INDILLETRES 2023. CRÒNICA.

És el quart any que anem a l’Indilletres, la Fira del Llibre d’Editorials Independents de la Bisbal d’Empordà. Una cita literària que ens encanta i que, per nosaltres, és com l’encesa de llums que ha tingut lloc aquest cap de setmana. 555 és la xifra que marca el comptaquilòmetres. Calculem que, si sortim a les 14 h de Gandia, a les 21 h podem estar a l’hostal que hem llogat per a dos nits. Ens passem la tarda de dijous i el matí de divendres preparant-ho tot. Maletes, queviures, jocs –caldrà que les xiquetes tinguen entreteniments durant les hores de fira, i, per descomptat, els llibres. 

Les primeres hores de carretera són fluïdes, sembla que el cotxe coneix el camí de memòria. Estem feliços, encara més, eufòrics. Hem rebut una notícia d’aquelles que et fan plorar d’emoció. Però encara no podem avançar res. A mitjan camí un accident de tres camions ens reté en la carretera dues hores més de les previstes. Finalment arribem vora les onze. Obrim la botella de cava que portem a la nevera i que guardàvem des de principis d’any per quan haguérem de celebrar. Sopem, ens dutxem i al llit. 

Dissabte de matí arribem al pavelló firal dels primers. És un moment preciós, quan els editors i les editores arriben plens d’energia i van amunt i avall carretejant llibres; quan els organitzadors i voluntaris, amb el cuquet a la panxa perquè tot isca com està previst, et donen la benvinguda i es desviuen perquè estigues a gust. Vas saludant la gent amb qui compartiràs espai durant dos dies sencers, una mica ràpid, saps que tindràs temps de parlar amb deteniment.

Busquem la nostra taula. Enguany som el número 4, estem a un dels cantons de la Fira. Ja sospitem que això no ens beneficiarà, però entenem que a algú li ha de tocar i enguany ens ha tocat a nosaltres. Es fa per sorteig. Ho farem bo. Estovalles negres, el cartell amb el nom de l’editorial, les acreditacions (tres en el nostre cas, perquè Júlia ja ens hi ajuda molt) i una planta de Nadal, que ens podrem endur a casa en acabant. 

Parem taula. No et canses de parar aquesta taula, que et parla dels darrers huit anys de la teua vida, compartida amb l’única persona amb qui haguera estat possible. El menú és ben variat: àlbums il·lustrats, novel·les per a infants i joves, narrativa, contes, literatura del jo, poesia... Les novetats convivint amb els llibres de fons. De quina manera hauríem de donar eixida a aquests darrers si no fora per aquest tipus d’esdeveniments? Al costat instal·lem una catifa amb puzles, peces de fusta, papers,  pintures i altres jocs perquè les nostres criatures estiguen entretingudes. Les nostres i les de tots aquells editors que s’hi vulguen estar. Enguany Indilletres també té servei de canguratge, cosa que agraïm moltíssim. La nostra Júlia es va passar moltíssimes hores allà; Aina no tant, prefereix el braç de la seua mare la major part del temps. (Demane disculpes per totes les converses que vaig deixar a mitges).

A les deu de dissabte s’inaugura Indilletres. Una fira magnífica que dona l’oportunitat als visitants –amants del llibres– a parlar directament amb els editors dels llibres que s’hi exposen. Sempre m’ha enamorat aquest model de fires. I passa el que ha de passar, que mantens converses fantàstiques al voltant d’allò que més t’apassiona: la literatura. Gent que et recorda d’altres edicions, i que et dona les gràcies per aquell llibre que els vas recomanar; gent que et coneix ara i s’admira que vingues des del País Valencià al seu poble; gent que s’interessa pel que fas i que compra els teus llibres.  Gent que ha col·laborat amb tu però que encara no coneixies personalment. Gent que busca una oportunitat per publicar el seu llibre o il·lustrar algun dels teus. Gent amb qui simplement parles i estàs a gust.

De tant en tant surts de darrere la parada i t’hi passeges, sobretot perquè Aina, la teua filla petita, no vol que la desatengues. (Com costa la conciliació familiar!). I et converteixes en públic visitant i mires i admires els llibres que, amb tanta cura, fan les persones que hi ha darrere de les taules. I en compres algun. Com anar a una fira de llibres i no comprar-ne’n cap? I parles amb editors i editores que ja són més que companys, que són amics, i en coneixes de nou, que comencen a caminar per aquesta aventura que és l’edició. I us intercanvieu llibres, perquè és el tresor més preat que pots regalar a la gent que t’estimes. I compartiu experiències i coneixences que us ajuden a tots a créixer. També et retrobes amb autors i autores que feia temps que no veies i que apreciés i admires a parts iguals. I és fantàstica i emocionant aquesta camaraderia entre gent que compartiu la mateixa passió. 

La venda ens fluixeja en relació amb altres dates. També a la resta d’editorials. Busquem excuses. Que si la posició, que si ha vingut menys gent perquè el pont no ha caigut durant la Fira, perquè hi ha una crisi econòmica i a la gent li costa més comprar llibres... Els organitzadors són crítics i hui mateix hi fan referència en el seu balanç i faran per millorar aquest aspecte. Admirem la sinceritat i l’autocrítica –val d’alguna cosa dir any rere any, que hi ha més públic, que s’han venut més llibres?–, que és el que ens permet créixer i millorar realment. Nosaltres també ens volem sincerar: en Indilletres ens vam emmirallar quan vam dissenyar les dos edicions de “La Vall dels Llibres” que es va celebrar en 2021 i 2022 al Monestir de Santa Maria de la Valldigna de Simat, perquè és una fira magnífica, feta per gent que posa totes les ganes i tota l’estima, i això es nota i se sent quan estàs allà. A totes i tots vosaltres volem donar-vos les gràcies per fer-ho possible i per deixar-nos formar part d’aquesta gran família que és l’Indilletres! (Ens veiem a la setena edició). 

Volem dir encara que Indilletres va nàixer l’any 2018 gràcies a un grup de veïns que volia organitzar una fira d’editorials independents a la Bisbal d’Empordà i que de bon principi va comptar amb el suport de l’Ajuntament i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, d’Òmnium Cultural, de la Diputació de Girona, del Consell Comarcal del Baix Empordà, de la Federació de Comerç de la Bisbal d’Empordà i d’Edicions Sidillà. I, idealistes i somniadors com som de mena, pensem que és possible exportar aquest model al País Valencià. 

Filipa Leal recita el poema "Estimar", de Florbela Espanca a la RTP2 de Portugal

La poeta Filipa Leal, una de les veus més reeixides de la lírica lusitana actual, va tindre l’amabilitat de llegir el poema “Estimar” de Florbela Espanca al programa de literatura “Nada será como Dante”, que dirigeix a la televisió portuguesa RTP2. I el va llegir directament de l’edició que acabem de publicar en català a Lletra Impresa!!!

Florbela Espanca, la diva de les lletres portugueses

L’editorial Lletra Impresa acaba de publicar en català la primera obra íntegra de poesia de Florbela Espanca. Es tracta de Bruc en flor (Charneca em flor, en portuguès), considerat el millor poemari de l’autora. De la traducció, n’ha tingut cura el també poeta, editor, professor i promotor cultural, Juli Capilla. «Fa trenta anys que vaig descobrir la poesia de Florbela a Lisboa i en vaig quedar absolutament fascinat i gratament sorprès. Tenia com un deure moral, i també professional, amb una poeta extraordinària, símbol de la lluita feminista a Portugal. És per això que quan n’he tingut l’oportunitat, m’hi he llançat, i he traduït tot un llibre de Florbela, per primera vegada al català.» La publicació compta amb un pròleg de Maria de Lourdes Pereira, professora catedràtica de la Universitat de les Illes Balears. I compta amb el suport  de la Direção-Geral do Livro, dos Arquivos e das Bibliotecas (DGLAB) i del Camões – Instituto da Cooperação e da Língua de Portugal.    

Florbela Espanca és la poeta portuguesa més destacada de bona part de la primera meitat del segle xx. Contemporània de Fernando Pessoa, qui la va qualificar com a “germana bessona”, i de Mário de Sá-Carneiro, els artífexs de la mítica revista Orpheu, Florbela Espanca no va tenir el ressò que es mereixia en la seua època, per bé que va publicar alguns llibres abans del seu decés. La consagració, però, li va arribar després de morir de manera tràgica. 

L’obra de Florbela està íntimament lligada a la seua vida, fins al punt que vida i obra es fonen i es complementen mútuament, són indestriables. El dramatisme de la seua peripècia vital comença amb la seua concepció, fruit d’una relació extraconjugal consentida entre el seu pare, João Maria Espanca, i la criada, Antonia da Conceição Lobo, de la qual van nàixer la mateixa Florbela i, tres anys més tard, el seu germà Apeles. No va ser sinó després de les morts prematures de Florbela i Apeles que el pare va reconèixer els seus fills i que Florbela va passar a dir-se oficialment Florbela Espanca. La malastrugança va perseguir tota la vida la poeta lusitana, amb una concepció quasi espúria que, en una societat ultraconservadora i catòlica com la del Portugal de primeries del segle xx, i en un poblet de la ruralia interior com Vila Viçosa, a la regió de l’Alentejo, costava molt de pair. La mort del seu germà Apeles en un accident d’avió, amb qui mantenia una relació afectiva molt pròxima, influiria molt negativament i decisiva en l’esperit de l’escriptora i, finalment, va derivar en una depressió progressiva i en la inestabilitat psicològica de la poeta. Tampoc no van ajudar gens els seus fracassos amorosos, amb tres matrimonis fallits i la impossibilitat reiterada –avortada– de concebre un fill. Tot plegat, amb una vida plena d’entrebancs, unit al seu esperit romàntic, propens al fatalisme, es va transmutar en una obra abrandada, passional, hiperbòlica, fascinant i atractiva, única, genuïna. Florbela va decidir posar fi a la seua vida el mateix dia del seu naixement, el 8 de desembre de 1930.    

A Bruc en flor Florbela Espanca cerca sempre el sublim, l’excel·lència, la comunió total. Un desig de transcendència i perfecció amorosa que es materialitza en una seqüència sempre idèntica: un subjecte idealitzat, la seducció d’aquest subjecte, la consumació, l’exhauriment de l’amor i la insatisfacció consegüent.  

Bruc en flor (Charneca em flor) es va publicar de manera pòstuma, un any després del seu traspàs. És una veritable joia literària en què l’esperit de la seua ànima vessa pertot i l’han encimbellada en un veritable clàssic de les lletres portugueses, en un símbol de la lluita per l’emancipació de la dona i en un referent del feminisme a Portugal, i també a tot Europa. 

 

 

Lletra Impresa Edicions torna al Liberisliber

Ens plau anunciar-vos que Lletra Impresa Edicions participa, un cop més, en la Fira Liberisliber, que per sort reprèn la iniciativa interrompuda ara fa tres anys. Ho farem amb bona part dels títols del nostre catàleg i per tal de presentar-hi quatre novetats de 2023. Són quatre títols -pensem- molt atractius que respondran a les perspectives dels lectors. Sense ànim d'exhaustivitat, acabem de publicar:

1) Les descàrregues del caçador, de Rafael Chirbes, obra cabdal en la trajectòria d'un autor guardonat dues vegades amb el Premi Nacional de la Crítica. La traducció és de Carles Mulet.

2) D'una sang o la identitat oculta, de Pauline E. Hopkins, considerada la primera obra afrofuturista d'una autora afroamericana. Trad. de Carme Manuel.  

3) Punts de fuga. Pensar, crear, resistir, d'Enric Balaguer (amb pròleg d'Enric Sòria), un assaig de plena actualitat sobre les fake news, l'era digital, el món de l'art i una espiritualitat laica com a contrapartida a l'exhibicionisme i el postureig.   

4) Els fabulosos xaiets del meu tiet, d'Édouard Monneau. Un àlbum basat en l'etnodibuix que reivindica la vida dels pastors d'alta muntanya.   

A més a més, aprofitant que tornem a Besalú, hem reeditat la novel·la Després de l'amor, de l'hindi Subhash Jaireth i traducció de Jordi Salavert, finalista en el Premi Liberisliber de narrativa de l'any 2019. I encara en tenim més... Però això, si voleu i us ve de gust, ho podreu veure al Liberisliber 2023.

 

Lletra Impresa Edicions a la Setmana del Llibre en Català

 Lletra Impresa Edicions estarà present a la Setmana del Llibre en Català, que se celebra del 8 al 17 de setembre a Barcelona (Moll de la Fusta). Hi serem per presentar les darreres novetats i comptarem també amb una part representativa del nostre fons editorial dels darrers anys. 

Ens hi podeu trobar a les casetes núm. 1 (Associació d'Editorials del País Valencià) i 33 (Llibreria de la Imatge).

A més a més, el 10 de setembre presentarem Punts de fuga. Pensar, crear, resistir, de l'assagista Enric Balaguer, amb pròleg del també assagista i poeta Enric Sòria. Serà a les 12.43 h a l'escenari 2.

I el 16 de setembre, hi haurà un taller d'Édouard Monneau a propòsit del seu àlbum: Els fabulosos xaiets del meu tiet. A l'Espai petita lectura, a les 13.30 h.

Hi esteu totes i tots convidats.

Lletra Impresa Edicions a la 27a Fira del Llibre del Pirineu

Lletra Impresa Edicions assistirà, com cada any, a la 27a edició de la Fira del Llibre del Pirineu, a l'emblemàtic poble d'Organyà. La Fira es durà a terme aquest cap de setmana, entre els dies 1, 2 i 3 de setembre.  

  

Xavier Graset entrevista Enric Balaguer al programa “Més 324”

 Xavier Graset entrevista Enric Balaguer avui al programa “Més 324” (dimecres, 5 de juliol, a partir de les 22.00 h)

Aquesta nit el periodista Xavier Graset entrevista l’assagista Enric Balaguer al programa sobre temes d'actualitat política i cultural “Més 324”. Ho farà a propòsit de la publicació de Punts de fuga. Pensar, crear, resistir, una coedició entre la Institució Alfons el Magnànim i Lletra Impresa Edicions.

Punts de fuga. Pensar, crear, resistir és un recull sobre temàtiques d'actualitat que encaixa a la perfecció al programa de Xavier Graset. Aborda qüestions que afecten les societats contemporànies, com ara la digitalització i una globalització que no sempre són beneficioses.

A Punts de fuga, prologat pel també assagista Enric Sòria, Enric Balaguer defensa la necessitat de la racionalitat i la informació verificable i contrastada, enfront dels prejudicis i les falses notícies que pul·lulen per les xarxes socials, i al bell mig d’una societat que tendeix a la banalitat i a la sobreexposició individualista, egòlatra i insolidària.

El llibre d’Enric Balaguer és un al·legat a favor del pensament crític i de la creativitat com a exponents del bo i millor de l’ésser humà. Autors com Ponç Pons, Perejaume, Joan Castejón, Joan Salvat-Papasseit, Jorge Oteiza, etc., són referents sobre els quals reflexiona l’assagista valencià.

Presentació de “Punts de fuga”, d’Enric Balaguer, a Fan Set, València

 Presentació de “Punts de fuga”, d’Enric Balaguer, a Fan Set, València (dimecres 21 de juny a les 19.00 h)

 

Enric Balaguer estarà acompanyat per:

Verònica Cantó, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Vicent Flor, escriptor i director de la Institució Alfons el Magnànim

Mercè Climent, escriptora i editora de Lletra Impresa Edicions

 

     Punts de fuga. Pensar, crear, resistir és el títol del darrer llibre d’Enric Balaguer. Es tracta d'un recull de vint-i-un assaigs de temàtiques d’actualitat. Aborda qüestions que afecten les societats contemporànies, immersos com estem en una digitalització de vertigen i una globalització galopant no sempre ben digerides. Enric Balaguer adverteix que “la digitalització ha provocat una manera de pensar i d’entendre el món basats en la fragmentació i la hiper estimulació constants, la qual cosa no deixa massa marge de maniobra a pensar d’una manera ordenada i racional”.

 Punts de fuga, prologat pel també assagista Enric Sòria, defensa la necessitat de la racionalitat i la informació verificable i contrastada, enfront dels prejudicis i les falses notícies que pul·lulen per les xarxes socials. Enmig d’una societat que tendeix a la banalitat i a la sobreexposició individualista, egòlatra i insolidària, és un al·legat a favor del pensament crític i de la creativitat com a exponents del bo i millor de l’ésser humà. En aquest context, la necessitat del cultiu espiritual i la gestió de les emocions esdevenen també necessitats bàsiques, així com l’atenció i el respecte envers la terra; en aquest sentit, autors com Ponç Pons o Perejaume, en són un bon exemple.

          El llibre ha estat possible gràcies a una coedició entre la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València i Lletra Impresa Edicions. 

Lletra Impresa Edicions participa a la Fira Literal de Barcelona

L’editorial Lletra Impresa Edicions participarà a “Literal. Fira d’idees i llibres radicals” aquest cap de setmana, els dies 20 i 21 de maig. La Fira se celebra al recinte de l’antiga fàbrica Fabra i Coats de Barcelona (c/ Sant Adrià, 20). Es preveu la participació d’un centenar d’editorials i llibreries i s’hi ha preparat un programa de luxe que prioritza el pensament crític i els debats oberts.

Lletra Impresa Edicions aprofitarà l’avinentesa per presentar-hi tres novetats. Per una banda, el darrer assaig d’Enric Balaguer, Punts de fuga. Pensar, crear, resistir, coeditat amb la Institució Alfons el Magnànim, un llibre crític que especula entorn de les fake news en l’era de la postveritat. Un assaig en què l’art (Perejaume, Ponç Pons, Joan Salvat-Papasseit, Jorge Oteiza, etc.) té molt a dir enmig d’una societat aclaparada per la hiperestimulació digital i els postureigs que massa sovint pul·lulen per les xarxes socials. La segona novetat és D’una sang o la identitat oculta, de Pauline E. Hopkins, traduïda per Carme Manuel, considerada la primera novel·la afrofuturista. Un document autèntic sobre la cultura africana de la diàspora. I, per als amants dels àlbums, està programat un taller a propòsit d’Els xaiets del meu tiet, d’Édouard Monneau, un llibre en què, de manera natural, es fa un homenatge a la vida dels pastors tradicionals, d’una manera divertida i enginyosa.

A més d’aquestes novetats, Lletra Impresa durà a Literal alguns dels títols més emblemàtics d’autores i autors del seu catàleg, com ara Francesc Bodí, Rafa Gomar, Gustau Muñoz, Agustina Pérez, Tomàs Llopis, Mário de Sá-Carneiro, Manel Rodríguez-Castelló, Antoni Prats, Irene Verdú, etc. També les seues traduccions: de Rafael Chirbes (obra de Carles Mulet) Subash Jaireth i Ouyang You (per Jordi Salavert), Joy Harjo (Lourdes Toledo) i Djaimilia Pereira de Almeida (Sebastià Bennasar), entre altres títols i autors.

En paraules dels organitzadors, «Literal es celebrarà la setmana anterior a les eleccions municipals. És un bon moment per parar a reflexionar sobre la importància de passar del dir al fer, en un moment en el qual, massa vegades, les paraules i les accions no van de la mà. (…) Una fira que apropa la literatura i les idees radicals a les persones. Un espai comunitari per a la reflexió, el diàleg i la crítica». La fira, a més a més, planteja quatre qüestions que cal abordar amb urgència: l’emergència ambiental, l’emergència feminista, l’emergència antifeixista i l’emergència internacionalista.      

És en aquesta línia reivindicativa i constructiva, de millora de la societat en què vivim, que s’hi ha mogut Lletra Impresa Edicions des de la seua creació, amb un catàleg compromès amb la llengua pròpia, la raó, la democràcia, la tolerància i la igualtat.

Aquesta és la setmana Djaimilia Pereira de Almeida

 Aquesta setmana ens visita Djaimilia Pereira de Almeida, a Barcelona i València. Hi serà a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Llibreria Calders, el 7 de març; a la Societat Coral el Micalet de València i a la Universitat de València. Una col·laboració entre el Centro de Língua Portuguesa / Instituto Camões de Barcelona i el Vicerectorat d'Igualtat, Diversitat i Polítiques Inclusives de la Universitat de València i Lletra Impresa Edicions,.

 

 

Aquesta setmana tenim tres presentacions: Agustina Pérez, Francesc Bodí i Tomàs Llopis

Aquesta setmana tenim tres presentacions: Contar lo mínimo, d'Agustina Pérez; L'única veritat, de Francesc Bodí, i Indòmit, de Tomàs Llopis  

Presentació d'Indòmit a Dénia, el 15 de febrer

 

AGUSTINA PEREZ: ‘CONTAR LO MÍNIMO’, per Pasqual Molina

Agustina Perez, qui fora catedràtica de Llengua Castellana i Literatura de l’Institut Maria Enríquez de Gandia, acaba de publicar el seu darrer llibre, Contar lo mínimo. El llibre, editat per Lletra Impresa, forma part de la seua col·lecció “La Cambra”, la qual recull obres escrites en castellà, i fou presentat, a meitat del desembre passat a la Biblioteca Central de Gandia.

L’autora l’ha dividit en tres parts o capítols clarament diferenciats: “Donde habite el recuerdo”, “Siluetas” i “Como el Vilano (aforismos)”.

M’he sentit identificat, d’immediat, amb bona part dels 25 texts del primer dels capítols. He reviscut, en les seues línies, les veus i les melodies d’aquell aparell de radio situat en la saleta d’estar de la casa pairal, el qual engegàrem, de sobte, aquella vesprada en que mon pare tornava del treball a Oliva i ens va dir, consternat, que havien assassinat el president Kennedy. He recordat aquella col·lecció del Reader’s Digest que, a ma casa, compartia prestatgeria amb els TBO enquadernats i de la qual Agustina cita un article d’un dels números, “Hoy ha salido el sol para Patricia Moore”, d’una autora de la qual, aleshores, no recordava el nom i que investigà fins que el va trobar: Lucia Fernández Santos. L’article en el meu record del Digest era aquell que es titulava “Caryl Chessman, el asesino de la luz roja”, del qual tampoc recorde l’autor però sí la trama, perquè Chessman, condemnat a la cambra de gas pels seus delictes va estar dotze anys en el corredor de la mort de San Quentin i, sobretot recorde què, el seu ajusticiament es va representar, durant molts anys, en una barraca de la Fira de Gandia. Agustina Perez destaca la lectura de Don Camilo i La vuelta de Don Camilo, que jo també vaig llegir en la meua joventut. Crec que mai m’he divertit, emocionat i plorat tant de riure com amb les histories d’aquells dos personatges: Camilo i Peponne, l’un, el rector de la parròquia i l’altre, l’alcalde i cap del Partit Comunista, als qui l’autor Giovannino Guareschi, va situar en un poblet a la ribera del riu Po en la Itàlia de la postguerra. Fernandel i Gino Cervi  són els dos actors que els donarien vida en pel·lícules memorables. Ells dos i les seues trifulgues són part de la imatge i el so del llargmetratge de la meua vida.

Però en Donde habite el recuerdo, hi ha molts més relats, la lectura dels quals ha suposat una experiència molt significativa per a mi. Jo no he tingut relació amb l’autora en la seua etapa docent i desconec bona part de la seua producció literària, però coneixia de la seua vàlua amb el paper i la ploma. Agustina empra la llengua castellana de manera impecable, diu que eixa llengua li va penetrar en les entranyes a Salamanca quan anà allí a estudiar una carrera i que, aleshores, les paraules la varen trobar per a no abandonar-la mai.

Els relats són alguns emotius i altres contundents a mostrar les idees pròpies, forjades en frases de llibres que l’acompanyen sempre i, més encara, en èpoques dures del desànim: “Pesimismo de la inteligència, optimismo de la voluntat”. I Agustina parla de la “voluntat de lavantarse cada dia con la obligacion de la esperanza y la exigència de construir nuestro propio destino, para dar forma a nuestra vida, aunque el mundo se empeñe en deformarla”. Ho pots llegir en els seus escrits!

Agustina recorda aquella nit que l’home arribà a la Lluna i la conversa d’una sola frase que tingué amb el seu iaio. Cita el llegat indeleble dels iaios: la veritat ancestral de l’un i el deler per la lectura de l’altra. Destaca en els escrits, la presència dels progenitors: el coratge de la mare que fa real l’impossible, la mà del pare omnipresent. I recorda Gramsci, Berger, Fernandez Buey, el subcomandant Marcos, Zamora, Mèxic i “tantas otras cosas que restan en el puzle de mi memoria, porque son solo mias y sentiria que las traicionaria si las compartirà”, i d’aquesta manera ens deixa amb la mel en la boca. Recorda les lectures de Fernando Pessoa, de Borges, la figura d’Agustin Garcia Calvo, les cançons de Georges Mustaki... i acaba amb la fascinació pels versos de José Hierro, a qui va conèixer en persona quan va vindre a fer un recital a l’Institut Maria Enríquez. Tot, en la primera part del llibre.

         Agustina nomena a la segona “Siluetas”. Són 47 microrelats, el recull dels quals comença amb un poema de Gloria Fuertes sobre el qual, si fera jo un exercici informal de deconstrucció i emprara, al meu aire, alguna de les seues estrofes com ara: “Hay que hablar poco i decir mucho”[...] “con las menos palabras possibles”, crec que podria transmetre’ls la impressió que m’ha causat la seua lectura. Si sols em refereix al contingut, són 47 històries diferents que des de la primera de les seues escasses línies et copsen i t’atrapen, i si deixes volar la teua imaginació les podries vestir amb els personatges, els paratges i les situacions com si foren les idees per a tantes altres aventures editorials o cinematogràfiques. Respecte el continent, les histories estan escrites amb la riquesa lingüística atresorada en tants anys de dedicació a la literatura i a la llengua castellana, des de l’aula, des del racó tranquil de la lectura i des del moment de seure, repetidament, davant d’un full en blanc per a omplir-lo d’històries i pensaments destil·lats en paraules clares i, sovint, contundents. Si haguera d’escollir, jo em quedaria amb “La hija”, també amb “La nina”, però m’ha emocionat especialment “La anciana”.

         La tercera part del llibre esta ocupada per aforismes personals que Agustina Perez compara als vil·lans de les plantes, aquelles boles i filaments que es soltaven dels arbres o de les plantes i s’enlairaven a la mercè del vent i que servien per a disseminar les llavors en el camp. Nosaltres ací els podríem comparar als “güelets”, aquelles boles de color blanc que amollaven els plataners, que s’enlairaven a mercè del vent i que, quan aconseguíem agafar-ne un, es desfeien a la palma i si, aleshores, em recordava Emili Selfa, bufaves sobre ella, en el moment que els pèls s’escampaven en l’aire podies demanar un desig. L’autora diu que en la seua infància jugaven a perseguir els vil·lans entre rialles, sabent que mai els agafarien i que, si ho feien, els dits els podrien fer-los desaparèixer en aprestar-los. 

Els vil·lans de l’autora recollits en el llibre són 100. 100 idees que condensen tota la saviesa acumulada en la seua biografia personal, escrites amb el tarannà que Marta Sanz destaca en el pròleg del llibre comparant-los a les punxades quan diu que Agustina “apunta el dardo, dispara i se hace la luz”. Estos són alguns:  “Volver la vista atras solo para aprender, no para lamentar”, “La realidad es el reverso de las expectatives”, “La rebeldia cuesta. Es como andar la vida cuesta arriba”, “la duda hace temblar las certezas però apuntala el edificio de la tolerancia”, “ Lo importante se resuelve siempre a solas con uno mismo”. L’autora diu que els aforismes propis recullen les seus idees sobre temes diversos que ella deixa volar lliurement sobre les consciencies, que poden ser inabastables o poden desfer-se-te a les mans, com els vil·lans. Però jo crec que els aforismes de Agustina Perez són com els definia Leonid S. Sukhorukov, que eren una com una novel·la escrita en una línia.

Tota la contundència en la paraula, la rectitud ideològica i la tossudesa espiritual es reflecteixen sobradament en estos aforismes amb els quals tanca el llibre Contar lo mínimo, una publicació imprescindible de llegir i assaborir per la neteja del llenguatge castellà emprat i per les idees que des de les seues pàgines destil·len. Agustina diu que intenta “ordenar el mundo al escribir, el de dentro y, si es possible, también el de fuera”.

Pasqual Molina, Levante-emv (27 de gener de 2023)

  

Dues presentacions aquesta setmana!