L’article de Cucarella, “L’única veritat: sucumbir a la màgia de la ficció” desplega al llarg de quatre pàgines una anàlisi minuciosa i perspicaç sobre les virtuts de la novel·la de Bodí. Entre altres comentaris, diu:
«L’única
veritat és una obra monumental. I no ho dic per la
grossària del volum, per les vora 900 pàgines compactes de caràcters, sinó per
l’abast i la complexitat del projecte. Monumental i ambiciosa. Reconstrueix els
orígens i la nissaga de Francesc d’Assís Martí, la nissaga Martí i Albiol. Des
dels orígens fins a la desintegració. Assistim, per tant, a l’ascens i la
descomposició d’una família singular. [...]
Una vegada més,
l’habilitat de Francesc Bodí es demostra en la manera com ha teixit el tapís. L’autor
sap menar el lector entre tota l’amalgama de fils que constitueixen la trama de
la novel·la, una trama ben assentada sobre un canemàs estructural planificat
fins al més petit detall. Més encara, el lector, enganxat per les el·lipsis,
magistralment dosificades per l’autor, no pot deixar de llegir. I aquest
desassossec plaent, que sol anomenar-se intriga, ens acompanya fins a l’última
paraula de l’obra. [...]
Francesc Bodí ha estat capaç de construir aquesta monumental arquitectura literària que és L’única veritat per a fer-nos sucumbir en la màgia de la ficció. Insistiré a dir que és un dels autors amb més recursos de la literatura catalana. Que no defuig el risc. Perquè qui no s’arrisca, no eixampla les fronteres dels seus límits. El resultat del seu atreviment és aquesta novel·la que és ben bé una proesa, un envit literari excepcional.»
