Ahir dimecres vam
presentar Capvespre a Pedreguer, al
bell cor de la Marina Alta. Pep Bertomeu
comptava per a l’ocasió amb dos presentadors i amics de luxe: la historiadora Rosa Seser, presidenta de l’IECMA, i el
poeta Carles Mulet. Teníem ganes de
portar la novel·la a un poble tan significat des del punt de vista de la lluita
per les llibertats democràtiques –i ben valencià– com és el de Pedreguer.
Precisament Carles Mulet va ser qui va obrir la
caixa dels trons tot assegurant que fer-li la presentació a un amic sempre és
un compromís. “M’agradarà el llibre o no? I, si no m’agrada, com li ho diré?”,
es plantejava, però de seguida va esvair la incògnita: “Capvespre m’ha agradat moltíssim. No només perquè narra les
vivències d’una època concreta, la del franquisme tardà, sinó pel seu estil.
És, a més, un llibre de maduresa, on hi ha latent un pòsit de lectures
amplíssim. Es nota que l’autor domina totes les tècniques narratives; que és un
bon crític i un bon lector.” A més a més, Mulet va destacar el que li havia
sobtat de la novel·la: el context que retrata, el caràcter iniciàtic dels
protagonistes, la complexitat del discurs, que remet a Julio Cortázar i a García Márquez,
els ambients creats, i el fet que puga interessar als joves d’avui dia. “És, en
definitiva, una novel·la que calia fer.”
Rosa Seser no ho tenia gens
fàcil perquè Mulet ja havia exposat gran part de les virtuts de Capvespre, però hi va aportar alguna
apreciació ben escaient. Com ara el fet que “cada paraula està al seu lloc. Cal
llegir cada fragment i pensar-lo perquè és una novel·la profunda”. “És el
paradigma d’una generació d’estudiants compromesos. Una novel·la construïda a
base de capítols curts que formen un cercle temporal. I sobre una època i una
ciutat que jo també vaig viure. Les descripcions de València són magnífiques,
però també les de Dénia, Oliva, les revoltes del Mascarat...” “Una novel·la excel·lent des de totes les
perspectives.”
Pep va ser el darrer a
intervenir. I va dir algunes coses a tenir en compte. Com per exemple, el fet
que li interessa més llegir que no escriure i que Capvespre no és una novel·la autobiogràfica sinó de ficció, tot i
que s’hi poden identificar personatges històrics com Vicent Andrés Estellés i Max
Aub, o que van existir en la realitat. En aquest sentit, va assegurar que un
dels personatges que apareix sota nom fictici durant el capítol del Puig era
una persona real de Pedreguer. També va tenir paraules de reconeixement a Rafael Chirbes i Maria Josep Escrivà, sense els quals la seua novel·la probablement
no hagués eixit del calaix. Finalment, va reblar el clau de la seua intervenció
assegurant que havia vingut al món novel·lístic per a quedar-s’hi, tot
responent, una vegada més, a la pregunta que li va fer el periodista Manolo Gil en una entrevista a la darrera
edició de la Fira del Llibre de València.
Ja a la nit, Pep
em va enviar un darrer whatsApp –mira que som moderns– tot remarcant-me: “Estic
llegint ara La muntanya màgica, de Thomas Mann. Això és literatura de
debò. I el que fem els altres són novel·letes”. I jo li vaig respondre: “Sí, hi
ha els grans autors, però escriptors com tu no són gens menyspreables. Ans al
contrari, teniu un mèrit i un valor grandíssim”.
Aquest divendres 10 de
juny, farem parada a Pego. Hi vindreu?
