Núvol es fa ressò de la primera traducció íntegra al català de l'obra poètica de Mário de Sá-Carneiro

L'article és d'Issac Cos, i va aparèixer a Núvol ahir, 24 de gener. Incideix en les cartes, però també en la poesia.

Ací en teniu l'enllaç:

https://www.nuvol.com/critica/un-llibre-per-redescobrir-un-poeta/

La poesia completa de Mário de Sá-Carneiro, finalment, ha aparegut en català amb la traducció de Vicent Berenguer (Lletra Impresa, 2017). L’ambiciosa edició també inclou les cartes que es van intercanviar Mário de Sá-Carneiro i Fernando Pessoa, dues figures claus del modernisme portuguès que ara, queden una mica més explicades en la nostra cultura.

Mário de Sá-Carneiro (Lisboa 1980 – París 1916) és un dels noms propis del moviment poètic modern que es respirava a la capital lusitana de principis de segle XX. També conegut com Orfisme, aquesta corrent literària estava formada per escriptors com Fernando Pessoa, Raul Leal, Luís de Montalvor, Almada Negreiros o el mateix Sá-Careniro, tots ells aplegats al voltant de la revista Orpheu, que, malgrat tenir només dos números va esdevenir una de les grans fites de la literatura portuguesa. D’aquest grup, Mário de Sá-Carneiro, en va ser el representant més cosmopolita. Després d’abandonar els estudis de Dret a la Universitat de Coimbra, es va traslladar a París, on va freqüentar els ambients més tèrbols i, a la vegada, irradiadors de la bohèmia artística.

Fins ara, Mário de Sá-Carneiro ha estat un autor relativament desconegut a casa nostra, però, la revisió de la seva influència en la literatura, té un precedent curiós. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, Sá-Carneiro va marxar de París per tornar a Lisboa. De passada, va aturar-se a Barcelona i aquí es va posar en contacte amb Ignasi Ribera i Robira, advocat, poeta i periodista, gran coneixedor de la cultura portuguesa. Ell va ser el primer que va traduir alguns poemes de Sá-Carneiro al català, dins les pàgines de El Poble Català. Justament, a l’exemplar del 3 de setembre de 1914 s’hi podia llegir: «Hem tingut el goig d’estrènyer la mà del nostre amic, el notable i exquisit literat portuguès, En Màrius de Sá-Carneiro, que, vingut de París, on resideix habitualment, s’instal·larà a Barcelona – ciutat que moltíssim li plau-  mentres duri la guerra. Benginvut sigui entre nosaltres.»

Algunes cartes que Sá-Carneiro va enviar a Fernando Pessoa es fan ressò d’aquesta estada a Barcelona: «estimat amic meu […] [el Dr Ribera i Rovira] m’ha dut hui de passeig i ha pagat tramvíes, propines, etc!… De seguida m’ha convidat a dinar a sa casa (quina llanda!). Està preparant un llibre de contistes portuguesos en el qual em traduirà! […] hui m’ha dut a veure el temple, en construcció, de la Sagrada Família. Amic meu és una catedral paülica, sí! Ple paülisme -quasi cubisme fins i tot»

En una altra carta a Pessoa, Sá-Carneiro, escrivia: m’en vaig definitivament de Barcelona cap a Lisboa el proper dimecres, hi vaig, és clar, per Madrid. […] Ara que he pres contacte malauradament amb Espanya, encara l’abomine més que abans. País insofrible on enviar un telegrama es una epopeya i on els policies usen bastó, casc blanc i jaqueta carmesí. Un horror! Un horror!»

Principalment, la correspondència entre els dos escriptors lusitans tenia com a tema de conversa la literatura i la seva pròpia poesia: «t’adjunte una poesia. Et demane que la lliges quan arribes a aquest punt […] Et demane que la lliges ja perquè és més fàcil després llegir el que ara escric sobre ella. Fins i tot per no prendre’n coneixement desflorada ja per les citacions que hi faré. Heus-ne ací la lectura…»

Aquesta carta pot servir d’introducció perquè, tot seguit, presentem alguns versos de Sá-Carneiro. La seva poesia evoluciona amb el ritme dràstic i convuls de les avantguardes de principis del segle XX, però també recull les influències del decadentisme i del simbolisme baudelairià de finals del XIX. Aquesta riquesa de matisos és comprensible si tenim en compte que l’autor va repartir la seva biografia a cavall dels dos segles. Els versos sá-carneirians són desmesurats i sovint expressen amb exaltació els drames d’una subjectivitat trencadissa i aclaparada, sempre inconformista. És, potser, aquest toc decadent el que més caracteritza la seva obra i, en certa forma, ajuda a entendre el seu desenllaç tràgic amb el suïcidi en un hotel de Montmatre.

«no crec en mi, ni en els meus estudis, ni en el meu futur», escrivia, en una carta dirigida a Pessoa. Reproduïm, traduïts, tres fragments de tres poemes:

Sóc un estel ebri que perdé el cel
Sirena boja que deixà la mar;
Sóc temple prest a caure sense déu,
Estàtua falsa dreta en l’aire encara…

(Estàtua falsa, 5 de maig de 1913)

Castrat d’ànima, sense arrelam,
Ara i adés en el dolor m’enfonse…
¿I seré un emigrant d’un altre món
puix ni en ma dolor puc encontrar-me?

(No tinc res, 1913)

Les companyes que no vaig tindre,
les sent plorar per mi, velades,
a poqueta nit pels jardins…
En llur pena blava reviu
el meu dolor del dol de
sobre setins

(Suggestió, agost, 194)

Mário de Sá-Carneiro. Poesia completa. Cartes a Fernando Pessoa (Lletra Impresa), traducció de Vicent Berenguer.