquista…
Sí, pertanyen a un sector de joventut lògicament minoritari, perquè no eren la majoria, assedegat d’experiències noves. No només en matèria política, sinò també en altres aspiracions com les culturals.

Un sector amb el què s’identifica vosté?
Sí. Totalment.

Què pensarien ara aquells joves, més de 40 anys després, de la societat que tenim? S’assembla a allò pel que lluitaven?
No s’assembla quasi res. Precisament això és el que m’ha decidit a publicar la novel·la, eixa visió històrica que no tenia quan la vaig escriure. Crec que és això el que li dóna un valor afegit.

Des d’eixe punt de vista, parlaríem d’una novel·la amb conclusió pessimista?
Això es cosa del lector. En realitat , és una novel·la que no té un principi ni un final; és polièdrica.

Quan la va escriure?
En 1977. Era una reflexió sobre els deu anys anteriors. La vaig presentar a un premi que va quedar desert i la vaig tancar en un calaix.

I què l’ha mogut ara a obrir-lo?
Eixa perspectiva històrica que crec que és el que pot interessar. També, que ara tinc un major domini de l’idioma.

Originàriament era en castellà?
La primera versió sí. Pero prompte em vaig posar a traduir-la.

Algú l’ha animat a publicar-la o ha nascut de vosté?
Fa anys, quan m’apunte als examens de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i tinc més control de l’idioma, tinc la sort de tindre una professora excepcional que m’anima a reescriure-la, així com a fer crítiques literàries. Eixa mestra era Maria Josep Escrivà i, a partir d’ahí, em pose a passar la novel·la a l’ordinador. Suprimisc moltes coses i reescric altres, però no afegisc res. La depure.

La seua és una vida al voltant dels llibres…
Si, i els últims anys també fent crítiques literàries. Ara, en canvi, passe a l’altre costat. Quan estas en el món de la creació eres tu qui està exposat a les crítiques d’altres.

En el seu cas, fou primer llegir o escriure?
Llegir, per descomptat. Una persona que no llig molt té poquetes coses a dir.

"CAPVESPRE" de Josep Bertomeu Moll té previstes també presentacions dels llibre a València, Gandia, Alacant, … però primer a Dénia. Per què?
He volgut que siga així, perquè sóc de Dénia.

També connecta amb Dénia la portada del llibre, no?
Sí, és la reproducció d’un quadre que el denier Antoni Mahiques Lattur va pintar en 1975, un acrílic fet a pistola.

I on destaquen les siluetes dels ‘grisos’ de l’època. Qui fa ara aquell paper repressor?
El mercat és el que selecciona i regula ara tot.

Què sent pel fet que una editorial nova com Lletra Impresa estrene col·lecció amb Capvespre?
Em sembla que els editors, Juli Capilla i Mercè Climent, són persones amb molta experiència en eixe camp, i també escriptors reconeguts. Per això em reconforta molt que hagen confiat en mi per al número 1 de la col·lecció Ovidianes. És una confiança que agraisc.


DE RAFAEL CHIRBES

Capvespre arriba amb un aval contundent, el pròleg signat per Rafael Chirbes i que és, en realitat, la carta que l’autor afincat a Beniarbeig que va morir el passat mes d’agost, va remetre a Bertomeu quan va tindre ocasió de llegir la novel·la que ara s’edita. A la misiva, el Premi Nacional de Narrativa 2014 dedica al text paraules encomiàstiques.
“Crec que les descripcions de la ciutat [de València] són de les més belles que he llegit mai”, va escriure Chirbes. “Crec que el teu llibre constitueix també la novel·la contemporània de València que almenys jo trobe a faltar”, un llibre “que em sembla fonamental per a entendre la formació de la classe intel·lectual i política del país”, li diu al seu amic Bertomeu.

Tot un luxe de pròleg, no?
Chirbes i jo erem amics en l’època en què es desenvolupa la història. Les nostres famílies s’han conegut sempre i desde joves anàvem junts a nadar,… Als 17 anys, ell estudiava a Madrid i jo a València, i compartíem moltes coses en la distància. El llibre, de fet, està dedicat a ell.

Per molta amistat que mediara, Chirbes no era una persona d’elogi gratuït. Que parle així de Capvespre encara és més gratificant?
Clar. És una de les coses que em va animar a publicar la novel·la.

DE SON PARE, JUAN BERTOMEU

Fa prop de dos anys es va presentar a Dénia una altra novel·la (Depósito Municipal), escrita per son pare, Juan Bertomeu. És la Capvespre heredera d’alguna manera d’aquella, tot i situar-se en èpoques diferents?
No, no té res a vore. Però naturalment que li dec moltes coses a mon pare. La primera, que en una època en la que a les cases no es parlava de política, a casa nostra sí. Per això, li dec tindre opinions molt prompte.

DELS REFERENTS CULTURALS I LITERARIS

Pel que hem pogut llegir a la sinopsi, el context cultural és també present a Capvespre, on apareixen escriptors i pensadors  com Cortázar, García Márquez, Nabokov, Alberti, Neruda, Estellés o Miguel Hernández, entre d’altres; i músics com Raimon o Paco Ibáñez. Quin paper juguen?
En aquella època apareixen algunes obres, com per exemple, 100 anys de soledat de Garcia Márquez, que foren una revolución. Imagine que en els moments que els anomene, és un homenatge a tots eixos autors.

Algun referent literari?
En valencià, m’agrada molt Víctor Labrado, parlant de narradors, perque per ací hi ha més poetes que narradors. També Ferran Torrent i Joan Francesc Mira. Realment llig de tot.

I alguna cosa d’eixos referents també deu filtrar-se en Capvespre…
És curiós. Chirbes pensava, i així consta a la carta que obri el llibre, que la novel·la està influida per Julio Cortázar, i jo pense que segurament Rayuela em va influenciar molt. Tanmateix, ell també al·ludeix a John Dos Passos o altres obres de Cortázar que jo no havia llegit quan la vaig escriure.

DE LA MARINA I EL SEU PANORAMA CULTURAL

Tot i situar-se a València, els fets que es narren són geogràficament extrapolables també a aquesta comarca?
Sí. De fet, hi ha alguns capítols que es desenvolupen a la Marina.

Com veu la situació cultural al país i la comarca?
Manca molt per a que hi haja una situació normalitzada, tant per part de les institucions com de la societat, encara que això no lleva que en aquests moments tinguem una certa efervescència cultural en la Marina.  Però en realitat l’existència de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, per exemple, és en si un fet molt excepcional.

Sí, però eixe tipus de coses funcionen per voluntarisme…
És cert que al final depén tot de tu. Allò important és fer cadascú allò que creu que s’ha de fer.

Entrevista publicada al Diari La Marina Plaza
[dijous, 11 de febrer de 2016]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada