Enric Balaguer parla del llibre de Joan M. Monjo, Oh! Dietaris inèdits

"El desesper d'un escriptor que no escriu"

La publicació d’Oh! Dietaris inèdits de Joan M. Monjo (1956-2007) és una iniciativa lloable de Lletra impresa, amb Juli Capilla i Mercè Climent al davant, per rescatar de l’oblit un autor i una obra ben estimables. Joan M. Monjo, l’autor de la novel·la Ducat d’ombres (1992) i anteriorment del dietari Oh!(1979)—ara inclós en aquest volum—, va deixar, en morir el 2007, una sèrie d’anotacions dietarístiques que ara veuen la llum, acompanyades d’altres publicades en diverses revistes. Es tracta però, de textos no preparats per l’autor per a la seua publicació, amb la qual cosa els editors han optat per incloure, per exemple, les variants d’un mateix tema, tot i l’efecte redundant que suposa. Açò no es cap retret, sinó constatar un dels aspectes de l’edició que ara es publica. Una altra circumstància que presenten els escrits aplegats en aquest volum són les el·lipsis que no permeten fer-se una idea conjunta del món de l’autor. Només deixen entreveure’l. Ho destaca en el text introductori, Rafa Gomar, escriptor i amic: “algunes anotacions —escriu— es lliguen al transcurs del temps com una mena de preocupacions permanents, però els salts temporals i les escasses anotacions d’algunes etapes, dificulten dibuixar nítidament el fil de l’evolució i la transformació del jo escriptor i el jo persona”.

Això no és cap obstacle per gaudir d’un conjunt d’anotacions que ofereixen una mirada fresca, directa sobre alguns elements de la quotidianitat, des d’una sensibilitat  exquisida i una expressivitat radiant. Monjo és especialment atent a l’oratge, als canvis estacionals, als moments mutants del dia. I té un ull i un tacte ben afinat per acostar-se i a acostar-nos al paisatge. El “Quadern d’Altea” és un degoteig sensual, capaç de fer-nos sentir la suavitat de l’aire o el manoteig de la mar en aquest racó paradisíac del nostre país. Els fragments sobre la pluja, amb el conjunt dels seus efectes sensitius, són verament antològics. Un fulgor expressiu l’acompanya en cada passa amb un lirisme potent que projecta el cor i les entranyes d’allò viscut.

Les anotacions presenten un escriptor, però sobretot, una persona sensible, de gust literari poc definit —tot i que la figura de Joan Perucho n’és una referència constant. També Joan M. Monjo mostra interés per la plàstica i l’arquitectura. Les anotacions que clouen el dietari, sobre una visita a Ronchamp —la capella que va dissenyar Le Corbusier, entre Alemanya, França i Suïssa— són precioses. L’autor hi combina la descripció emotivoespiritual provocada per l’edifici i el seu entorn, amb l’expressió d’un plaer intens, quasi èxtasi, que li recorda el poema “Sensation”de Rimbaud. El record del pare Alfons Roig, mestre i amic, és a tothora present, però d’una manera més intensa, si de cas, en aquestes anotacions finals. Parle deliberadament en plural, perquè l’anotació que segueix i, verament tanca el llibre, és la crònica d’un diumenge al monestir de la Mare de Déu d’Agres, on el religiós havia estat de xiquet.

La persona que escriu aquests diaris és un ésser que busca els signes de la

bellesa en l’entorn domèstic i el que afalaga el gust, la vista, l’olfacte suscita plaer. I per això el lector en llegir aquest llibre sent sovint la carícia d’un moment viscut amb intensitat i expressat amb vigor, ço és amb una imatgeria efectiva: “m’avorreix mineralment”, escriu en un moment donat. I en un altre: “fins les passions més immenses, a la llarga, fan un poc olor de cuina”.

La reflexió literària ocupa un bocí important de l’escriptura d’aquests papers, com ara són “Dietari d’estudiant” i “Unes notes de dietari”. Però per tot arreu hi destaca la dèria creativa. Potser perquè com diu en una anotació “hi ha textos i idees que necessite escriure cada ics temps, una vegada i una altra”. Segons es desprén d’algunes anotacions, l’escriptura la viu com un destí: “Potser algun dia arribe a tenir suficient valentia i lucidesa per abandonar l’escriptura”. Però potser més representativa és aquesta altra anotació que manlleva de M. Yourcenar: “Enfonsament en el desesper d’un escriptor que no escriu”. No seria aquest el seu autèntic desesper? I si ho fou així, per què?

Els textos que precedeixen l’escriptura de l’edició, a càrrec de Rafa Gomar, Ignasi Mora i els editors, Juli Capilla i Mercè Climent, formen una aproximació molt completa a l’autor i a l’obra. Una obra que provoca interrogants, perquè al costat d’unes anotacions que mostren l’interés, la passió i la importància de l’escriptura per a ell, també deixen un sabor una mica especial. Fan pensar més en una promesa d’escriptura que no en una realització.  L’art no pot ser sols unes troballes o unes idees guspirejant…, necessita d’un canemàs i, en llegir aquest volum, sembla que hi manque. De vegades és una cosa imperceptible –quasi sempre és indefinible– potser es tracta de la gestalt que sent tot creador simplement quan dóna per acabada una obra.