dijous, 30 d’abril del 2020

Contacontes: Cotonet i les cinc carlotes





A la web d'À punt podeu trobar gran quantitat de recursos de La Colla per als més menudets. Algunes editorias i institucions, a més, hem volgut cedir material didàctic perquè aquest temps de confinament siga més suportable. 

Hui volem mostrar-vos el contacontes que Maria Martinez, mestra de professió, i dos ajudants molt especials van fer de l'àlbum il·lustrat "Cotonet i les cinc carlotes" d'Irene Verdú i Daniel Garcia Moragues. Un conte deliciós -com les carlotes que es trobarà el seu protagonista- que ens ensenya a compartir i ser generosos amb els altres.

Per visualitzar-lo, cliqueu el següent enllaç:

diumenge, 26 d’abril del 2020

Lletra Impresa al Webinar Sant Jordi 2020


El passat dia 23 d'abril vam participar en la Webinar Sant Jordi 2020, una trobada virtual d'escriptors, editors, agents literaris, llibreters... 9 hores de gravació, més de 130 intervencions. Una festa de les paraules.

Podreu trobar les intervencions de Lletra Impresa als següents minuts:

- Jorge Salavert presenta la novel·la "Diari íntim d'un editor", d'Ouyang Yu [2:38:40]
- Mercè Climent parla de l'editorial Lletra Impresa Edicions [7:32:23]
- Rafa Gomar presenta la novel·la "Vidres en la moqueta" [7:37:47]
- Juli Capilla parla dels llibres "Diu que diuen..." de Miquel-Lluís Muntané i "El regrés" d'Antoni Garcia-Oliver [7:52:50]

dijous, 16 d’abril del 2020

Diari íntim d’un editor, més enllà dels tòpics sobre la cultura xinesa


La globalització ens acosta, fa minvar les distàncies geogràfiques i mentals que en un altre temps ens semblaven insalvables. Ens iguala i aproxima. De vegades, però, simplifica i redueix a uns pocs tòpics la cultura d’un país o una civilització llunyana, com ara la xinesa, amb uns quants milers d’anys d’història. Diari íntim d’un editor, ens arriba de les antípodes del planeta, en català, de la mà de l’australià d’origen xinès Ouyang Yu, traduït per Jorge Salavert, professor de llengua, traductor professional i especialista en Shakespeare, resident a Austràlia des de l’any 1996.
El protagonista de Diari íntim d’un editor és el vicedirector d’una editorial governamental que viu en una ciutat qualsevol de la Xina. Un home de mitjana edat, casat i amb una filla, que sucumbeix per complet als seus desitjos sexuals, sempre amatent de noves experiències eròtiques. Unes vivències que porta fins als extrems més insospitats, i que conta fil per randa, sense embuts, en un diari íntim que posa els pèls —i la libido— literalment de punta. Aquest home que narra les seves experiències sexuals és allò que en diuen a la Xina contemporània «un oficial despullat», és a dir, algú que no té res a perdre perquè ha enviat els seus diners i la seva família a Austràlia.
Malgrat el seu erotisme rampant i desenfadat, irreverent i provocador, Diari íntim d’un editor traspua una elegància literària i un interès sense parió gràcies a la veu d’aquest editor «despullat» que conversa constantment amb algunes veus literàries i llegendàries de la Xina i del Japó —Su Shi, Mao, Li Bai, Ihara Saikaku— i on la presència d’alguns clàssics universals occidentals —com ara el Marquès de Sade, Nabókov, Montaigne, Beckett, Cioran, Maugham o Bolaño—, fa de contrapunt a una narració nua que ha de somoure per força el lector i que ens impel·leix a concebre la vida i el sexe sense apriorismes i sense cap mena de prejudicis.

«Un llibre d’una gran solidesa gràcies a una veu absorbent, aguda i que incita a la lectura; una obra imprescindible per a qui tingui interès per l’escriptura, la poesia, el món editorial, la censura, la corrupció i la Xina»

Robert  Wood, Westerly Magazine

L’autor:

Ouyang Yu, nascut a la Xina el 1955, és un escriptor, traductor i acadèmic contemporani que resideix a Austràlia des de 1995. La seua producció literària ha estat prodigiosa. Fins al febrer del 2020, Ouyang Yu havia publicat, tant en anglès com en xinès, 114 llibres de ficció, no-ficció, poesia, traducció i crítica literària. El seu segon llibre de poesia en anglès, Songs of the Last Chinese Poet, va ser finalista del Premi Literari del Primer Ministre de Nova Gal·les del Sud de 1999. La seva tercera novel·la, The English Class, va guanyar el Premi del Primer Ministre de Nova Gal·les del Sud de 2011, i la traducció al xinès que va fer del llibre The Fatal Shore, de l’australià Robert Hughes, va rebre un premi de l’Australia-China Council l’any 2014. Recentment, ha rebut una important beca de l’Australia Council per poder escriure una altra novel·la en anglès.
La seva web: www.otherlandpublishing.com


El traductor:

Nascut a València, Jorge Salavert viu a Canberra des de l’any 2007. Va estudiar filologia anglesa a València, on va ser membre de l’equip traductor i editorial de l’Institut Shakespeare. L’any 1992 va aconseguir l’acreditació com a traductor-jurat del Ministeri d’Afers Estrangers. Va emigrar a Austràlia l’any 1996, i des de llavors ha treballat com a professor de castellà i traductor. Ha sigut col·laborador en nombroses revistes digitals internacionals i d’altres iniciatives literàries i culturals a Austràlia. Ha traduït al català les novel·les Després de l’amor, de Subhash Jaireth i Diari íntim d’un editor, d’Ouyang Yu. Salavert ja va traduir prèviament també per a Lletra Impresa Edicions Després de l’amor, del també australià d’origen indi Subhash Jaireth, obra que va resultar finalista en narrativa a la fira dels editors independents Liberisliber de Besalú en la proppassada edició de 2019.  

dimecres, 15 d’abril del 2020

SALVEM LES LLIBRERIES I LES EDITORIALS INDEPENDENTS


Esperem que estigueu bé, abans de res. Sabem que totes i tots estem passant per una dura prova per a la qual ningú no estava preparat. El sector del llibre cultural en general s’ha vist especialment perjudicat per aquesta crisi, ja que totes les llibreries han hagut de baixar la persiana de cara al públic. Això no vol dir que no funcionen. Continuen treballant i responent als lectors, però d’una altra manera.

En aquest sentit, s’ha iniciat la campanya #LlibreriesObertes per ajudar a les llibreries de proximitat, que tan bé treballen i tant contribueixen al manteniment de la cultura, des d’un sentit ferm de la professionalitat i des d’una perspectiva ètica i respectuosa amb la situació de confinament en què vivim. La campanya consisteix a seguir comprant a través d’aquestes llibreries de proximitat. Una manera efectiva de recollir els fons necessaris perquè els llibreters i llibreteres de casa nostra puguen fer front a les despeses que suposa mantenir la seua llibreria oberta. La web on podreu veure de quina manera es pot fer efectiva aquesta compra és aquesta: www.llibreriesobertes.cat.

A banda d’aquesta iniciativa, les llibreries tenen el seu fons editorial i us poden servir títols que no figuren en el catàleg de la campanya #LlibreriesObertes.

Per part nostra, i de cara al 23 d’abril, Dia del Llibre i de Sant Jordi, volem fer-vos partícips de tres recomanacions de Lletra Impresa Edicions ben especials:

1. Diari íntim d’un editor, de l’australià d’origen xinès, Ouyang Yu (ADULTS)
2. El regrés, d’Antoni Garcia-Oliver (JUVENIL-ADULTS)
3. Diu que diuen, de l’escriptor barceloní Miquel-Lluís Muntané (INFANTIL)

En aquest altre enllaç teniu a la vostra disposició la resta dels llibres de Lletra Impresa Edicions que formen part d'aquesta iniciativa.

Entre totes i tots ho farem bo!

dijous, 2 d’abril del 2020

Gustau Muñoz i Veiga. La lucidesa d’un intel·lectual compromès, per Damià Pons


Un dels fets més rellevants de la cultura catalana del segle XX va ser la incorporació, a partir de la dècada de 1960, de les aportacions que tenien el seu origen en el País Valencià. Des de llavors, als noms gairebé fundacionals de Joan Fuster, molt especialment, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Francesc Mira s’hi ha anat afegint, al llarg de més de cinquanta anys, una allau de poetes, narradors i autors teatrals, historiadors i assagistes, editorials i revistes, pintors i escultors, filòlegs i músics, nombroses entitats culturals que han vertebrat la societat civil amb eficàcia reivindicativa, activistes en l’àmbit de la llengua, la cultura i l’ensenyament, organitzacions polítiques que han aconseguit que arrelàs socialment i electoralment el valencianisme...
Abans de la Guerra civil, i ja des de l’inici del moviment de la Renaixença, els valencians havien contribuït a la cultura catalana global amb escriptors (Teodor Llorente, Carles Salvador) i iniciatives (Lo Rat Penat, Taula de les Lletres Valencianes) de rellevància ben notable, tanmateix, però, el que va succeir a partir de 1960 superava amb escreix qualsevol període anterior en tots els sentis. Quins serien els elements que caracteritzarien millor aquest cicle històric-cultural que en l’actualitat continua mantenint tota la seva vitalitat i plenitud? D’entrada, l’existència d’un nombre considerable de persones amb una gran potència intel·lectual i creativa. En segon lloc, l’aposta decidida per l’ús de la llengua catalana com a mitjà per a la producció escrita. En tercer, la capacitat de generar en abundància unes obres de tipologies ben diverses, fins al punt d’abastar tots els gèneres literaris i gairebé tots els productes que són els habituals en una cultura més o menys normalitzada. En quart lloc, la voluntat de pertinença i d’integració de la cultura feta al País Valencià dins l’àmbit cultural global que ve definit per la llengua catalana.
Un dels noms destacables d’aquesta cultura valenciana tan ufanosa de les darreres dècades ha estat Gustau Muñoz (València, 1951). En general ha mantingut una certa discreció de presència pública. La seva tasca com a traductor, com a editor, com a autor d’uns quants llibres, com a articulista i com a promotor d’iniciatives cíviques i polítiques ha passat molt més desapercebuda del que en realitat mereixia. Haurà estat l’any 2019, amb la publicació de tres noves obres, quan a la fi s’haurà posat en evidència de manera contundent el valor real dels seus treballs i l’envergadura ben considerable de la seva condició d’intel·lectual i d’escriptor.
Corrents de fons. Cultura, societat, política (Lletra Impresa, 2019) és una miscel·lània d’articles i de treballs de caràcter assagístic, la majoria ja publicats en revistes de referència (L’Espill, Afers, Saó, L’Avenç, Caràcters, Das Argument), que en conjunt representen sobretot una anàlisi rigorosa i molt documentada de la realitat del País Valencià contemporani. Es tracta d’un pròleg i de vint-i-cinc articles agrupats en tres grans parts, cada una de les quals, especialment la segona i la tercera, tenen una considerable homogeneïtat. El pròleg és molt substanciós. S’hi fa un diagnòstic lúcid i sense complaences del moment present. El fil argumental més o menys és el següent: ens trobam que una “globalització descompensada” i “les transformacions recents del capitalisme” han creat “una base social” formada per “la dreta rocallosa de sempre” i pels “perdedors de la globalització”. I aquesta base social ha estat degudament instrumentalitzada –amb l’ús mediàtic de la postveritat i d’unes maneres de fer clarament populistes- per determinats dirigents i corrents polítics que, invocant “les pulsions  més primàries”, han aconseguit atreure’n electoralment una bona part dels seus components, fins al punt que Muñoz considera que hauríem entrat en “un procés de descivilització”. Els esdeveniments que reflectirien aquesta nova situació són abundants. Entre altres, hi hauria “L’ascens d’una dreta desacomplexada en molts de països d’Europa occidental, que hom dubta a qualificar de populista de dretes o directament de neofeixista” i “La deriva de l’Europa oriental cap a l’autoritarisme”; o les presidències de Donald Trump i Jair Bolsanaro; o el Brexit i “El capitalisme comunista dictatorial de la Xina”. Davant aquesta situació, l’actitud de Muñoz és propositiva i no de resignació: “És imperatiu atansar-se als perdedors de la globalització, mirar d’entendre i compensar un procés que margina i empobreix, que desarticula les societats, que disgrega, que trenca la cohesió social imprescindible”.
Empès pel seu afany “d’identificar els corrents de fons que empenyen i modulen les relacions entre la cultura, la societat i la política. I de situar-los en el seu context”, Muñoz dedica la primera part del llibre, titulada “Pensar amb perspectiva”, a temes ben diversos. Tots els deu articles tenen un gran interès. Tanmateix, la disponibilitat limitada d’espai ens obliga a seleccionar-ne alguns de concrets. Ens ha semblat magnífic el titulat “Joan Fuster i la industrialització valenciana: opinions, miratges i equívocs”. Sobre la base de la seva formació com a economista, i a partir de la voluntat de rebutjar les opinions d’aquells que han pretès desqualificar el fusterisme basant-se en el fet que suposadament l’intel·lectual de Sueca s’hauria equivocat completament en afirmar, a Nosaltres, els valencians (1962), que “El camp ho és tot, al País Valencià” i que “El País Valencià ha quedat al marge de la revolució industrial”, Muñoz fa una sintètica i densa història econòmica del País Valencià. Analitza les opinions del mateix Fuster i també els estudis publicats abans o després d’ell per altres economistes. En resum, la conclusió de Muñoz és que Fuster en el seu diagnòstic coincidia amb el que era l’estat d’opinió general que hi havia als voltants de l’any 1960. I una segona conclusió és que, per interpretar correctament l’opinió de Fuster, “cal distingir bé entre focus industrials dispersos i revolució industrial” i “entre presència d’indústries i societat industrial”.
Uns altres articles, veritables assaigs breus, de lectura molt profitosa són els següents: “Elits econòmiques i polítiques al País Valencià contemporani”, “La tradició amagada”, una anàlisi del pensament reaccionari valencià, “Les limitacions del passat” i “Entre dues crisis” – lectures del Nosaltres, els valencians, contrastant en tot moment el contingut del llibre amb les interpretacions que se n’han anat fent i també amb la realitat dels moments més pròxims-, “La cultura bandejada” –un balanç molt ben informat i justament molt crític de la gestió institucional de la cultura al País Valencià en el període nefast de govern del Partit Popular, que no va impedir, tanmateix, “que la cultura valenciana en català [mantingués] dosis inèdites de vitalitat en diversos camps”-, “Quaranta anys després. Els Països Catalans en perspectiva històrica” –un recorregut cronològic, amb referència a les fites de més rellevància-. “Paisatge després de la batalla” –una anàlisi del model econòmic valencià-, i, finalment, “El laberint espanyol, de nou”, “un intent d’explicar a un públic europeu d’esquerres [l’article havia sortit a la revista alemanya Das Argument] la situació creada a Catalunya i a Espanya arran del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i la posterior proclamació (retòrica) de la independència, així com la resposta repressiva i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de l’Estat espanyol”.
La segona part de Corrents de fons es titula “La lluita per la cultura”. És un aplec de vuit articles en els quals es parla de la revista Nueva Cultura (1935-1937), d’orientació comunista, impulsada sobretot per Josep Renau, de la novel·la L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez, “un retrat demolidor de la burgesia de l’Eixample de València”,  de l’edició de “La poesia completa de Marc Granell”, i de la figura de Blasco Ibáñez, a partir del fet que s’havia publicat la versió catalana de les seves novel·les del “cicle valencià”. També analitza què representa exactament “Escriure, publicar i llegir en valencià” i parla de les aportacions que ha fet la comarca de la Safor a les lletres valencianes i sobre la tasca editorial ingent que ha dut a terme la Institució Alfons el Magnànim. El vuitè article és el comentari d’un llibre del crític teatral britànic Kenneth Tynan que inclou “un llarg escrit sobre València que no podia passar desapercebut”.
La tercera part, titulada “Contemporanis capitals”, és un recull de vuit semblances de persones que Gustau Muñoz ha conegut a fons i que ha valorat molt positivament o, fins i tot, ha estimat. Es tracta de Rosa Serrano –“pedagoga, editora, escriptora o figura cívica”-, Josep Vicent Marquès –sociòleg, periodista i assagista-, Emili Gómez Nadal –un intel·lectual comunista, amb una llarga trajectòria de lluita contra el feixisme i contra el nazisme, un exiliat que no volgué retornar-, Josep Bartomeu –“mestre, llibreter durant trenta anys a Dénia, bibliotecari, i tothora lector i activista cultural”, i també escriptor-, Carles Jorró, llibreter, Ramir Reig –jesuïta compromès amb el moviment obrer, dirigent durant uns anys del Partit Comunista del País Valencià, “historiador excel·lent”-, i, per acabar, Jacobo Muñoz, un filòsof de referència dins el món acadèmic i un intel·lectual de prestigi dins l’esquerra valenciana i espanyola. En aquest darrer cas, però, Gustau Muñoz va més enllà del perfil d’un homenot que ha conegut i ha admirat, el que fa és la necrològica del seu germà major, amb qui va compartir família i temps de vida, de qui en va rebre mestratge i exemple. Per això, en la lectura d’aquesta semblança, a més de trobar-hi molta d’informació sobre un personatge certament poderós, també hi ha una càrrega d’emoció tan intensa que el lector en queda empàticament amarat.
Aquesta obra de Gustau Muñoz globalment ens configura un intel·lectual que reflexiona sobre la realitat present adoptant sempre una perspectiva històrica, amb una actitud de compromís crític i amb les eines d’una bona formació acadèmica i cultural, unes eines que estan  fonamentades en el coneixement de diversos sabers complementaris: l’economia i el pensament polític, la sociologia i la literatura, la bibliografia de proximitat i la de caràcter internacional. Muñoz, en sintonia amb els intel·lectuals més paradigmàtics de l’Europa del segle XX, reflexiona críticament, manifesta les seves disconformitats, no dóna per bones les visions més o menys establertes per inèrcia o a conveniència del pensament hegemònic. Muñoz és un intel·lectual il·lustrat, un fusterià laic, que té una gran confiança en la cultura com a mitjà de transformació en positiu de la realitat. Una realitat que, segons ell, a hores d’ara té un grau enorme de complexitat i un ventall amplíssim de reptes per afrontar.
Amb Corrents de fons ha volgut contribuir, des d’una posició de valencianisme d’esquerres, a què sigui possible que en el futur s’assoleixi un estadi de civilització en el qual siguin vigents els valors del pensament crític, la sostenibilitat cultural i ecològica, el reconeixement dels drets socials i personals, la democràcia política de qualitat enfront de l’autoritarisme legislatiu i institucional dels governants “forts”, la cohesió i la solidaritat social, i un ordre mundial que no estigui sotmès a la mercantilització inhumana, l’especulació financera i les relacions desiguals. Un bell somni que, com a lector, he pogut compartir gojosament. Corrents de fons és igualment una magnífica oportunitat per a conèixer més i millor el País Valencià. I conèixer el País Valencià també ens és útil per a saber amb més detall i amb més lucidesa com són, ara mateix,  Mallorca i les Balears en el seu conjunt. Els dos països tenen tantes semblances com dues gotes d’aigua.

Damià Pons (L’altra mirada, Fundacions Darder Mascaró, núm. 93, abril 2020)