dimecres, 15 de novembre del 2023

Filipa Leal recita el poema "Estimar", de Florbela Espanca a la RTP2 de Portugal

La poeta Filipa Leal, una de les veus més reeixides de la lírica lusitana actual, va tindre l’amabilitat de llegir el poema “Estimar” de Florbela Espanca al programa de literatura “Nada será como Dante”, que dirigeix a la televisió portuguesa RTP2. I el va llegir directament de l’edició que acabem de publicar en català a Lletra Impresa!!!



dilluns, 6 de novembre del 2023

Florbela Espanca, la diva de les lletres portugueses

L’editorial Lletra Impresa acaba de publicar en català la primera obra íntegra de poesia de Florbela Espanca. Es tracta de Bruc en flor (Charneca em flor, en portuguès), considerat el millor poemari de l’autora. De la traducció, n’ha tingut cura el també poeta, editor, professor i promotor cultural, Juli Capilla. «Fa trenta anys que vaig descobrir la poesia de Florbela a Lisboa i en vaig quedar absolutament fascinat i gratament sorprès. Tenia com un deure moral, i també professional, amb una poeta extraordinària, símbol de la lluita feminista a Portugal. És per això que quan n’he tingut l’oportunitat, m’hi he llançat, i he traduït tot un llibre de Florbela, per primera vegada al català.» La publicació compta amb un pròleg de Maria de Lourdes Pereira, professora catedràtica de la Universitat de les Illes Balears. I compta amb el suport  de la Direção-Geral do Livro, dos Arquivos e das Bibliotecas (DGLAB) i del Camões – Instituto da Cooperação e da Língua de Portugal.    

Florbela Espanca és la poeta portuguesa més destacada de bona part de la primera meitat del segle xx. Contemporània de Fernando Pessoa, qui la va qualificar com a “germana bessona”, i de Mário de Sá-Carneiro, els artífexs de la mítica revista Orpheu, Florbela Espanca no va tenir el ressò que es mereixia en la seua època, per bé que va publicar alguns llibres abans del seu decés. La consagració, però, li va arribar després de morir de manera tràgica. 

L’obra de Florbela està íntimament lligada a la seua vida, fins al punt que vida i obra es fonen i es complementen mútuament, són indestriables. El dramatisme de la seua peripècia vital comença amb la seua concepció, fruit d’una relació extraconjugal consentida entre el seu pare, João Maria Espanca, i la criada, Antonia da Conceição Lobo, de la qual van nàixer la mateixa Florbela i, tres anys més tard, el seu germà Apeles. No va ser sinó després de les morts prematures de Florbela i Apeles que el pare va reconèixer els seus fills i que Florbela va passar a dir-se oficialment Florbela Espanca. La malastrugança va perseguir tota la vida la poeta lusitana, amb una concepció quasi espúria que, en una societat ultraconservadora i catòlica com la del Portugal de primeries del segle xx, i en un poblet de la ruralia interior com Vila Viçosa, a la regió de l’Alentejo, costava molt de pair. La mort del seu germà Apeles en un accident d’avió, amb qui mantenia una relació afectiva molt pròxima, influiria molt negativament i decisiva en l’esperit de l’escriptora i, finalment, va derivar en una depressió progressiva i en la inestabilitat psicològica de la poeta. Tampoc no van ajudar gens els seus fracassos amorosos, amb tres matrimonis fallits i la impossibilitat reiterada –avortada– de concebre un fill. Tot plegat, amb una vida plena d’entrebancs, unit al seu esperit romàntic, propens al fatalisme, es va transmutar en una obra abrandada, passional, hiperbòlica, fascinant i atractiva, única, genuïna. Florbela va decidir posar fi a la seua vida el mateix dia del seu naixement, el 8 de desembre de 1930.    


A Bruc en flor Florbela Espanca cerca sempre el sublim, l’excel·lència, la comunió total. Un desig de transcendència i perfecció amorosa que es materialitza en una seqüència sempre idèntica: un subjecte idealitzat, la seducció d’aquest subjecte, la consumació, l’exhauriment de l’amor i la insatisfacció consegüent.  

Bruc en flor (Charneca em flor) es va publicar de manera pòstuma, un any després del seu traspàs. És una veritable joia literària en què l’esperit de la seua ànima vessa pertot i l’han encimbellada en un veritable clàssic de les lletres portugueses, en un símbol de la lluita per l’emancipació de la dona i en un referent del feminisme a Portugal, i també a tot Europa.