Continuant amb la gira de Capvespre, el passat 17 de març, estiguérem a la Seu Universitària d'Alacant. Perquè consideràvem que era important ser-hi, i que presentar un llibre en valencià a Alacant també és possible i pot resultar molt gratificant. Aquesta vegada l'encarregat de fer la presentació va ser l'escriptor alacantí Ximo Caturla, qui va parlar d'una triple presentació: d'una nova editorial (Lletra Impresa Edicions), d'un nou autor (Josep Bertomeu Moll) i d'una nova novel·la (Capvespre).
Caturla féu especial esment a la coralitat de l'obra, on els personatges són independents i, alhora, constitueixen una sola veu, i a la tècnica narrativa tan moderna de la novel·la, malgrat haver estat escrita fa quasi quatre dècades. I és que Capvespre és una obra fragmentada, discontínua, polièdrica i amb diferents punts de vista. A més, el desordre narratiu és una constant al llarg de l'obra, cosa que ens permet llegir-la amb l'ordre que vulguem, a manera de Rayuela de Cortázar. També Caturla va fer un altre paral·lelisme amb un altre clàssic en comparar el llarg monòleg del final del llibre amb l'Ulysses de James Joyce. Al lector és a qui correspon recompondre el trencaclosques que Bertomeu ha bastit.
Caturla, com ja havia escrit Rafa Chirbes, afegia que llegir Capvespre és acabar tenint la visió de la ciutat (València) en un temps difícil, no solament centrada en la descripció d'espais concrets, com ara el llit del Túria, la Malva-rosa, l'Estació del Nord..., sinó, i sobretot, en les sensacions dels personatges, com una mena de simbiosi entre el paisatge exterior i interior. Per a Caturla tots els llibres tenen la seua banda sonora, i aquest especialment, ja que la música és un dels eixos que vertebren el llibre: Brel, Brassens, Raimon, Joan Baez... però també música clàssica i sobretot jazz, amb Coltrane o Miles Davis. Finalment Caturla llançava les preguntes: per què el títol de Capvespre i per què la imatge de la portada?
Capvespre, responia Bertomeu, és aquella hora bella i plena de misteri del dia, avantsala de la nit; una metàfora molt oportuna per a descriure la desil·lusió final que envaeix els personatges després d'haver dipositat tantes il·lusions i esperances en la creació d'un món millor on viure. La portada és un quadre de 1975 de l'artista de Dénia Lattur, que reflecteix aquells darrers anys de franquisme, a qui Bertomeu en cada presentació dóna les gràcies. L'autor explicà als assistents el procés de creació del llibre (en el 1977), el temps de letargia del llibre, que quedà guardat en un calaix després de saber que el premi on s'havia presentat havia quedat desert, i la fase de revisió els darrers anys d'un llibre, que hui és també una crònica d'un temps, d'un país.
S'establí un diàleg entre autor i públic, aquest darrer molt encuriosit en com l'autor no havia tingut la temptació de retocar i refer el llibre, amb l'avantatge que el temps i l'experiència li havien donat. I és que Josep Bertomeu Moll, va decidir mantindre's fidel als pensaments d'aquella època i, és clar, als dels seus personatges. L'acte acabà amb la signatura d'exemplars per part de l'autor.
