Sam Abrams parla dels dietaris de Joan M. Monjo al diari El Punt Avui

"En el cas de Joan M. Monjo, prematurament desaparegut el 2007, es tracta de la recuperació definitiva d’un clàssic modern del dietarisme. L’edició del volum ha anat a cura de Mercè Climent i Juli Capilla i han aplegat, amb discreció i rigor, tota l’obra dietarística de Monjo entre el 1978 i el 2006 –publicada en volum, no recollida i inèdita– que es troba entre el llegat de l’autor dipositat a l’Arxiu de Gandia. Climent i Capilla han fet un bon servei a la literatura catalana en rescatar els dietaris de Monjo, perquè, per una banda, els papers editats eren introbables des de feia massa temps i, de l’altra, els inèdits representaran una sorpresa agradable per a la majoria dels lectors. Monjo, en el seu moment, era tot un referent del dietarisme català contemporani. En aquest sentit, només cal recordar que  Oh!, publicat el 1980, va guanyar el premi Joanot Martorell. Els dietaris de Monjo han resistit el pas del temps i és de lamentar que la seva proposta estètica de naturalitat, autenticitat, creativitat i obertura del gènere no s’hagués escampat més i no hagués quallat més."   

Dietaris contra el temps" (fragment)
Sam Abrams
El Punt-Avui, 16 de juliol de 2017

Joanjo Garcia parla dels dietaris de Joan M. Monjo

La petjada d’una exclamació

La recuperació dels dietaris inèdits de Joan M. Monjo, juntament amb Oh!, peça que li va valdre el Premi Joanot Martorell de Narrativa el 1978, és un d’aquests homenatges estranys en un país mancat de normalitat i que sovint naufraga a honorar repetidament les mateixes figures. L’editorial Lletra Impresa ha apostat per trencar aquesta dinàmica i acostar-nos l’obra d’un autor la memòria del qual estava en risc de desaparèixer per a les generacions futures. Amb la publicació dels seus quaderns i d’altres papers esparsos, tenim l’oportunitat d’explorar i interpel·lar un pedaç del passat més recent de la nostra literatura. Durant el recorregut, que abasta de 1978 a 2006 i mitjançant notes breus, podrem descobrir una personalíssima manera de mirar el paisatge, d’endinsar-se en allò quotidià i d’explorar l’anècdota, sempre del costat del preciosisme.

Més enllà de reivindicar la figura d’un activista cultural destacat, l’obra també serveix per a revelar-nos què suposa l’ambició d’escriure, quins són els dubtes que assaltaven Monjo, que l’emocionaven o el feien defallir. La seua veu és una invitació contundent, però sense enganyifes, a la literatura.

Joanjo Garcia

Revista Lletres Valencianes, núm. 51