AGUSTINA PEREZ: ‘CONTAR LO MÍNIMO’, per Pasqual Molina

Agustina Perez, qui fora catedràtica de Llengua Castellana i Literatura de l’Institut Maria Enríquez de Gandia, acaba de publicar el seu darrer llibre, Contar lo mínimo. El llibre, editat per Lletra Impresa, forma part de la seua col·lecció “La Cambra”, la qual recull obres escrites en castellà, i fou presentat, a meitat del desembre passat a la Biblioteca Central de Gandia.

L’autora l’ha dividit en tres parts o capítols clarament diferenciats: “Donde habite el recuerdo”, “Siluetas” i “Como el Vilano (aforismos)”.

M’he sentit identificat, d’immediat, amb bona part dels 25 texts del primer dels capítols. He reviscut, en les seues línies, les veus i les melodies d’aquell aparell de radio situat en la saleta d’estar de la casa pairal, el qual engegàrem, de sobte, aquella vesprada en que mon pare tornava del treball a Oliva i ens va dir, consternat, que havien assassinat el president Kennedy. He recordat aquella col·lecció del Reader’s Digest que, a ma casa, compartia prestatgeria amb els TBO enquadernats i de la qual Agustina cita un article d’un dels números, “Hoy ha salido el sol para Patricia Moore”, d’una autora de la qual, aleshores, no recordava el nom i que investigà fins que el va trobar: Lucia Fernández Santos. L’article en el meu record del Digest era aquell que es titulava “Caryl Chessman, el asesino de la luz roja”, del qual tampoc recorde l’autor però sí la trama, perquè Chessman, condemnat a la cambra de gas pels seus delictes va estar dotze anys en el corredor de la mort de San Quentin i, sobretot recorde què, el seu ajusticiament es va representar, durant molts anys, en una barraca de la Fira de Gandia. Agustina Perez destaca la lectura de Don Camilo i La vuelta de Don Camilo, que jo també vaig llegir en la meua joventut. Crec que mai m’he divertit, emocionat i plorat tant de riure com amb les histories d’aquells dos personatges: Camilo i Peponne, l’un, el rector de la parròquia i l’altre, l’alcalde i cap del Partit Comunista, als qui l’autor Giovannino Guareschi, va situar en un poblet a la ribera del riu Po en la Itàlia de la postguerra. Fernandel i Gino Cervi  són els dos actors que els donarien vida en pel·lícules memorables. Ells dos i les seues trifulgues són part de la imatge i el so del llargmetratge de la meua vida.

Però en Donde habite el recuerdo, hi ha molts més relats, la lectura dels quals ha suposat una experiència molt significativa per a mi. Jo no he tingut relació amb l’autora en la seua etapa docent i desconec bona part de la seua producció literària, però coneixia de la seua vàlua amb el paper i la ploma. Agustina empra la llengua castellana de manera impecable, diu que eixa llengua li va penetrar en les entranyes a Salamanca quan anà allí a estudiar una carrera i que, aleshores, les paraules la varen trobar per a no abandonar-la mai.

Els relats són alguns emotius i altres contundents a mostrar les idees pròpies, forjades en frases de llibres que l’acompanyen sempre i, més encara, en èpoques dures del desànim: “Pesimismo de la inteligència, optimismo de la voluntat”. I Agustina parla de la “voluntat de lavantarse cada dia con la obligacion de la esperanza y la exigència de construir nuestro propio destino, para dar forma a nuestra vida, aunque el mundo se empeñe en deformarla”. Ho pots llegir en els seus escrits!

Agustina recorda aquella nit que l’home arribà a la Lluna i la conversa d’una sola frase que tingué amb el seu iaio. Cita el llegat indeleble dels iaios: la veritat ancestral de l’un i el deler per la lectura de l’altra. Destaca en els escrits, la presència dels progenitors: el coratge de la mare que fa real l’impossible, la mà del pare omnipresent. I recorda Gramsci, Berger, Fernandez Buey, el subcomandant Marcos, Zamora, Mèxic i “tantas otras cosas que restan en el puzle de mi memoria, porque son solo mias y sentiria que las traicionaria si las compartirà”, i d’aquesta manera ens deixa amb la mel en la boca. Recorda les lectures de Fernando Pessoa, de Borges, la figura d’Agustin Garcia Calvo, les cançons de Georges Mustaki... i acaba amb la fascinació pels versos de José Hierro, a qui va conèixer en persona quan va vindre a fer un recital a l’Institut Maria Enríquez. Tot, en la primera part del llibre.

         Agustina nomena a la segona “Siluetas”. Són 47 microrelats, el recull dels quals comença amb un poema de Gloria Fuertes sobre el qual, si fera jo un exercici informal de deconstrucció i emprara, al meu aire, alguna de les seues estrofes com ara: “Hay que hablar poco i decir mucho”[...] “con las menos palabras possibles”, crec que podria transmetre’ls la impressió que m’ha causat la seua lectura. Si sols em refereix al contingut, són 47 històries diferents que des de la primera de les seues escasses línies et copsen i t’atrapen, i si deixes volar la teua imaginació les podries vestir amb els personatges, els paratges i les situacions com si foren les idees per a tantes altres aventures editorials o cinematogràfiques. Respecte el continent, les histories estan escrites amb la riquesa lingüística atresorada en tants anys de dedicació a la literatura i a la llengua castellana, des de l’aula, des del racó tranquil de la lectura i des del moment de seure, repetidament, davant d’un full en blanc per a omplir-lo d’històries i pensaments destil·lats en paraules clares i, sovint, contundents. Si haguera d’escollir, jo em quedaria amb “La hija”, també amb “La nina”, però m’ha emocionat especialment “La anciana”.

         La tercera part del llibre esta ocupada per aforismes personals que Agustina Perez compara als vil·lans de les plantes, aquelles boles i filaments que es soltaven dels arbres o de les plantes i s’enlairaven a la mercè del vent i que servien per a disseminar les llavors en el camp. Nosaltres ací els podríem comparar als “güelets”, aquelles boles de color blanc que amollaven els plataners, que s’enlairaven a mercè del vent i que, quan aconseguíem agafar-ne un, es desfeien a la palma i si, aleshores, em recordava Emili Selfa, bufaves sobre ella, en el moment que els pèls s’escampaven en l’aire podies demanar un desig. L’autora diu que en la seua infància jugaven a perseguir els vil·lans entre rialles, sabent que mai els agafarien i que, si ho feien, els dits els podrien fer-los desaparèixer en aprestar-los. 

Els vil·lans de l’autora recollits en el llibre són 100. 100 idees que condensen tota la saviesa acumulada en la seua biografia personal, escrites amb el tarannà que Marta Sanz destaca en el pròleg del llibre comparant-los a les punxades quan diu que Agustina “apunta el dardo, dispara i se hace la luz”. Estos són alguns:  “Volver la vista atras solo para aprender, no para lamentar”, “La realidad es el reverso de las expectatives”, “La rebeldia cuesta. Es como andar la vida cuesta arriba”, “la duda hace temblar las certezas però apuntala el edificio de la tolerancia”, “ Lo importante se resuelve siempre a solas con uno mismo”. L’autora diu que els aforismes propis recullen les seus idees sobre temes diversos que ella deixa volar lliurement sobre les consciencies, que poden ser inabastables o poden desfer-se-te a les mans, com els vil·lans. Però jo crec que els aforismes de Agustina Perez són com els definia Leonid S. Sukhorukov, que eren una com una novel·la escrita en una línia.

Tota la contundència en la paraula, la rectitud ideològica i la tossudesa espiritual es reflecteixen sobradament en estos aforismes amb els quals tanca el llibre Contar lo mínimo, una publicació imprescindible de llegir i assaborir per la neteja del llenguatge castellà emprat i per les idees que des de les seues pàgines destil·len. Agustina diu que intenta “ordenar el mundo al escribir, el de dentro y, si es possible, también el de fuera”.

Pasqual Molina, Levante-emv (27 de gener de 2023)