“Confesse que he llegit”
En els darrers mesos de l’any passat, aparegueren tres llibres de Gustau Muñoz: La vida dels llibres (Editorial Afers), El vertigen dels llibres (L’Avenç) i Corrent de fons (Lletra impresa). El primer és un recull dels textos apareguts a El diario.es, bàsicament ressenyes d’obres publicades. També aborda alguna figura intel·lectual com Enzo Traverso i hi ha notícies sobre les editorials valencianes: Balandra, Tres i Quatre, Llibres del Magnànim…
El vertigen dels dies és un conjunt de textos d’assaig cultural i polític on aborda temes candents i personalitats significatives i variades: des d’un Jorge Semprún, a Doro Balaguer, passant per Carlo Ginzburg o Mónica Oltra. I això es combina amb observacions nascudes de la seua autobiografia com és ara el text “Què se’n farà, de la meua biblioteca?”, una reflexió personal tenyida de melangia, molt pertinent davant de l’actual transformació cultural que vivim amb el món virtual.
El tercer volum, Corrent de fons, porta com a subtítol “Cultura, societat, política”, i hi compila assajos ja publicats en revistes com ara L’Espill, Afers, L’Avenç o Caràcters. El volum s’organitza en tres blocs: un primer sobre qüestions polítiques, un segon sobre culturals i un tercer sobre personalitats del valencianisme. Hi desfilen figures de la nostra cultura com: Rosa Serrano, Ramir Reig, Josep Bartomeu, Emili Gómez Nadal, Carles Jorro, Josep Vicent Marqués, Ronald Fraser, o el seu germà Jacobo Muñoz. Es tracta d’unes aproximacions, a llur vida i obra, ben estimables, on al costat de l’aspecte intel·lectual, inclou —amb tota delicadesa— l’humà.
Els tres llibres podrien formar un sol volum de set-centes pàgines si fa no fa perquè el to i l’escriptura —i la perspectiva— de l’autor són els mateixos. El vertigen dels dies porta per subtítol “Notes per a un dietari” però no difereix massa dels altres volums. La temporalitat dels textos als quals es refereix també és pròxima. Hi canvia només l’extensió: uns textos més curts o uns més llargs, i, potser també, la densitat.
Com diu en un dels escrits, tot parodiant Pablo Neruda, “confesse que he llegit”. En efecte, l’autor ha passat la seua vida vorejat de llibres i comunica bé el que ha estat una experiència valuosa, suculenta, fins i tot orgiàstica. Reconec que he repassat les pàgines dels volums amb un interés oscil·lant, però amb la satisfacció de trobar, de tant en tant, observacions valuoses, informacions desconegudes, rastres diversos d’interés… No recomane fer-ho a ningú. Empatxa. Un es queda amb una allau de llibres, d’idees, amb un llistat interminable de noms… En aquest cas, ocorre a l’inrevés de la dita: el bosc impedeix veure els arbres. I els camins i els rius, els tossals… Perquè tot manllevant un mot emprat per l’autor podem afirmar que assistim a un “vertigen” de llibres, d’idees, d’iniciatives, de plataformes… Certament la producció intel·lectual al País Valencià és, a hores d’ara, inabastable.
Sobre alguns camps, com ara el valencianisme, cultural i polític, els textos reunits permeten un seguiment minuciós. L’horitzó polític valencià, així com l’espanyol i l’europeu aconsegueixen així mateix una mirada informada i penetrant. Hi ha moments —pocs, però—en què Muñoz deixa darrere la seua maleta erudita i ens mostra, en textos com ara “Els llibres i la vida” (La vida dels llibres), elements que relacionen la cultura amb la vida quotidiana, o simplement amb la vida. I així es pregunta si haver nascut i viscut en un poble marca el tarannà personal i, en conseqüència, intel·lectual, d’una manera diferent de com ho faria una ciutat.
Hom no pot deixar de veure com a prodigiosa la tasca incansable que Gustau Muñoz ha dut a terme com a editor de llibres, director de revistes tan significatives com l’Espill o Caràcters i com factòtum de tantes i tantes iniciatives culturals i cíviques. També com a traductor de l’alemany i com a coneixedor de la vida europea. Darrere d’aquesta figura hi ha una capacitat de treball admirable, una cultura enciclopèdica i hi ha, així mateix, una persona encantadora, atenta, candorosa i afable en la seua timidesa i en la seua bonhomia.
A tall d'invocació, Vilaweb:
