Amigues i amics,

Aquest dijous 3 de març, a les 20.00 h, a la llibreria Ambra de Gandia, farem la presentació de Lletra Impresa Edicions, i de la primera novel·la que publiquem a l’editorial: Capvespre, de Josep Bertomeu Moll. Hi esteu convidats.

Presentació de "Capvespre" a València

Ahir vam fer la segona presentació de Lletra Impresa Edicions i del primer llibre que hem publicat, Capvespre de Josep Bertomeu Moll, després de fer-ho a Dénia, ciutat natal de l’autor. I és que era del tot imprescindible presentar-la a València perquè la novel·la hi està ambientada, concretament a la València de les acaballes del franquisme en què els personatges tot just comencen a forjar-se com a adults. La lluita política, el descobriment de l’amor –i del sexe–, la il·lusió per una vida millor, la fascinació per la literatura, la música, el cinema, etc., constitueixen les constants vitals d’uns joves que mostren moltes conviccions però també molts dubtes.

D’ella havia escrit Rafael Chirbes en una carta dirigida a l’amic Josep Bertomeu (i que també s’inclou al llibre): «Crec que les descripcions de la ciutat [València] són de les més belles que he llegit mai: n’he conegut la brutícia, els camins plens de fang del Cabanyal i Natzaret, aquella pols blanca.» Afig, també, «crec que el teu llibre constitueix també la novel·la contemporània de València que almenys jo trobe a faltar. Gràcies per dur-me totes aquestes coses. Li desitge el millor al llibre, que em sembla fonamental per a entendre la formació de la classe intel·lectual i política del país.»

Després d’explicar un poc el com i el perquè del naixement de Lletra Impresa, l’escriptor i editor Gustau Muñoz s’encarregà de presentar l’autor, Josep Bertomeu Moll –un home que sempre ha viscut la seua vida a través de la literatura: llibreter durant 31 anys, bibliotecari, crític literari, lector voraç i, ara, també novel·lista– i parlar-nos de Capvespre i també de l’ambient que s’hi retrata i que ell va viure de primera mà. Tenint en compte que la primera versió va ser escrita en 1977, després guardada en un calaix per la frustració de no haver guanyat un premi i revisada posteriorment, Muñoz la catalogava de «gran reserva.»

 

Una cinquantena de persones van acudir a la Llibreria 3i4, referent indiscutible de la literatura en català. L’acte va ser molt emotiu, ple d’anècdotes vitals i literàries al voltant de la novel·la i del seu creador. I és que ahir Gustau Muñoz i Josep Bertomeu tornaven a ser aquells joves que militaven en el Partit Comunista i estaven delerosos de lectures, de música, de coneixences, de grans canvis... de vida! Era emocionant veure com l’amistat entre ambdós no s'ha ressentit en absolut, malgrat les envestides del temps, i això es notava en les mirades, les paraules i els gestos que es van dedicar al llarg de la vetllada.

L'acte finalitzà amb un discurs breu de Josep Bertomeu Moll, que sobretot tenia paraules d'agraïment: per a Gustau Muñoz per l'amistat i per la presentació, per a Rafael Chirbes a qui ha dedicat el llibre a canvi de les seues generoses paraules, per al pintor de Dénia Lattur per posar imatge a la portada del llibre, per a Maria Josep Escrivà que l'animà a revisar i reescriure la seua obra anys enrere, als editors per haver confiat en el seu llibre, als amics que havien vingut a la presentació...  

Presentació a València

Umberto Eco, la veu de la Història

Umberto Eco, una de les veus literàries més destacades, intel·ligents i universals de les darreres dècades, va morir el proppassat 19 de febrer. Tot seguit us oferim una reflexió de Josep Bertomeu Moll sobre un dels seus llibres, El cementiri de Praga.

L’últim llibre d’Umberto Eco és una novel·la brillant que s’expressa mitjançant la tècnica del fulletó decimonònic. Dumas, Garibaldi, Hugo i molts altres personatges reals desfilen entre les seues pàgines. Fins i tot un jove Froïd, Messmer, Charcot i Verne li confereixen credibilitat històrica al relat. Eco, atent a la filosofia i a la història del món occidental, tracta d’introduir un missatge: la subornació, la falsedat i fins i tot la simonia són alguns dels motors ocults de la nostra societat. No en va, al protagonista de la novel·la l’anomenen capità Simonini: ni més ni menys que una ganyota per a lectors còmplices. La simonia sempre ha estat considerada un gran pecat dintre l’Església Catòlica i és sabut que els primers apòstols la van combatre sense èxit.

Ja ho diu Umberto Eco, que de vegades es posa el dimoni pel mig, a pesar de no estar convocat. I si no és el dimoni directament ho pot fer mitjançant els seus sicaris: els jueus, els maçons, els comunistes. Són pèrfids vulguen o no vulguen i es mereixen una presó pitjor a la que va viure durant molts anys el comte de Montecristo. I és que, als diferents, no cal donar-los ni pa ni aigua: seran tramposos per sempre o mentre interesse al poble elegit de cada moment històric: s’anomene jueu, espanyol, alemany, francès, americà, rus.

No és cap secret la gegantina erudició d’Umberto Eco, i tampoc no ho és el seu afany per triar el públic lector al qual permetrà accedir a la seua obra. Llevat d’El nom de la rosa, novel·la en la qual Eco demostrà la seua capacitat per arribar a un gran nombre d’aficionats a la lectura sense rebaixar els seus plantejaments estètics, lingüístics i històrics, com volent fuetejar el públic lector, les seues posteriors novel·les han estat un joc una mica entremaliat. Després de cent primeres pàgines espesses, tan sols els que han estat capaços de superar-les, sense rendir-se, podran accedir a uns relats hilarants, plens de gràcia i enginy, immaculadament ben escrits.

Hi ha passatges al Cementiri de Praga que m’han recordat Baudolino per la seua incontinència, amb la diferència que en aquest últim llibre sabem que, en gran part, els fets que conta són històrics i reals. És evident que no és el mateix escriure sobre el regne de Preste Juan que fer-ho sobre l’època d’unificació d’Itàlia, de les amazones o sobre Garibaldi, d’Hipàtia d’Alexandria o de dones espies, també vidents que, a París, viuen les darreres hores del segle xix.

L’espionatge, interior i exterior, la policia política, com a elements clau d’una visió preventiva dels delictes polítics: aquelles conductes que no interessen a qui governa en aqueixos moments.

Simonini, el protagonista principal d’El cementiri de Praga, un espia doble “avant la lettre” diu: “En eixa època era millor no tenir cap secret i fer creure que el tenies”. “L’important és saber allò que els altres no saben que saps”.

Podem observar que molts dels conflictes que es plantejaven a les darreries del segle xix: laïcitat, igualitarisme, drets humans, encara estan per resoldre avui. Per això no entenc massa bé que algunes veus hagen criticat el llibre d’Eco, des d’un fals sentit del progrés: es tracta d’un llibre políticament incorrecte, han dit, postmodern, una bajanada pòstuma d’un catedràtic que ja vol jubilar-se i es burla del mort i del qui el vetla. Pense que eixes crítiques estan equivocades. Eco ens adverteix que el món, més bé, fa marxa enrere, i des del meu punt de vista té tota la raó.

Segons Umberto Eco, Lleó XIII, en l’encíclica Quad Apostolici Muneris, escrita molt abans que nasqueren Bush, Blair i Aznar, pontificà: “Només cal parlar d’una cosa per fer-la existir”. El pobre Papa encara no havia sentit parlar mai d’armes de destrucció massiva, però era conscient de les falsificacions que, en aquells mateixos moments, engendraven el mite de la conspiració universal judeomaçònica.

El personatge Simonini, l’únic fictici segons Eco, no deixa d’emetre sarcasmes: “Per servir amb competència la llei, cal haver-la violada.”

Simonini a França, Simonino a Itàlia, quan per fer la seua feina d’espia universal es disfressava de rector, i s’anomenava De La Piccola, un abat que anava a misses negres buscant sexe sense saber-ho, i també empresonat per una doble personalitat (a sant de què dinava tantes vegades amb Freud, que a més a més li va descobrir la cocaïna). Després, com a fals notari ben aprovisionat, fabricà els Protocols de Sió, que serien publicats a Rússia ja en el nou segle xx, sense nom o amb un nom que ja ningú no recorda. “Cal un enemic! La identitat nacional és l’últim recurs dels desheretats!”. I més avant aparegué Hitler, que ja en Mein Kampf havia identificat l’enemic.

El cementiri de Praga ha estat editat en català per Rosa dels Vents, segell de Random House Mondadori en la nostra llengua. Carme Arenas Noguera n’és la traductora. 573 pàgines comptant amb molts dibuixos gravats als quals no els manca gràcia artística.

Es tracta d’una novel·la que pel seu cinisme pot fer-nos abominar de la política, però no mai de la vida.

Josep Bertomeu Moll

(Publicat a la revista Caràcters, núm. 56, estiu 2011)

          

BSO Capvespre

Raimon, The Beatles, John Coltrane, Jacques Brel, Georges Brassens, Raimon, Paco Ibáñez. Joan Baez, Quilapayún, Miles Davis, Lluís Miquel, Nino Bravo... Tots ells i d'altres artistes formen part de la BSO de la novel·la Capvespre, de Josep Bertomeu Moll (Lletra Impresa, 2016).

Entrevista a Josep Bertomeu Moll a Ràdio Dénia

També Ràdio Dénia ha entrevistat l'escriptor Josep Bertomeu Moll per parlar de la seua novel·la Capvespre (Lletra Impresa, 2016). Si us ve de gust escoltar-la només heu de prémer el "play".

Capvespre ja és a les llibreries

Notícia publicada a Canfali (Marina Alta)

13 de febrer de 2016

Entrevista a Josep Bertomeu Moll a la COPE de Dénia

El passat 11 de febrer ràdio COPE de Dénia (Marina Alta) entrevistava l'escriptor Josep Bertomeu Moll per parlar de la seua novel·la Capvespre (Lletra Impresa, 2016) i de la presentació al Centre d'Art de l'Estació de Dénia. Si us ve de gust escoltar-la només heu de prémer el "play".

Presentació a Dénia. L’estrena somiada

 

Ahir ens vam estrenar públicament com a editors a Dénia. Vam fer la presentació de Capvespre, de Josep Bertomeu Moll, una persona molt destacada –i volguda– a la capital de la Marina Alta, i amb una trajectòria íntimament lligada als llibres: com a llibreter, bibliotecari, crític de literatura, lector apassionat i ara novel·lista. 

Més de 150 persones van acudir al Centre d’Art de l’Estació de Dénia anit. Una gentada que no cabia a la sala i que va aguantar, asseguda o dempeus, fins al final. Capvespre ja comença a rodar pel país. La novel·la de Bertomeu veu la llum després de vora quaranta anys de silenci desada en un calaix. Ara, però, reescrita i ben polida, i avalada ni més ni menys que per Rafael Chirbes, amic personal de l’autor que no s’estava de condescendències laudatòries quan es tractava de matèria literària. Amb aquesta novel·la, sí. I és que realment és una obra que paga molt la pena. Per molt motius. Capvespre és una història d’amor, una crònica sociopolítica única de la València de les acaballes del franquisme, una novel·la iniciàtica, el testimoni d’una època irrepetible.

L’acte va ser molt emotiu, ple d’anècdotes vitals i literàries al voltant de la novel·la i del seu creador, Josep Bertomeu Moll. L’hi vam acompanyar Rafa Carrió, regidor de Cultura; Llúcia Signes, bibliotecària; Rosa Seser, historiadora; nosaltres com a editors, i tots els familiars, amics i les més de 150 persones que van tindre la delicadesa d’acostar-se al Centre d’Art de Dénia. A totes i a tots els donem les gràcies pel suport i l’estima mostrades. Josep s’ho mereix.     

Entrevista a Josep Bertomeu Moll (Diari La Marina Plaza)

Criat entre llibres, Josep Bertomeu Moll (Dénia, 1950) no és ni molt menys un desconegut per als amants de la literatura en la Marina Alta. La seua llibreria, aquella que portava el seu cognom al cantó del carrer Diana amb Colon, va tindre que tancar el 2005 com tantes i tantes llibreries de tantes i tantes de les nostres ciutats en una societat cada vegada menys disposada a invertir en literatura. La seua feina com a bibliotecari i la seua dedicació com a crític literari l’han mantés els darrers anys vinculat a un món, el del llibre, del que en realitat no es pot ni vol despegar. Ara traspassa, això sí, una frontera. Als seus 65 anys, canvia de bàndol per a estrenar-se, almenys públicament, en la vessant creativa de la literatura.

Aquest dijous, Josep Bertomeu presenta a Dénia (20h, al Centre d’Art de l’Estació) la seua primera novel·la, Capvespre, una obra que és fruit dels seus anys d’estudiant universitari a València, en les acaballes del franquisme, i de l’enorme bagatge de tota una vida dedicada, d’una o d’altra manera, a les lletres.

A Capvespre “tot hi està inclòs; l’esperit d’aquells anys: la ingenuïtat, l’estupidesa, la mediocritat, la -per què no- grandesa d’una joventut que no sabia com lluitar contra la grisor i contra un feixisme, alhora irracional i cruel, que ho ocupava tot. M’has dut de nou aquella joventut nostra que confonia la revolució amb la baralla amb els propis fantasmes i que, a la seua manera, vessava generositat” (Rafael Chirbes, en una carta a Josep Bertomeu).

Per què situa la novel·la a València?

Perquè en els anys on s’ubica la història jo hi era allí, estudiant Magisteri.

Per tant, té alguna cosa d’autobiogràfica?

És ficció dins d’un context real, encara que sempre hi ha coses que has viscut. Els personatges no es corresponen amb persones reals, però en alguns casos poden estar basats en vivències d’altres persones. Tot, això sí, molt literaturitzat.

Són personatges que es situen en l’ambient universitari de la ciutat de València i, per tant, cal suposar que en la lluita contra el règimen franquista…

Sí, pertanyen a un sector de joventut lògicament minoritari, perquè no eren la majoria, assedegat d’experiències noves. No només en matèria política, sinò també en altres aspiracions com les culturals.

Un sector amb el què s’identifica vosté?

Sí. Totalment.

Què pensarien ara aquells joves, més de 40 anys després, de la societat que tenim? S’assembla a allò pel que lluitaven?

No s’assembla quasi res. Precisament això és el que m’ha decidit a publicar la novel·la, eixa visió històrica que no tenia quan la vaig escriure. Crec que és això el que li dóna un valor afegit.

Des d’eixe punt de vista, parlaríem d’una novel·la amb conclusió pessimista?

Això es cosa del lector. En realitat , és una novel·la que no té un principi ni un final; és polièdrica.

Quan la va escriure?

En 1977. Era una reflexió sobre els deu anys anteriors. La vaig presentar a un premi que va quedar desert i la vaig tancar en un calaix.

I què l’ha mogut ara a obrir-lo?

Eixa perspectiva històrica que crec que és el que pot interessar. També, que ara tinc un major domini de l’idioma.

Originàriament era en castellà?

La primera versió sí. Pero prompte em vaig posar a traduir-la.

Algú l’ha animat a publicar-la o ha nascut de vosté?

Fa anys, quan m’apunte als examens de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i tinc més control de l’idioma, tinc la sort de tindre una professora excepcional que m’anima a reescriure-la, així com a fer crítiques literàries. Eixa mestra era Maria Josep Escrivà i, a partir d’ahí, em pose a passar la novel·la a l’ordinador. Suprimisc moltes coses i reescric altres, però no afegisc res. La depure.

La seua és una vida al voltant dels llibres…

Si, i els últims anys també fent crítiques literàries. Ara, en canvi, passe a l’altre costat. Quan estas en el món de la creació eres tu qui està exposat a les crítiques d’altres.

En el seu cas, fou primer llegir o escriure?

Llegir, per descomptat. Una persona que no llig molt té poquetes coses a dir.

"CAPVESPRE" de Josep Bertomeu Moll té previstes també presentacions dels llibre a València, Gandia, Alacant, … però primer a Dénia. Per què?

He volgut que siga així, perquè sóc de Dénia.

També connecta amb Dénia la portada del llibre, no?

Sí, és la reproducció d’un quadre que el denier Antoni Mahiques Lattur va pintar en 1975, un acrílic fet a pistola.

I on destaquen les siluetes dels ‘grisos’ de l’època. Qui fa ara aquell paper repressor?

El mercat és el que selecciona i regula ara tot.

Què sent pel fet que una editorial nova com Lletra Impresa estrene col·lecció amb Capvespre?

Em sembla que els editors, Juli Capilla i Mercè Climent, són persones amb molta experiència en eixe camp, i també escriptors reconeguts. Per això em reconforta molt que hagen confiat en mi per al número 1 de la col·lecció Ovidianes. És una confiança que agraisc.

DE RAFAEL CHIRBES

Capvespre arriba amb un aval contundent, el pròleg signat per Rafael Chirbes i que és, en realitat, la carta que l’autor afincat a Beniarbeig que va morir el passat mes d’agost, va remetre a Bertomeu quan va tindre ocasió de llegir la novel·la que ara s’edita. A la misiva, el Premi Nacional de Narrativa 2014 dedica al text paraules encomiàstiques.

“Crec que les descripcions de la ciutat [de València] són de les més belles que he llegit mai”, va escriure Chirbes. “Crec que el teu llibre constitueix també la novel·la contemporània de València que almenys jo trobe a faltar”, un llibre “que em sembla fonamental per a entendre la formació de la classe intel·lectual i política del país”, li diu al seu amic Bertomeu.

Tot un luxe de pròleg, no?

Chirbes i jo erem amics en l’època en què es desenvolupa la història. Les nostres famílies s’han conegut sempre i desde joves anàvem junts a nadar,… Als 17 anys, ell estudiava a Madrid i jo a València, i compartíem moltes coses en la distància. El llibre, de fet, està dedicat a ell.

Per molta amistat que mediara, Chirbes no era una persona d’elogi gratuït. Que parle així de Capvespre encara és més gratificant?

Clar. És una de les coses que em va animar a publicar la novel·la.

DE SON PARE, JUAN BERTOMEU

Fa prop de dos anys es va presentar a Dénia una altra novel·la (Depósito Municipal), escrita per son pare, Juan Bertomeu. És la Capvespre heredera d’alguna manera d’aquella, tot i situar-se en èpoques diferents?

No, no té res a vore. Però naturalment que li dec moltes coses a mon pare. La primera, que en una època en la que a les cases no es parlava de política, a casa nostra sí. Per això, li dec tindre opinions molt prompte.

DELS REFERENTS CULTURALS I LITERARIS

Pel que hem pogut llegir a la sinopsi, el context cultural és també present a Capvespre, on apareixen escriptors i pensadors  com Cortázar, García Márquez, Nabokov, Alberti, Neruda, Estellés o Miguel Hernández, entre d’altres; i músics com Raimon o Paco Ibáñez. Quin paper juguen?

En aquella època apareixen algunes obres, com per exemple, 100 anys de soledat de Garcia Márquez, que foren una revolución. Imagine que en els moments que els anomene, és un homenatge a tots eixos autors.

Algun referent literari?

En valencià, m’agrada molt Víctor Labrado, parlant de narradors, perque per ací hi ha més poetes que narradors. També Ferran Torrent i Joan Francesc Mira. Realment llig de tot.

I alguna cosa d’eixos referents també deu filtrar-se en Capvespre…

És curiós. Chirbes pensava, i així consta a la carta que obri el llibre, que la novel·la està influida per Julio Cortázar, i jo pense que segurament Rayuela em va influenciar molt. Tanmateix, ell també al·ludeix a John Dos Passos o altres obres de Cortázar que jo no havia llegit quan la vaig escriure.

DE LA MARINA I EL SEU PANORAMA CULTURAL

Tot i situar-se a València, els fets que es narren són geogràficament extrapolables també a aquesta comarca?

Sí. De fet, hi ha alguns capítols que es desenvolupen a la Marina.

Com veu la situació cultural al país i la comarca?

Manca molt per a que hi haja una situació normalitzada, tant per part de les institucions com de la societat, encara que això no lleva que en aquests moments tinguem una certa efervescència cultural en la Marina.  Però en realitat l’existència de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, per exemple, és en si un fet molt excepcional.

Sí, però eixe tipus de coses funcionen per voluntarisme…

És cert que al final depén tot de tu. Allò important és fer cadascú allò que creu que s’ha de fer.

Entrevista publicada al Diari La Marina Plaza

[dijous, 11 de febrer de 2016]

Entrevista amb Puri Naya

Ahir, 9 de febrer de 2016, la periodista Puri Naya ens entrevistà per a Tele7Safor i Ràdio Ser Gandia a propòsit de la creació de Lletra Impresa Edicions. 

[Podeu veure l'entrevista sencera a partir del minut 11.34]

Un tast de Capvespre

De la novel·la Capvespre, de Josep Bertomeu Moll (Lletra Impresa, 2016), Rafael Chirbes, Premi Nacional de Narrativa, diu que: «Crec que les descripcions de la ciutat [València] són de les més belles que he llegit mai: n’he conegut la brutícia, els camins plens de fang del Cabanyal i Natzaret, aquella pols blanca.» Afig, també, «crec que el teu llibre constitueix també la novel·la contemporània de València que almenys jo trobe a faltar. Gràcies per dur-me totes aquestes coses. Li desitge el millor al llibre, que em sembla fonamental per a entendre la formació de la classe intel·lectual i política del país.»

Ací en podeu fer un tast, de la novel·la: 

Primeres presentacions de "Capvespre"

Ja tenim a la vista les primeres presentacions del nostre primogènit: Capvespre, de Josep Bertomeu Moll. Preneu bona nota:

• Dijous, 11 de febrer a les 20.00h. Presentació al Centre d'Art de l'Estació de Dénia.
• Dijous, 25 de febrer a les 19.30h. Presentació a la llibreria 3i4 de València.
• Dijous, 3 de març a les 20.ooh. Presentació a la llibreria Ambra de Gandia.
• Dijous, 17 de març, a les 19.30h. Presentació a la Seu Universitària d'Alacant. 

La premsa se'n fa ressò

Gràcies pel suport!

A poc a poc, la premsa i el món editorial se'n van fent ressò: l'Associació d'Editors del País Valencià, Levante-emv, La Veu del País Valencià, el Diari Gran del Sobiranisme, el Canfali de la Marina Alta, a Tipografia la Moderna... I també als facebooks de tantes amigues i amics.

AEPV (Associació d'Editors del País Valencià)

Levante
Diari Gran del Sobiranisme
La Veu del País Valencià
Canfali (Marina Alta)
Tipografia La Moderna
Les Muntanyes
Ràdio Alcoi
Cultura21
Núvol

En nom de l'editorial, us donem les gràcies!

Rafael Chirbes i Josep Bertomeu Moll, una amistat entre lletres

Aquest diumenge Levante-emv va publicar un reportatge fantàstic titulat “Territorio Chirbes”. Josep Bertomeu Moll hi apareix com un dels amics i companys de referència de Rafael Chirbes. El novel·lista de Tavernes de la Valldigna es va instal·lar a la Marina el 1994, primer a Dénia i després a Beniarbeig. A la capital de la Marina Alta, hi va freqüentar ben sovint la llibreria Bertomeu, i va compartir taula i conversa a la cafeteria Haití de Dénia amb els seus amics, entre els quals hi havia Pau, Vicent, Ricard i Pep Bertomeu. Precisament, Capvespre aplega una carta de Rafael Chirbes a Pep. Perquè Pep forma part del territori, del paradís o de l’univers Chirbes.