Moscou
de nit
La descripció d’un viatge iniciàtic que porta el
protagonista, aïllat de la resta de la humanitat, a recórrer un paisatge
desconegut és pròpia de la mirada èpica dels poemes o relats més antics.
A Després de l’amor, en una festa, un noi s’avorreix perquè no
coneix pràcticament a ningú. L’amfitriona l’envia a descobrir la ciutat i li
dona una poma vermella, a la qual abans fa un petó. I així, el Vasu s’endinsa
als carrers nocturns de Moscou, armat amb la poma com el fruit de totes les
revelacions.
Subhash Jaireth té la
capacitat de veure amb ulls nous tot allò que s’ha tornat vell i opac. La novel·la d’aquest autor hindi, que va
estudiar a la Rússia soviètica i es va acabar establint a Austràlia, és una
novel·la d’amor. Però sota el fil narratiu que uneix una parella i la torna a
separar, bateguen altres qüestions.
El Vasu és hindi i decideix estudiar a la Unió
Soviètica impulsat per un oncle comunista i per la seva pròpia fe, immensa, que
es pot construir un món apte per als humans. Somnia una civilització que ens
faria bé i no pas mal, que ens impulsaria a ser creatius i solidaris i no pas
esquerps i envejosos. La vida del protagonista està marcada per la presència de
les dues arts més racionals, l’arquitectura i la música, que tenen la capacitat
d’ordenar el caos.
El secret d’aquest relat vital són els
interiors, els espais on a través de l’esforç intel·lectual, els
protagonistes aconsegueixen crear un recer de pau. Així esquiven l’ordre rígid
i inhumà que es troba als carrers, impulsat pels règims ferris. La vida
rere les portes tancades és harmònica, bella, bona.
Jaireth identifica amb molta precisió per què els
règims no ofeguen mai del tot. Descobreix de quina mena de resistència són
capaces les persones que creen en la bellesa. De totes maneres, es tracta d’una
mirada a voltes ingènua o bé incapaç de renunciar a l’ideal d’una societat
solidària i justa. Les morts en aquesta Rússia opressiva no són resultat de cap
terror estatal, sinó que els protagonistes desapareixen en accidents
fortuïts. És l’home individual que es queda atrapat en els laberints de la
vida i no sap trobar la defensa davant de l’atzar. L’autor no qüestiona
realment el sistema, sinó la seva fortuïta, o maldestra, aplicació.
NARRAR
DES D’UN UNIVERS CLOS
L’amor entre una russa i un hindi ens regala
aquell contrast implacable, poètic, entre el nord i el sud. ¿Com pot un home
dels tròpics confrontar-se amb el rigor de l’hivern rus i amb el rigor de la
realitat comunista? Leonardo Padura a El hombre que amaba a los perros (Tusquets,
2009) ofereix, més enllà del fil conductor, unes descripcions semblants
quan envia els seus herois a passar temporades entre els eslaus. Jaireth i
Padura parlen d’una vida velada. Narren des de dins d’un univers clos.
La Cuba del període especial, l’Índia de Nehru i el Moscou d’abans del desgel
són, però, uns itineraris que ens revelen més de nosaltres mateixos del que
sospitem.
Reposar a l’ombra d’un bedoll fràgil, plantat per recordar totes
aquestes incerteses, és tot el que podem esperar. Per escoltar la vida,
cal aturar-se en un indret que no surt en cap mapa, perdut en la immensitat de
la plana. Europa, tan plena d’oportunitats, és un món desencisat. Vivim en
ciutats plenes de simetries mecàniques, som incapaços d’escoltar les persones
que ens rodegen, som expulsats de tota possibilitat de conèixer l’amor. I tot
això és perquè ens falta un pla ideal, adverteix Subhash Jaireth.
Ara, 24 de novembre de 2018