Rafael Chirbes. La bona lletra. Traducció de Carles Mulet. Lletra Impresa Edicions. Gandia, 2018.
Rafael Chirbes Magraner (1949 – 2015) va ser un escriptor valencià que, tot i tenir la llengua d’Ausiàs March com a materna, va desenvolupar la seva carrera literària en castellà. Explicava, no sense una certa recança, que les circumstàncies personals, i sobretot l’època que li va tocar de viure, no li van permetre adquirir la competència mínima en el seu propi idioma per a poder-hi vehicular el seu projecte de creació. Amb tot, l’univers narratiu de Chirbes és poblat d’històries i de personatges inequívocament valencians, com és el cas d’aquesta novel·la (una de les millors que va escriure, segons la crítica) que ha aparegut fa poc temps, en la traducció de Carles Mulet.
La producció novel·lística d’aquest autor va assolir un ampli reconeixement: Mimoun (1988) va ser finalista del Premi Herralde, amb Crematorio (2007) va obtenir el Nacional de la Crítica i En la orilla (2014) va merèixer el Francisco Umbral i el Nacional de Narrativa. La seva obra es caracteritza per retratar amb una mirada sense concessions tot un període de la societat espanyola, bàsicament els anys de la dictadura i els primers del postfranquisme. I ho fa amb un llenguatge sobri i pulcre però despullat de sofisticacions estilístiques, posant la paraula al servei de la història –com escau als narradors més honestos– i no a l’inrevés.
La bona lletra és una història de perdedors. A través del relat en primera persona d’Anna, personatge principal, van aflorant les misèries d’una família que es compta entre els vençuts de la Guerra Civil, personatges que intenten redreçar-se després de l’ensulsiada, però que aniran topant, una vegada i una altra, contra les seqüeles profundes de la derrota, contra “el recel d’alguna cosa evitable que vindria a fer-nos tant de mal com ens havien fet la guerra, la misèria i la mort”. No és un text amable, certament, però la vida no ho va ser gens amb aquella joventut de la darreria dels anys trenta a qui el món va caure al damunt tot just quan començaven a tastar-lo.
S’ha dit que la bona literatura sobre una època, escrita per autors que l’han viscuda, constitueix una font valuosa d’informació per a les generacions posteriors, i fins i tot un complement indispensable a la documentació que fa servir la historiografia. A través de La bona lletra tenim accés a la vida quotidiana en un poble valencià en els anys grisos de la postguerra; la lluita per la subsistència, la sexualitat larvada i tosca, les mirades tenyides de recel, el silenci opressiu, la prepotència dels vencedors… Un fresc dibuixat amb traços nítids per la mà d’un novel·lista de raça.
Cal felicitar la iniciativa de l’editorial Lletra Impresa de publicar, per primera vegada, una obra de l’autor de Tavernes en la parla natural amb què ell els havia imaginat, aquest llenguatge saborós i deseixit del món rural valencià. I val a dir que Mulet ha sortit airós del repte: fins i tot a risc de fregar en més d’un moment els límits de l’ortodòxia de les Normes de Castelló, el valencià genuí en què s’expressen els personatges ens els fa indiscutiblement més propers i versemblants que si el traductor hagués optat per un registre més acadèmic. Ben segur que els lectors catalanoparlants de Rafael Chirbes gaudiran de l’edició, i els qui hi accedeixin a partir d’aquesta novel·la faran la descoberta d’una de les veus narratives més potents i suggestives que ha donat el País Valencià en el segle XX.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
