 |
| Jordi Botella a la porta del refugi antiaeri de la Glorieta, Alcoi | Foto: Xavi Terol |
Ha mort ha poc Josep Almudéver, l’últim brigadista. Deixa unes memòries. L’esforç contra l’oblit mou el tren de la història, a voltes aturat en via morta. La Guerra d’Espanya fou una tragèdia que marcà a foc la vida de milions de persones. El pas del temps i els pactes del silenci van emportant-se’n els testimonis. La memòria es trenca per la baula dels jovers ja educats en l’oblit. Metralla (Lletra Impresa Edicions), de Jordi Botella, se submergeix en els abismes del passat i escriu el mite. Filla de l’èpica antiga, és la constructora moderna del mite entès com a estilització de la història feta lloc comú.
Diu Joan Ramon Resina: “La pretesa objectivitat de la història davant la subjectivitat de la literatura és una falòrnia interessada d’alguns historiadors”. En posicions de poder, ja que la història l’escriu el vencedor. Front a la historiografia oficial, hi ha estudis que revelen fets negligits o amagats. I amb la farina que ni l’una ni els altres no volen o poden tocar, la novel·la feny el pa de l’oblit per mostrar la veritat de l’art, atemporal, universal per arrelat en unes circumstàncies, a través de personatges observats al detall per representar la condició humana en el camí d’anada i tornada de la part al tot. Persona significa màscara: el personatge inspirat en la persona, fos amb ella per fer-la accessible en la representació literària.
Continua Resina: “Només cal preguntar-se si cap historiador ha aconseguit mai una representació tan completa de la vida dublinesa del principi del segle XX com la que es troba a l’Ulisses de Joyce”. La Ilíada, l’Eneida, Èdip rei, La metamorfosi, la Divina Comèdia, Hamlet, el Tirant, el Quixot, La plaça del diamant, el Llibre de meravelles, els grans relats tenen aquesta virtut. Si la literatura concentracionària, de Levi o Xalàmov, fos mera ficció encara il·luminaria l’infern humà com no ho pot fer cap historiografia.”Els amors fan l’amor, la història les històries” diu Estellés. Aquest mateix supòsit anima Metralla.
En la novel·la s’entrellacen els dos plans de l’edifici narratiu, el dels personatges i el de la contesa. Sobre el teló de fons del darrer any de guerra, es mouen per territori valencianocatalà (de Castelló a Alcoi, de València a Alacant, de l’Espadà a Vinaròs, de l’Ebre al Pirineu) uns personatges arrossegats pels esdeveniments, ferits per la metralla del sofriment: les històries i la història, les parts i el tot s’acoblen en ball incessant.
 |
| Portada del llibre Metralla, de Jordi Botella, publicat per Lletra Impresa Edicions |
La novel·la és una espiral, una cançó amb tornada: gira sobre el nucli i s’obri a les diverses perspectives del paisatge. És un calidoscopi que a cada gir compon noves figures. Com la memòria, no és mai lineal i es mou com una baldufa. Diu Zagajewski: “El dubte és un túnel; la poesia, una espiral”. Metralla de Jordi Botella pertany a la millor poesia, la que expressa la veritat profunda de les coses. La poeticitat, que no entén de gèneres ni temps, l’emparenta, sense abandonar les fèrtils terres de la ficció, amb l’assaig: interpel·la el lector, mostra múltiples cares de la realitat, defensa unes tesis, sustenta una idea del món. Perquè el cable de l’espiral aguante bé cal que el fil de l’electricitat literària tinga la tensió i qualitat escaients. Clau de volta de tot, la matèria verbal de què estan fets literatura i somnis. La veritat no es pot dir si el llenguatge no ateny la forma òptima (elasticitat, resistència, conductivitat). El més volàtil i representatiu de l’aventura humana escapa a la indagació històrica, la paraula, les flexions vocals, els matisos verbals identitaris. L’elecció i maneig de les formes de l’idioma hi és determinant. Metralla és l’escenari de personatges íntegrament representats per models de llengua que equilibren el dialecte de les comarques centrals valencianes i d’Alcoi amb l’estàndard literari i fan accessible la veritat de la ficció. Sense l’artifici que descomparteix les veus del relat, el narrador hi assumeix la completesa de l’experiència verbal, l’univers sonor d’uns personatges i d’una realitat, amb una sensibilitat lírica encomiable.
Metralla culmina el cicle dels Llonch, epònim novel·lístic de Botella: La Sagrada Família (1997), Carta als reis (1998), Estació terminal (2000) i La caixa negra (2002). Cap a les fonts originàries, Metralla remunta el riu de la memòria individual, familiar i col·lectiva, d’una ciutat, d’un país. Per entendre les malalties presents furguem en les nafres del passat, que han volgut tancar en fals. No deu ser casual que l’autor comence la novel·la en època d’Aznar i l’acabe en plena crisi de la monarquia i el règim del 78. Cal tornar a les preguntes pendents, com el brigadista Almudéver, un remolí que es desplaça per verificar la grandesa i misèria de la condició humana. I que proclama que la dignitat humana no es doblega ni en les més atroces circumstàncies, que la metralla de la barbàrie sempre està a punt d’esclatar, que la noblesa d’una causa no eximeix de l’estupidesa i que la llibertat té un preu molt alt però és també un somni irrenunciable que ens mou com l’espiral pels camps devastats de la història per restablir la veritat última que brilla en algunes novel·les.