dilluns, 13 de gener del 2020

Joaquim Espinós es fa ressò de ‘Capvespre’, de Josep Bertomeu Moll


El professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant Joaquim Espinós, s’ha fet ressò, entre altres, de la novel·la de Josep Bertomeu Moll, Capvespre, en un article especialitzat intitulat “Les novel·les sobre la Transició valenciana. Una història de claudicacions i violència”, publicat recentment a la revista Scripta. Així, Josep Bertomeu Moll apareix juntament amb altres novel·listes de renom que han sovintejat aquest període històric, alguns ja clàssics, com ara Joan Oleza, Ferran Torrent, Josep Franco, Francesc Bayarri, Francesc Bodí i Joanjo García.
Heus ací un fragment de l’article de Joaquim Espinós, a propòsit de Capvespre, la novel·la de l’escriptor de Dénia, Josep Bertomeu Moll:

Tot i que l’única novel·la coneguda de Josep Bertomeu (1950-2016), Capvespre, fou publicada el 2016, l’autor pertany per edat a l’anomenada generació dels setanta. De fet fou escrita el 1977, just l’any es què es clouen els fets narrats, que s’inicien deu anys abans. La seua és una proposta narrativa singular, ja que els components valencians de la generació del setanta, més proclius a la narrativa experimental o la ficcionalització d’èpoques pretèrites, no mostraran massa interés per l’aproximació en clau realista a l’època que els pertocà viure (Simbor 1998). Es tracta d’una novel·la generacional, de caire autobiogràfic, sobre els universitaris valencians que van viure la seua joventut entre el tardofranquisme i la Transició. Igual que s’esdevé amb Tots els jocs de tots els jugadors, està animada per un cert component experimental, patent en el fragmentarisme estructural i estilístic. El present narratiu se situa en el mes de juliol de 1977, amb l’esment explícit del tercer govern de la monarquia –el de les primeres eleccions, guanyades pel l’UCD d’Adolfo Suárez. La manera sintètica i integrada en el discurs del narrador principal com es referencia aquesta informació dona ja la pauta del tractament del context històric a tota l’obra. Un altre tret que hi podem rastrejar és la tirada al subjectivisme, resolt sovint en un monòleg de caire poètic:
Avui, 4 de juliol del 1977, ha mort Vladímir Nabókov. L’aparell de ràdio transmet un concert de Stravinski que no és L’ocell de foc. El tercer govern de la Monarquia ha donat a llum després d’alguns dies de difícil part. Els telèfons de Jordi, de Sergi, de Pilar no contesten. El metall és la Lolita de Stravinski, el cant funerari de Nabókov (Bertomeu 2016: 11). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada