Aquest cap de setmana passat va tindre lloc al Monestir de Sant Miquel dels Reis de València la primera edició de «Traduttore. Jornades i Fira Editorial de la Traducció», una iniciativa el principal objectiu de la qual ha estat ─i serà, en pròximes edicions─ posar l’atenció ─un crit d’alarma, potser─ sobre el valor de la traducció. Es tractava, doncs, de subratllar la necessitat que té qualsevol literatura nacional, per petita que siga, de traduir i ser traduïda, de tendir ponts cap a altres llengües, d’indagar en altres literatures, més o menys pròximes o llunyanes, tant se val.
Joan Fuster, escriptor universal
Traduttore ha nascut amb un doble vessant, acadèmic i públic, per dir-ho
d’alguna manera. El primer adjectiu apunta al professorat, un dels agents
socials fonamentals en la transmissió de la tradició literària, pròpia i
aliena, als més joves. Així, les Jornades dedicades a Joan Fuster han
comptat, gràcies al Centre de Formació, Innovació i Recursos per al Professorat
(CEFIRE-Plurilingüisme), amb una bona nòmina de professors i professores que
han volgut invertir el seu temps ─i a pesar de la pluja─ en una formació que de
segur revertirà en benefici dels seus alumnes.
Les Jornades incidien en una faceta de Joan Fuster no gaire coneguda, la d’autor traduït a altres llengües, i també com a traductor ─d’Albert Camús, per exemple. És la projecció a l’exterior la que s’hi ha pretès destacar, també, de Fuster. Perquè l’intel·lectual de Sueca no pertany únicament ni és patrimoni exclusiu de la literatura catalana. Fuster, l’intel·lectual valencià més reeixit del segle xx, és perfectament exportable; pot ser llegit en altres latituds mitjançant, precisament, el transvasament dels seus textos a altres llengües. I qui diu Joan Fuster diu també Vicent Andrés Estellés o Enric Valor, Maria Ibars, Maria Beneyto o Carmelina Sánchez-Cutillas. Les Jornades ho han fet palès amb les intervencions d’alguns dels traductors més destacats de la nostra llengua: Dominic Keown, Gianpiero Pelegi i Àngela Elena Palacios. Escoltar Pelegi llegint en italià un poema d’Estellés va ser una experiència emotiva que no té preu, fruit de la voluntat abnegada, de l’enamorament intel·lectual, d’un professor d’italià a casa nostra ─i, val a dir també, d’uns alumnes entusiastes que el van encoratjar a traduir el poeta de Burjassot. Com també en va ser, d’emotiva, la sessió en què M. Lluïsa Gea Valor i Paul Derrick van participar com a traductors de les Rondalles d’Enric Valor.
Perquè aquest és el quid de la qüestió: que manta vegades les traduccions al nostre País Valencià són el fruit del voluntarisme i de l’abnegació personal; «de l’oportunitat, que no oportunisme», com va dir molt encertadament l’escriptor Josep Carles Laínez, d’algú que s’interessa per un escriptor o escriptora d’una altra literatura i decideix que paga la pena transportar-lo a la nostra llengua. L’escriptora, professora i traductora Carme Manuel, amb el gest de rebel·lia i l’esperit de reivindicació que tan bé la defineixen, va reiterar en més d’una ocasió durant les jornades que les traduccions al nostre país necessiten un esperó, una ajuda decidida perquè el treball que fan conjuntament les editorials i els traductors siga més amable; per fer-lo possible professionalment. La taula redona organitzada per l’AELC (que va comptar amb la participació dels traductors i també escriptors Salvador Company, Joan Navarro, Rosa Agost, Pau Sif i Carles Mulet) va ser una mena de finestra oberta sobre l’ofici de traductor/a, de manera que el públic va poder escoltar com treballen els professionals del ram, amb quins problemes s’encaren a l’hora de traduir, i com els resolen amb les eines d’un ofici tan difícil com poc valorat, per bé que darrerament ja comencen a estar una miqueta més reconeguts.
Pau Sif, Rosa Agost, Carles Mulet, Joan Navarro i Salvador Company.
D’altra banda, la conversa dels artistes i també escriptors Anna Moner i Sebastià Carratalà, moderada pel lingüista de la Universitat Politècnica de València, Josep Àngel Mas, a propòsit de l’obra de Joan Fuster El descrèdit de la realitat, va ser molt interessant perquè va tractar un vessant de Fuster ben remarcable: la relació entre l’art contemporani i la paraula. I el tàndem entre l’autor de Noruega, Rafa Lahuerta, i Carme Manuel, ben atractiu des del punt de vista de les fonts de què es nodreix un autor per escriure. Un escriptor que en pocs mesos es va erigir en un autèntic supervendes.El valor de la diferència
Si hi ha un valor que s’ha posat sobre la taula durant aquest cap de
setmana és el de la diferència. Les sessions ja eren per se ben
eloqüents pel que fa a aquest aspecte. La diversitat s’hi ensumava, clarament,
en els dos cicles programats fora de les jornades específiques dedicades a Joan
Fuster i els nostres clàssics contemporanis. Així, durant el matí del dissabte
els editors Manolo Gil, Ramon Guillem i Pau Sif, i també Carme
Manuel, ens van parlar d’alguns autors universals que han estat traduïts
per editorials valencianes: Mary Shelley i Virginia Woolf
(Vincle), Tomas Tranströmer (Perifèric Edicions), Louise Glück
(Edicions del Buc) i Mário de Sá-Carneiro (Lletra Impresa Edicions). Que
aquestes editorials independents i valencianes hagen publicat aquests autors de
tanta transcendència, alguns dels quals guardonats amb el Premi Nobel de
Literatura, no és casualitat sinó fruit de la professionalitat i de l’amor a
l’art, en el sentit literal i pragmàtic de l’expressió, d’aquestes
editorials.
I la jornada de diumenge va voler subratllar, amb un títol subliminal i
volgudament irònic, la diversitat i la vàlua de les “altres” literatures
peninsulars. La taula redona sobre les literatures gallega, basca i aragonesa
va servir d’exemple de la voluntat expressa d’aquestes llengües per traduir
obres d’autors “nacionals” i internacionals i va constatar que les traduccions
directes entre les llengües peninsulars no hegemòniques ja suposen un salt qualitatiu,
un diguem no a la supeditació a la llengua interposada, la reafirmació
que no la necessitem per traduir les llengües amigues, les que pateixen, com
nosaltres, en major o menor grau, una minorització històrica premeditada i
programada. Manel Rodríguez-Castelló va apuntar amb insistència sobre
aquesta voluntat de normalització entre les llengües peninsulars minoritàries. Vicent
Berenguer va exposar la vitalitat de les editorials gallegues a l’hora de
fer traduccions i d’exportar els seus autors a altres llengües, com ara la
catalana i la castellana. I Josep Carles Laínez va contar com i de quina
manera un autor valencià decideix escriure en aragonès, a partir d’un estrat
encara viu en la parla de la comarca de l’Alt Palància. És especialment
emocionant constatar com una de les llengües europees amb més perill d’extinció
─amb una base esquifida de 50.000 parlants potencials, a tot estirar─ malda
encara per sobreviure i per traduir a l’aragonès autors de la talla de Jesús
Moncada i Irene Vallejo, i també universals.
La conferència de cloenda, a càrrec de l’escriptor asturià Xuan Bello, va reblar el clau d’una Fira en què el valor i la reivindicació de la diferència ha surat en tot moment, com la boira que s’escampa per Astúries. L’autor d’Història natural de Paniceiros, traduït i publicat a l’editorial catalana Adesiara per Xavier Raventós, va assegurar que “les llengües són molt dures”, en relació a l’asturlleonès, una de les llengües peninsulars més minoritzades que, no obstant això, ha pogut revertir la situació sociolingüística amb la creació d’una nòmina d’escriptors d’alta volada, una Academia de la Llingua Asturiana i la voluntat ferma de traduir a la llengua pròpia autors nacionals i internacionals, com és el cas recent de la versió asturiana del llibre de Núria Cadenes, Guillem (Ediciones Trabe). El concert i recital poètic de cloenda sobre l’obra mil·lenària El collar de la coloma, d’Ibn Haz de Còrdova, a cura de Vicent Camps i Miquel Pérez Perelló, va ser la guinda per a una fira diferent, que aposta clarament per la diferència.
Balanç i projecció de futur de Traduttore
Així ha estat, doncs, la 1a edició de Traduttore, unes jornades i una fira
editorial que vol parar atenció sobre la importància de la traducció en les
literatures nacionals, potser encara amb més significació per a les llengües
minoritzades. Perquè les situa en pla d’igualtat en relació a les llengües majoritàries.
Traduttore ha volgut destacar el paper fonamental que exerceixen els
professionals que es dediquen a la traducció. El valor de la diferència, doncs.
El de la diversitat lingüística, de ser i dir les coses a la nostra manera, com
va apuntar la traductora i acadèmica de l’AVL Rosa Agost en més d’una
ocasió durant la Fira, i també Manel Rodríguez-Castelló, en un article publicat prèviament a la celebració de Traduttore: «El traductor és el
torsimany o trujamà medieval, l’intèrpret o intermediari, l’encarregat d’estendre
els ponts necessaris per on flueix la saba del sentit, la construcció de la
cultura, d’uns llocs a uns altres, d’unes llengües a unes altres, en la seua
reinvenció incessant. Lluny del tòpic bíblic de la Torre de Babel com a càstig,
el traduttore de la tradició humanista actualitza tothora l’esponerosa
riquesa de les llengües i comença a fer realitat un món entre iguals,
transfronterer, ple de vasos comunicants. Haurà valgut la pena l’esforç que ens
portarà altres passes i ens situarà amb la pròpia veu entre les altres.
Deixeu-vos-hi caure, l’espai s’omplirà de l’esperada pluja de les paraules, que
farà més fèrtil la terra de la cultura».
Juli Capilla, coordinador general de Traduttore, en fa un balanç ben positiu: «Ha estat
un luxe comptar amb noms tan importants com els que han passat durant tres dies
consecutius per la Fira. No són els únics que n’hi ha, com és obvi. De fet, ja
hem pensat d’incorporar-n’hi més, a poc a poc. Pense en Vicent Alonso, Gustau
Muñoz, Anna Montero, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera,
Anna Torcal, Begonya Pozo, Eduard Verger, etc., etc., etc.
No s’exhaureixen els traductors en una sola Fira. La llista, per sort, és
interminable. En tenim per a moltíssimes fires més. I això fa, realment, goig!
Tenim uns traductors valencians de primera». I, per la seua banda, Carmina
Prats, del Servei de Llibre i Biblioteques de la Conselleria d’Educació,
Cultura i Esport, una de les entitats públiques que han fet possible Traduttore, ha assegurat:
«Aquesta mena de fires són absolutament imprescindibles».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada