Homenatge a Joan M. Monjo

Aquest divendres 28 d'abril, a les 20.00 h, a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós de Gandia, presentem un llibre molt especial de Joan M. Monjo: Oh! Dietaris inèdits. Es tracta d’un autor fonamental en la història de la literatura catalana del País Valencià de les darreres dècades.

Serà molt més que la presentació d’un llibre. Serà un homenatge a la persona i a l’escriptor que va desaparèixer ara fa tot just deu anys.

Us deixem també un article bellíssim que Manel Rodríguez-Castelló va publicar amb motiu de la seua mort: 

LES ALES DE JOAN M. MONJO

–Manel Rodríguez-Castelló–

            El primer dia de l'any ens ha dut la notícia de la teua mort. Confiats que una mala salut de ferro et mantenia sempre dempeus, vam ajornar l'enyorança d'una amistat crescuda en la distància, la resposta a la pregunta de per què alguns amics es perden pels laberints del temps, per què alguns homes cerquen la soledat per única companya. I tanmateix aquells pocs i venturosos anys de canvis i lletres, de lectures compartides i tertúlies al cafè Roma, de conciliàbuls i rialles en què compartírem moltes fílies i algunes fòbies van deixar-nos el solatge de les coses imperibles. Després, una visita a Alcoi el 88 quan et vam embolicar per al jurat del nostre premi de poesia, notícies escadusseres d'amics comuns, alguna postal de felicitació per Nadal, lacònica com una burxada del temps, una carta nostra incontestada, fragments d'un dietari teu a la revista d'una associació d´escriptors i un bell treball d'admiracions literàries. I a l'endemig aquesta distància ja insalvable. Et recordarem bonhomiós i càustic a parts iguals, amb el teu català de Beniopa, dedicat en cos i ànima als llibres i a l'escriptura, tendre en el teu aïllament coratjós, escèptic en tot menys en la teua estima a la poesia de la vida. Perquè era això, poesia i vida, el que potser convocaves en llargues rengleres de prosa, les ales d'un àngel silenciós travessant l'horabaixa, l'absorta joia de viure a desgrat de les males passades del cos i les tristeses d'un país tan esquiu i miserable. Estaves a punt dels cinquanta-un quan una veu tremolosa ens ho ha comunicat. Ho direm com tu: «Navallada de llum a les espatles del capvespre». Ara quedes entre les teues paraules, viu en els ulls assedegats del lector, en el riu dels teus quaderns inèdits que un dia traspassaran la llum. Que la mar et guarde. Ens veiem al Roma, amb la Gemma, els Vicents i Jaume.

Levante-EMV, 6 de gener de 2007

Xaro Navarro, al plató de la 52a Fira del Llibre de València

L'escriptora Xaro Navarro, autora de La carabassa Tomasa, al plató de la 52a edició de la Fira del Llibre de València.

SINOPSI DEL LLIBRE:

La carabassa Tomasa viu a l’horteta del tio Pere junt a altres hortalisses, als afores del poble. És tan gran i tan bonica que tots l’admiren: les bajoques, les creïlles, els naps, les carxofes, els fesolets... Però a la carabassa Tomasa tot li molesta i es queixa de tot: de les formigues que li pugen al damunt, dels ratolinets que es gronxen entre les tiges que li coronen el cap i dels cucs que la mosseguen i li foraden les fulles. Un bon dia l’arranquen del bancal i se l’emporten vés a saber on. Què li passarà lluny del seu hortet? 

La carabassa Tomasa és un conte entranyable escrit amb una sensibilitat especial en què la natura, l’amistat, les coses senzilles i la vida de poble són els veritables protagonistes. 

El llibre inclou algunes receptes de cuina fetes amb carabassa, algunes curiositats sobre aquest fruit oriünd d’Amèrica i unes notes ben interessants sobre l’origen autèntic de les festivitats de Halloween i de Tots Sants.   

 

Un dia més de Pasqua!, un conte que aplega els costums tradicionals d’aquesta època de l’any

  

Un dia més de Pasqua!, de Pilar Gregori Monzó i els il·lustradors Rosa i Jaume Fuster Serquera, es fa ressò dels costums tradicionals de la Pasqua a través d’un conte protagonitzat per Aila i Leax, dos germans que passen una temporada a la Font, el poble dels seus iaios, que és ben peculiar. Diuen que els de la Font són “cabuts”. Però, per què? A la Font, hi ha comparses de moros i cristians, la festa dels Quintos, un molí abandonat okupa, el record viu d’una fàbrica de taulells hidràulics, i, l’endemà de Sant Vicent Ferrer, la festa de la Badà, un dia més de Pasqua! Quina sort que tenen els de la Font!!!

El llibre és una aventura basada en l’amistat, la cooperació i la solidaritat. Una història que indaga també en les arrels familiars i populars. A més a més, hi ha tot un apèndix on es parla dels costums de la Pasqua de manera detallada: ens mengem la mona o tonya, amb l’ou pintat de coloraines; el panou, la coca boba o de llanda, amb xocolate, sobrassada o llonganissa. Els xiquets estrenen espardenyes o pasqüeres, juguen a botar la corda, a boletes o a la trompa, i empinen el catxerulo o la milotxa. I ens quedem pensant... en la mona de Pasqua.  

Segona edició de 'Capvespre', de Josep Bertomeu Moll

Acabem de publicar la segona edició de Capvespre, la novel·la de Josep Bertomeu Moll, que dissortadament ens va deixar a l’octubre de l’any passat. 

L’extraordinària acollida que ha tingut la novel·la del denier Pep Bertomeu ens ha "obligat" a llançar aquesta segona edició, que recull una selecció de crítiques entusiastes sobre Capvespre publicades en diversos mitjans valencians i de tot l’àmbit lingüístic català, com ara Levante-emv, Información, El Temps, El Mundo, Diario de Ibiza, Canfali, Núvol i País Valencià, segle xxi. 

Escriptors, periodistes i crítics de la talla de Xavier Aliaga, Josep Piera, Fanny Tur, Joaquim G. Caturla, Pere Gantes, Gustau Muñoz, Lola Sánchez Manzanaro i Pere Ciscar se n’han fet ressò amb valoracions elogioses. A més a més, Capvespre ha estat molt ben acollida pels lectors.

Estem molt satisfets per l’èxit d’aquesta novel·la que va romandre més de tres dècades en un calaix i que van publicar l’any passat per donar testimoni d’una època clau per als valencians, com va ser la del tardofranquisme. Però Capvespre és molt més que la crònica d’un temps i d’un país; constitueix el testimoni d’un home honest, coherent, culte, un bibliòfil entregat per complet a la bona literatura.        

 

Heus ací una selecció de textos crítics sobre Capvespre:

La de Josep Bertomeu Moll és una gran opera prima.

La primera novel·la d’un escriptor d’una potència narrativa colossal.

Pere Gantes, El Mundo

*

Un llibre esplèndid. Molt ben escrit. Lúcid i punyent.

El millor influx fins ara de Chirbes en la literatura en català.

I havia de ser Josep Bertomeu Moll.

Xavier Aliaga, El Temps

*

La novel·la de Bertomeu ens ofereix unes descripcions

de la ciutat de València d’una bellesa extraordinària.

Joaquim G. Caturla, Información

*

Capvespre és també un paisatge de paraules fetes des de l’afectivitat

i la proximitat que dóna la llengua pròpia, una llengua literària viva, sentida, natural i poètica.

Josep Piera, Levante-emv

*

Capvespre és una novel·la ambiciosa

i amb un treball del temps narratiu i històric encomiable.

Pere Ciscar, Núvol

*

Capvespre és un retrat coral, una crònica,

però sobretot és la novel·la contemporània de València.

Fanny Tur Riera, Diario de Ibiza

*

Agradezco al autor que nos haya regalado este texto

tan honesto y fiel a sus propias vivencias.

Lola Sánchez Manzanaro, Canfali

*

Capvespre és una novel·la excel·lent.

Gustau Muñoz, País Valencià, segle xxi

*

Joan Miró

Una de les novetats de Lletra Impresa Edicions per a la Fira del Llibre de València és Joan Miró, el número 3 de la col·lecció "El Príncep preguntador" creada per Maria Martínez (mestra), Irene Verdú (escriptora i bibliotecària) i Noèlia Conca (il·lustradora).

Aquesta col·lecció està adreçada als lectors que comencen a llegir (combina la MAJÚSCULA amb la lletra lligadeta) i a fer-se preguntes sobre el món que els envolta.

En el llibre Joan Miró els xiquets aprendran moltes coses d’un dels màxims representants del surrealisme: on va nàixer, què va estudiar, quan i per què va decidir fer-se pintor... A més a més, faran un recorregut per la seua obra per veure-hi els colors, les formes i el vocabulari artístic que feia servir.

#novetatsfira2017

Veuen la llum els dietaris inèdits de Joan M. Monjo, deu anys després de la seua mort

Tenim la satisfacció de comunicar-vos que acabem de publicar a l’editorial, amb el patrocini de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB), l’obra dietarística de Joan M. Monjo (1956-2017), amb pròleg de Rafa Gomar i una nota personal d’Ignasi Mora. El volum, titulat Oh! Dietaris inèdits, aplega tots els dietaris de l’escriptor saforenc que hi havia a l’Arxiu Històric de Gandia, a partir d’una donació de Lara Aparisi Moratal, filla d’Àngela Moratal Gregori, la parella de Monjo. A més d’aquests inèdits, el volum recull també d’altres dietaris que, per bé que es van publicar en vida, estan inclosos en revistes o llibres ja descatalogats o exhaurits, pràcticament introbables. Per a la difusió del llibre comptem amb l'ajuda de Saforíssims SL. A totes dues institucions, l'IMAB i Saforíssims, els agraïm el suport econòmic i humà, respectivament.  

En conjunt, es tracta d’uns “papers” —com li agradava anomenar-los al mateix autor— que fan un “tot” homogeni i mantenen l’estil inconfusible de l’obra de Joan M. Monjo. L’obra en qüestió abasta un llarg període vital, de l’any 1978 al 2006, i dóna compte d’algunes de les seues constants personals i els motius literaris més freqüents en l’autor.

Així, la quotidianitat marca la pauta vital de l’escriptor: la pluja, la migdiada, la feina a l’institut, l’amor, la calitja de l’estiu, la gent aferrada a la terra; el compromís polític, la defensa de la llengua... Gandia, Ador, Guardamar de la Safor, Bellreguard i Almoines són omnipresents en aquestes planes, però també València i Altea. S’hi detecta una adhesió insubornable a la cultura i la llengua pròpies i, per sobre de tot, l’afecció per la literatura. No en va, per les seues pàgines diàries passen innombrables escriptors, autòctons i forans, com ara Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Perucho, Josep Piera, Ignasi Mora, Josep Iborra, Joan Iborra, Joan Climent, Gonçal Castelló, Alfons Roig, Joan Navarro... així com Elias Canetti, Marguerite Yourcenar, Ana María Matute, Pío Baroja, Juan Gil-Albert, César Simón o Manuel Vicent.

Rafa Gomar, autor del pròleg del recull, subratlla la fidelitat de Monjo a la literatura, malgrat els seus dubtes i recances per l’ofici, i entre moltes altres coses, destaca també que la publicació d’aquests dietaris, a pesar dels buits que hi ha, per la pèrdua de molts materials, és molt oportuna: “Tot i que aquests dietaris no desmereixen gens l’obra de Joan M. Monjo, sinó tot al contrari, la reforcen i enriqueixen el coneixement del seu tarannà personal i literari i són un merescut i just homenatge, no puc estar-me de lamentar que la mort escapçara les possibilitats literàries potencials que oferien”.

Ignasi Mora, coautor juntament amb Josep Piera i el mateix Monjo, de Les quatre estacions, parla d’una fidelitat de l’autor a la literatura i alhora a la llengua pròpia: “amb Joan M. Monjo vaig construir un bon lligam amistós, que ens unia a través de la literatura. A nosaltres ens acostava el fet d’escriure, encara que també enfortia aquella connexió el fet d’escriure en la mateixa i ben particular llengua”.

En paraules dels editors, Mercè Climent i Juli Capilla, segons indiquen en una nota introductòria, “aquests dietaris són extremadament interessants, perquè mostren la cara més genuïna i personal del gran escriptor que fou Joan M. Monjo, un dels autors valencians més singulars de la seua època, ara que fa tot just deu anys del seu traspàs”. 

Biografia de Joan M. Monjo

Joan M. Monjo (Gandia, 1956-2007) dedicà gran part de la seua vida a escriure: narrativa, novel·la, poesia, aforismes, dietaris... Guardonat el 1979 amb el Premi Joanot Martorell de narrativa, pel dietari Oh!, i el 1982 amb l’Andròmina dels Premis Octubre, per la novel·la Ducat d’ombres, fou un dels escriptors més significatius dels anys setanta i vuitanta. La seua activitat intel·lectual i com a creador, però, es perllonga durant la dècada dels noranta i encara a primeries del segle xxi amb el conreu de la literatura per a infants i joves i la publicació dels més diversos assajos literaris i estudis sobre Azorín, Josep Rausell, Gonçal Castelló, Joan Perucho, etc.

Llicenciat en Filologia Hispànica, treballà de professor d’institut a Altea i Bellreguard. Va col·laborar en publicacions periòdiques de tot el país, com ara Canigó, L’Espill, Lletres de Canvi, Cairell, Daina, Tossal, etc., i fou membre del CEIC Alfons el Vell de Gandia.