El professor del departament de Filologia Catalana de la
Universitat d’Alacant Joaquim Espinós, s’ha fet ressò, entre altres, de la
novel·la de Josep Bertomeu Moll, Capvespre, en un article especialitzat intitulat
“Les novel·les sobre la Transició valenciana. Una història de claudicacions i
violència”, publicat recentment a la revista Scripta. Així, Josep
Bertomeu Moll apareix juntament amb altres novel·listes de renom que han
sovintejat aquest període històric, alguns ja clàssics, com ara Joan Oleza,
Ferran Torrent, Josep Franco, Francesc Bayarri, Francesc Bodí i Joanjo García.
Heus ací un fragment de l’article de Joaquim Espinós, a
propòsit de Capvespre, la novel·la de l’escriptor de Dénia, Josep
Bertomeu Moll:
Tot i que l’única novel·la coneguda de Josep Bertomeu
(1950-2016), Capvespre, fou publicada el 2016, l’autor pertany per edat
a l’anomenada generació dels setanta. De fet fou escrita el 1977, just l’any es
què es clouen els fets narrats, que s’inicien deu anys abans. La seua és una
proposta narrativa singular, ja que els components valencians de la generació
del setanta, més proclius a la narrativa experimental o la ficcionalització
d’èpoques pretèrites, no mostraran massa interés per l’aproximació en clau
realista a l’època que els pertocà viure (Simbor 1998). Es tracta d’una novel·la
generacional, de caire autobiogràfic, sobre els universitaris valencians que
van viure la seua joventut entre el tardofranquisme i la Transició. Igual que
s’esdevé amb Tots els jocs de tots els jugadors, està animada per un cert
component experimental, patent en el fragmentarisme estructural i estilístic.
El present narratiu se situa en el mes de juliol de 1977, amb l’esment explícit
del tercer govern de la monarquia –el de les primeres eleccions, guanyades pel
l’UCD d’Adolfo Suárez. La manera sintètica i integrada en el discurs del
narrador principal com es referencia aquesta informació dona ja la pauta del
tractament del context històric a tota l’obra. Un altre tret que hi podem
rastrejar és la tirada al subjectivisme, resolt sovint en un monòleg de caire
poètic:
Avui, 4 de juliol del 1977, ha mort Vladímir Nabókov.
L’aparell de ràdio transmet un concert de Stravinski que no és L’ocell de foc.
El tercer govern de la Monarquia ha donat a llum després d’alguns dies de
difícil part. Els telèfons de Jordi, de Sergi, de Pilar no contesten. El metall
és la Lolita de Stravinski, el cant funerari de Nabókov (Bertomeu 2016:
11).
