Homenatge a Joan Valls a la Universitat d'Alacant (29 de novembre)

La llibreria Gavina Llibres de Gandia recomana el llibre La Delicada de Gandia, escrit per Vicenta Llorca, amb il·lustracions de Manola Roig. Un llibre divertidíssim, actual i modern, ple d'intriga i de valors, que ajudarà a entendre a les xiquetes i els xiquets de hui en dia l'expressió tan coneguda que diu "Sembles la Delicada de Gandia".

Divendres, doble presentació, a Barcelona i Ador

Aquest divendres presentem dos llibres molt i molt sòlids. Hi esteu convidats/convidades: 

La presó del cel, de Joaquim Espinós

Hui, 20 de novembre celebrem el Dia del Llibre en Valencià, per celebrar l'aniversari de la publicació del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, obra cabdal de la nostra literatura. 

Doncs bé, en un dia tan assenyalat com aquest volem anunciar-vos que acabem de publicar La presó del cel de Joaquim Espinós, la novel·la que tanca la trilogia sobre el segle xx viscut als pobles del País Valencià. 

SINOPSI

La presó del cel és una novel·la que parla de la postguerra en un poble valencià del sud, un poble qualsevol. Els seus protagonistes són un capellà —el pare Lluís— d’idees progressistes, que lluita per canviar l’ordre de les coses, i tres xiques que són injustament repressaliades pel franquisme. Amb ells conviuen una galeria de personatges de gran vivesa i profunditat humana, que conformen un emotiu testimoni de la vida d’aquells difícils anys.

Amb aquesta novel·la Joaquim Espinós completa una trilogia que recorre la història del segle XX, integrada, a més, per Ombres en el riu (1995) i Material fotogràfic (2015).

L'AUTOR

Joaquim Espinós (Benilloba, el Comtat, 1962) és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. El seu àmbit d’estudi és la literatura contemporània, dins de la qual ha publicat nombrosos articles i els llibres La imaginació compromesa. L’obra d’Agustí Bartra (1999, UA), La Poètica de l’Imaginari (1999, UA) i Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana, premi Josep Vallverdú d’assaig (2009, Pagès Editors).

En l’àmbit de la creació literària s’inicià en el gènere poètic, tot publicant en diverses antologies, i finalment es decantà per la narrativa, dins de la qual compta amb el relat infantil Joan de l’Iris i el rossinyol, premi Empar de Lanuza (2002, Ajuntament de Meliana); i les novel·les La devastació violeta, premi Enric Valor de narrativa juvenil (1991, Bullent); Ombres en el riu (1995, Bullent), El cervell de la serp, premi Ciutat d’Elx (2007, 3i4) i Material fotogràfic, premi Ciutat de Sagunt (2015, Onada). 

La presó del cel, de Joquim Espinós

DADES BÀSIQUES DEL LLIBRE

• Títol: La presó del cel
• Autor: Joaquim Espinós
• Editorial: Lletra Impresa Edicions
• Col·lecció: Ovidianes, núm. 3
• Llengua: valencià
• 1a edició: novembre 2017
• Pàgines: 142
• Format: 21 x 13,5 cm
• Enquadernació: Rústica amb solapes
• PVP: 12,50 €
• ISBN: 978-84-947653-1-5
• IBIC: FV (Ficció històrica)

SINOPSI

La presó del cel és una novel·la que parla de la postguerra en un poble valencià del sud, un poble qualsevol. Els seus protagonistes són un capellà —el pare Lluís— d’idees progressistes, que lluita per canviar l’ordre de les coses, i tres xiques que són injustament repressaliades pel franquisme. Amb ells conviuen una galeria de personatges de gran vivesa i profunditat humana, que conformen un emotiu testimoni de la vida d’aquells difícils anys.

Amb aquesta novel·la Joaquim Espinós completa una trilogia que recorre la història del segle XX, integrada, a més, per Ombres en el riu (1995) i Material fotogràfic (2015).

L'AUTOR

Joaquim Espinós (Benilloba, el Comtat, 1962) és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. El seu àmbit d’estudi és la literatura contemporània, dins de la qual ha publicat nombrosos articles i els llibres La imaginació compromesa. L’obra d’Agustí Bartra (1999, UA), La Poètica de l’Imaginari (1999, UA) i Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana, premi Josep Vallverdú d’assaig (2009, Pagès Editors).

En l’àmbit de la creació literària s’inicià en el gènere poètic, tot publicant en diverses antologies, i finalment es decantà per la narrativa, dins de la qual compta amb el relat infantil Joan de l’Iris i el rossinyol, premi Empar de Lanuza (2002, Ajuntament de Meliana); i les novel·les La devastació violeta, premi Enric Valor de narrativa juvenil (1991, Bullent); Ombres en el riu (1995, Bullent), El cervell de la serp, premi Ciutat d’Elx (2007, 3i4) i Material fotogràfic, premi Ciutat de Sagunt (2015, Onada). 

La Delicada de Gandia: Presentació a Sueca

El passat dissabte dia 11 de novembre La Delicada de Gandia viatjava a la comarca de la Ribera Baixa, concretament a Sueca, el poble de l'artista Manola Roig. La presentació va ser a la llibreria Arts i va anar a càrrec de l'escriptora Manola Roig. 

Vicenta Llorca i Manola Roig van explicar moltes curiositats i anècdotes al voltant de la creació del llibre. En acabant i per art de Màgia els protagonistes d'aquesta història -Agnès, Borja, Neus, Gaia i Martí- van cobrar vida i van fer una lectura dramatitzada. I per si no havia quedat suficient bon sabor de boca, se serví la Delicada de Gandia, un dolç típic de Gandia, cortesia de l'Associació de Pastissers i Forners de Gandia.

Realitat i llegenda anaren trenant-se durant tota la vetllada a aquest raconet de somni, anomenat Arts. 

Les pròximes presentacions seran a Oliva, a la Biblioteca Tamarit el dia 1 de desembre a les 20h; i a València, a la Societat Coral del Micalet, el dia 18 de desembre a les 19.00h. Però tranquils que ja anirem donant-vos més dades. 

Alguns moments més de la presentació:

La Delicada de Gandia, avui a Sueca

La periodista Puri Naya entrevista per a TeleSafor les autores de La Delicada de Gandia, Vicenta Llorca (autora) i Manola Roig (il·lustradora). I és que qui no coneix la dita: "sembles la Delicada de Gandia"?

Pasqual Molina parla de La Delicada de Gandia, de Vicenta Llorca

      

L’altra nit, Vicenta Llorca, presentava el seu darrer llibre La Delicada de Gandia al saló principal de la Casa de la Marquesa, el qual estava ple de gom a gom, amb assistents dempeus atapeint corredors laterals i les portes. Autoritats municipals seien en la primera fila amb l’alcaldessa, Diana Morant, al capdavant. Rosa Roig, escriptora, va fer la presentació del llibre, el qual ha sigut editat per Lletra Impresa Edicions i compta amb diverses il·lustracions, adients a la trama, fetes per Manola Roig. Totes tres estaven acompanyades a la taula presidencial pel regidor de Cultura, Joan Muñoz i pel president de l’Associació de Pastissers i Forners de Gandia, Miguel Roselló.

La Delicada de Gandia és una llegenda ancorada en el subconscient popular de la ciutat de Gandia, la qual sorgeix, de tant en tant, en publicacions i en registres poètics. La llegenda diu que una jove gandiana va morir quan, eixint de la Col·legiata, li va caure una flor de gesmil al cap! És clar que la floreta era de pedra!

Vicenta Llorca ha construït una trama literària a traves de cinc xiquets. Quan una de les xiquetes, Agnes, pateix la picada d’un insecte i es queixa molt i Gaia, una altra xiqueta de la colla, es burla d’ella dient que sembla la delicada de Gandia, tots ells es sorprenen perquè ningú sabia qui era i decideixen fer una recerca al voltant del “personatge”. Durant els dies següents recorrerean la ciutat i parlaran amb persones i es trobaran amb diferents informacions pintoresques quan no contradictòries sobre la Delicada de Gandia: escoltaran que pot ser una falla, que pot estar emparentada amb la fideuà, que és tracta d’un pastis típic de la ciutat ducal —que aprendran a fer-lo en un obrador i a gaudir-lo com un dols exquisit—, fins que l’estàtua de Maria Enríquez, situada a la porta del convent de les clarisses els xiuxiuà, com a pistes finals, la biblioteca municipal, la Seu, una pedra de la façana i els adreça cap a l’Ajuntament. En la biblioteca s’assabentaran de la llegenda i que hi ha prou documents diferents escrits sobre ella, a la Seu Col·legiata veuran el lloc des d’on diu la llegenda va caure el flor de pedra que matà a la Delicada. A l’Ajuntament acabaran demanant-li l’alcaldessa que erigisca una estàtua en honor de la Delicada.

Al llarg de totes les peripècies, els joves lectors —el llibre va adreçat als majors de 10 anys— acabaran sabent tot sobre la Delicada de Gandia guiats per la ploma de Vicenta Llorca, una escriptora de prosa suau i enlluernadora, de lectura fàcil i captivadora. Una joia de literatura infanto-juvenil. Un regal!

El llibre és, a més a més, un cant a la multiculturalitat i a la integració. Els cinc xiquets formen part de l’Associació dels Estels —un grup on conflueixen persones de totes les races, edats i condicions, que practica la inclusió i valora la diversitat perquè en la diferencia, diuen, s’enriqueixen—. El llibre és un model de valors en la relació entre les persones: els xiquets, els pares, els familiars, el veïnat, el funcionaris, els governants. El llibre fa un viatge didàctic a través del temps i de la historia gandiana perquè l’autora fa “unes pinzellades des del passat amb la intenció d’entendre millor la realitat present, la història i els costums de la ciutat que hem heredat i on vivim”.

Vicenta Llorca diu que este tipus de llegendes han format part de la història oral i de l’escrita, i que es tracten de relats de fets que es transmeten de generació en generació i formen part de la historia d’un poble i, com ho fan oralment, estan en constant evolució i tenen característiques que li atorguen una certa credibilitat amb la intenció de fer creure que són verdaderes. Llorca escriu que s’han fet moltes versions sobre la delicada i el seu llibre tan sols és un relat més sobre la llegenda, amb el qual no pretén escriure la realitat, perquè seria una tasca impossible, cal recordar que es tracta d’un relat imaginari pres per real on es barregen personatges, fets històrics i narració inventada.

Vicenta Llorca parla en el llibre de Joan Climent, el poeta estimat, qui també va escriure el 1991 un llibre que va titular La “delicà” de Gandia, documental d’una llegenda, en el qual refereix que, “amb una prosa poètica senzilla i farcida de fina ironia, recreà la llegenda d’una jove en seqüències ocorregudes al llarg del segles i ubicades en diferents espais de la Safor”. Joan Climent fou, i és un referent literari per a Vicenta i per a mi. Hi va ver un temps on vàrem participar, tots tres, en diversos projectes creatius de tarannà editorial. L’Associació Cultural Premi Iaraní, que presideix i de la qual Vicenta Llorca és la secretaria, creà el Premi de Poesia Joan Climent, que va ja per la XVIII edició. Les bases dels premi les férem a la Marjal un bon grup d’amics escriptors i poetes. La fotografia és d’aquell dia. Joan hi va participar activament! Vicenta i jo som amics i hem sigut, durant anys, els caps de l’equip editorial del llibret de la Falla de Corea, amb el qual aconseguirem canviar el model tradicional de les publicacions falleres i pel qual aconseguirem tot tipus de premis, en especial, l’any 2006, el primer premi de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana a la promoció de l’ús del Valencià, guardó que, fins el moment, no l’ha aconseguit mai ningun altre llibret de les falles gandianes. Comparteix amb Joan i amb Vicenta una historia personal cosida amb punts d’amistat i de literatura.

Hi ha varies referencies escrites sobre la llegenda de la Delicada i no sols en el nostre entorn valencià. A la meua consulta acudeixen dones, preocupades per patir dolor en les ames. Afortunadament el dolor no és símptoma patologia greu, sovint acompanya, amb normalitat, a situacions naturals de la fisiologia femenina, com el que apareix en fase premenstrual. Té a veure molt amb la sensibilitat personal de la dona. “Les mames són mol delicades” és una frase que eix prou en la consulta amb la dona ja tranquil·litzada i, en ocasions, sorgeix, amablement, el tema de la Delicada de Gandia. Al menys en dues ocasions dues dones m’han referit que en el seu poble també existia la mateixa llegenda de la jove morta al caure-li al cap una flor de pedra de la façana de l’església del poble. Les dues eren castellanoparlants. Recorde que una d’elles era extremenya.

Llegenda multicèntrica de la Delicada!

Pasqual Molina

Dues ressenyes més sobre els dietaris de Monjo

Ací teniu dues ressenyes més sobre Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo. Una de Manuel Lillo, publicada al setmanari El Temps, i una altra de Lluís Alpera, a la revista Caràcters. 

Lletra Imnpresa a la Plaça del Llibre de València 2017

Avui -com ahir- tenim doble sessió de presentacions. A Vilallonga de la Safor, presentem Un dia més de Pasqua, de Pilar Gregori Monzo, Rosa Fuster Serquera i Jaume Fuster Serquera, fills de Rosa Maria Serquera Perez, amb els amics de la revista Bresca d'amfitrions, encapçalats pel mestre i gran persona Josep Tarrassó. 

Un dia més de Pasqua!, de Pilar Gregori Monzó i els il·lustradors Rosa i Jaume Fuster Serquera, es fa ressò dels costums tradicionals de la Pasqua a través d’un conte protagonitzat per Aila i Leax, dos germans que passen una temporada a la Font, el poble dels seus iaios, que és ben peculiar. Diuen que els de la Font són “cabuts”. Però, per què? A la Font, hi ha comparses de moros i cristians, la festa dels Quintos, un molí abandonat okupa, el record viu d’una fàbrica de taulells hidràulics, i, l’endemà de Sant Vicent Ferrer, la festa de la Badà, un dia més de Pasqua! Quina sort que tenen els de la Font!!!

El llibre és una aventura basada en l’amistat, la cooperació i la solidaritat. Una història que indaga també en les arrels familiars i populars. A més a més, hi ha tot un apèndix on es parla dels costums de la Pasqua de manera detallada: ens mengem la mona o tonya, amb l’ou pintat de coloraines; el panou, la coca boba o de llanda, amb xocolate, sobrassada o llonganissa. Els xiquets estrenen espardenyes o pasqüeres, juguen a botar la corda, a boletes o a la trompa, i empinen el catxerulo o la milotxa. I ens quedem pensant... en la mona de Pasqua.  

I a Bellreguard, presentem Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo, amb la participació de Marcos Haro, Ferran Garcia-oliver, Rafa Gomar, Josep Lluís Roig Sala i Jose Iniesta. Un luxe de gent per a dos llibres que ens estimem moltíssim. 

Oh! Dietaris inèdits aplega tots els dietaris de Joan M. Monjo, desaparegut prematurament ara fa tot just deu anys, que hi havia a l’Arxiu Històric de Gandia, i d’altres que, per bé que es van publicar en vida, estaven ja descatalogats. La publicació ha estat possible gràcies a la donació de documents proveïda per Lara Aparisi Moratal, filla d’Àngela Moratal Gregori, la parella de Monjo. L’edició que ha dut a terme l’editorial gandiana Lletra Impresa Edicions ha comptat amb el patrocini de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB) i compta també amb l’ajuda de Saforíssims SL en la difusió del llibre. 

En conjunt, Oh! Dietaris inèdits recull una sèrie de “papers” —com li agradava anomenar-los al mateix autor— que fan un “tot” homogeni i mantenen l’estil inconfusible de l’obra de Joan M. Monjo. L’obra abasta un llarg període vital, de l’any 1978 al 2006, i dóna compte d’algunes de les seues constants personals i els motius literaris més freqüents en l’autor.

Així, la quotidianitat marca la pauta vital de l’escriptor: la pluja, la migdiada, la feina a l’institut, l’amor, la calitja de l’estiu, la gent aferrada a la terra; el compromís polític, la defensa de la llengua... Gandia, Ador, Guardamar de la Safor, Bellreguard i Almoines són omnipresents en aquestes planes, però també València i Altea. S’hi detecta una adhesió insubornable a la cultura i la llengua pròpies i, per sobre de tot, l’afecció per la literatura. No en va, per les seues pàgines diàries passen innombrables escriptors, autòctons i forans, com ara Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Perucho, Josep Piera, Ignasi Mora, Josep Iborra, Joan Iborra, Joan Climent, Gonçal Castelló, Alfons Roig, Joan Navarro... així com Elias Canetti, Marguerite Yourcenar, Ana María Matute, Pío Baroja, Juan Gil-Albert, César Simón o Manuel Vicent.

Entrevista a Vicent Berenguer, traductor del llibre "Poesia completa. Cartes a Fernando Pessoa" de Mário de Sá-Carneiro

La periodista Puri Naya entrevista per a TeleSafor a Vicent Berenguer, traductor del llibre Poesia completa. Cartes a Fernando Pessoa de Mário de Sá-Carneiro. Aquesta vesprada a les 20 h el presentem a la llibreria Ambra de Gandia, amb un presentador d'excepció, el poeta Josep Piera. 

L’última il·lusió fou trencar tots els espills

L’anomenat modernisme d’avantguarda portuguès, contemporani de les tendències afins als països europeus de cultura, té com a figura carismàtica -i complexa- Fernando Pessoa. I el seu company de ploma Mário de Sá-Carneiro vindria a ser l’emblema del poeta genial i turmentat, excèntric, suïcidat als 26 anys. Pertanyent a l’anomenada Generació d’Orpheu, la mítica revista, la seva fama i “canonització” és posterior a la seva mort. Per primer cop tenim en català, en gustosa variant valenciana, gràcies a Vicent Berenguer, la poesia completa (bilingüe) i un complement d’alt interès, una selecció de la correspondència entre els dos poetes, a més d’uns retrats i facsímils.

De fet podríem dir que el tema de la poesia de Sá-Carneiro és ell mateix: autor megalòman i narcisista, ja des dels primers reculls, on encara empra formes tradicionals -amb gran traça i musicalitat, per cert-, es pot observar com exalta contínuament les seves il·lusions, rabejant-se en els fracassos i frustracions, en climes de vehemència verbal presidits per l’angoixa. Ho prova tot, luxuriós, i tan sols obté el tedi. Va viure el seu trastorn de personalitat com una mena de sacrament, se sabia tocat pels déus. Hi havia una mica de fatalitat, de predestinació en la seva vida, i els cops de geni són ben patents en la poesia. S’intueix també en la seva figura un absolut menyspreu pels que ell considerava “capats moralment”, pels “benpensants” i els covards incapaços d’anar més enllà de la seva bombolla de protecció.

Un encert de Berenguer en la seva versió és limitar-se a la literalitat, perquè el portuguès és una llengua veïna que podem seguir força bé sense grans coneixements, de manera que la traducció valenciana ens ajuda a completar sovint el sentit d’un mot escàpol. Per il·lustrar-ho, vegem què fa amb una quarteta com: “Num ímpetu difuso de quebranto, / tudo encetei e nada possuí... / Hoje, de mim, só resta o desencanto / das coisas que beijei mas nâo vivi...”; “En un impuls difús de fadament, / tot ho he encetat i res no he posseït. / Avui, de mi, sols queda el desencant / de les coses besades que no visquí...” Si hagués volgut ser fidel a l’esquema de rimes, mirant de no trair el sentit, hauria pogut escriure: “En un impuls difús de fadament, / tot ho he encetat i mai res no he tingut. / Avui, de mi, sols queda el desencant / de tot allò besat pr’ò no viscut”. Són opcions. Quan Sá-Carneiro diu: “No soc jo ni soc cap Altre. / Soc un afer intermedi”, per ventura no hi sentim Pessoa? 

Ressenya de Víctor Obiols

publicada en el suplement Llegim

del periòdic ARA, 14/10/2017

La Delicada de Gandia (presentació a "La Marquesa", aquest dimecres 25 d'octubre, 20 h)

Novetat: La Delicada de Gandia

SINOPSI LA DELICADA DE GANDIA

Qui no coneix la dita? No heu sentit mai allò de “Sembles la Delicada de Gandia”? En sabeu l’origen? Gaia, Borja, Agnès, Martí i Neus, els protagonistes d’aquesta història, decideixen, encuriosits, esbrinar d’on ve l’expressió que han escoltat moltes vegades de la veu dels seus pares i familiars. Així, es llancen a la recerca de l’origen de la Delicada de Gandia. En la seua aventura, però, hauran de superar dificultats i viure moments de desànim, abans d’arribar a conèixer la llegenda més popular i peculiar de la ciutat de Gandia. Endinseu-vos en el relat de la dona més delicada del món! No us en penedireu...

La Delicada de Gandia és un exercici fictici de retorn al passat adreçat al públic més jove, però també als majors. Un recorregut físic i històric per la ciutat ducal on suposadament van ocórrer els fets que es conten.

VICENTA LLORCA, AUTORA

Va nàixer a Oliva (la Safor) i és llicenciada en Filosofia i Lletres. Ha sigut professora de Castellà a l’IES Gabriel Ciscar d’Oliva i a l’IES Tirant lo Blanc de Gandia, on va ser vicedirectora, cap de departament i bibliotecària.

Pertany a Tirantianes AC, Saforíssims SL, Dones de frontera, Associació d’Estudis Fallers i a l’executiva del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals “Alfons el Vell”.

Ha participat en diferents publicacions: articles d’opinió, literaris i de recerca; poemes, pròlegs de llibres, etc.

Actualment gaudeix de la jubilació, es dedica a presentar llibres i a escriure. Ha col·laborat recentment en la Cadena Ser, juntament amb Rosa Roig, en un microespai poètic. I en el CEIC coordina l’anuari literari Homenatge a la Paraula.

El pas per les aules i el contacte diari amb la joventut han deixat una empremta ben palesa en la seua vida.

MANOLA ROIG, IL·LUSTRADORA

Va nàixer a Sueca (Ribera Baixa). No sempre s’ha dedicat a il·lustrar històries, però es recorda tota la vida amb una llapissera a la mà, i li agraden les de punta fina.

L’any 2009 la seua germana desficiosa i agosarada va obrir un blog i li va dir: “M’agradaria que tu l’il·lustrares”, i així va encetar una nova etapa en la seua vida, confirmant la famosa dita “Mai no és tard quan arriba”.

Autodidacta, en els últims anys ha desenvolupat una curta però intensa carrera artística, amb llibres publicats, conjuntament amb Rosa Roig i per encàrrec. Com artista plàstica ha participat en exposicions individuals i col·lectives, ha col·laborat amb diferents revistes i diaris tradicionals i digitals.

Pertany a les associacions Clásicas y Modernas i Dones de frontera. El seu projecte creatiu és

variat i divers: il·lustració, gravat, disseny gràfic, fotografia, escultura, paper maixé...

I si hi ha una frase amb la qual s’identifica és: “No veiem les coses tal com són, les veiem tal

com som”, de l’escriptora Anaïs Nin.

Mário de Sá-Carneiro, per Josep Piera

Magnífica ressenya de Josep Piera al Levante-emv sobre la Poesia completa. Cartes a Fernando Pessoa, de Mário de Sá-Carneiro, traduït per Vicent Berenguer.

Presentació del llibre Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo a Pego (20 d’octubre, divendres, Casa de la Cultura de Pego, 20.00 h)

Dins de les II Jornades Culturals Atzaïla que tenen lloc aquest cap de setmana a Pego, es presenta un llibre Oh! Dietaris inèdits, que és també un homenatge a l’extraordinari escriptor de Gandia, desaparegut prematurament ara fa tot just deu anys. L’acte comptarà amb la presència i la participació de Rafa Gomar, escriptor i autor del pròleg i d’Elvira Cambrils, escriptora.   

L’edició ha estat possible gràcies al patrocini de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB) i compta també amb l’ajuda de Saforíssims SL en la difusió del llibre.

El volum en qüestió, titulat Oh! Dietaris inèdits, aplega tots els dietaris de l’escriptor saforenc que hi havia a l’Arxiu Històric de Gandia, a partir d’una donació de Lara Aparisi Moratal, filla d’Àngela Moratal Gregori, la parella de Monjo. A més d’aquests inèdits, el volum recull també d’altres dietaris que, per bé que es van publicar en vida, estan inclosos en revistes o llibres ja descatalogats o exhaurits, pràcticament introbables. És el cas del Premi Joanot Martorell de l’any 1979, Oh!  

En conjunt, es tracta d’uns “papers” —com li agradava anomenar-los al mateix autor— que fan un “tot” homogeni i mantenen l’estil inconfusible de l’obra de Joan M. Monjo. L’obra abasta un llarg període vital, de l’any 1978 al 2006, i dóna compte d’algunes de les seues constants personals i els motius literaris més freqüents en l’autor.

Així, la quotidianitat marca la pauta vital de l’escriptor: la pluja, la migdiada, la feina a l’institut, l’amor, la calitja de l’estiu, la gent aferrada a la terra; el compromís polític, la defensa de la llengua... Gandia, Ador, Guardamar de la Safor, Bellreguard i Almoines són omnipresents en aquestes planes, però també València i Altea. S’hi detecta una adhesió insubornable a la cultura i la llengua pròpies i, per sobre de tot, l’afecció per la literatura. No en va, per les seues pàgines diàries passen innombrables escriptors, autòctons i forans, com ara Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Perucho, Josep Piera, Ignasi Mora, Josep Iborra, Joan Iborra, Joan Climent, Gonçal Castelló, Alfons Roig, Joan Navarro... així com Elias Canetti, Marguerite Yourcenar, Ana María Matute, Pío Baroja, Juan Gil-Albert, César Simón o Manuel Vicent.

Bennasar sobre Sá-Carneiro

En Sebastià Bennasar es fa ressò a la revista cultural Bearn de la Poesia completa. Cartes a Fernando Pessoa, traduït per Vicent Berenguer, que acabem de publicar a Lletra Impresa. Moltes gràcies!

https://revistabearn.com/2017/10/18/torna-portugal-a-la-literatura-catalana/

"L’editorial Lletra impresa també ha optat per la literatura portuguesa en aquest retorn de les vacances i ens ofereix una obra majúscula: la poesia completa i les cartes a Fernando Pessoa de Mário de Sá-Carneiro en la traducció excel·lent de Vicent Berenguer. Una joia literària de primer ordre que aplega les obres d’aquest malaguanyat autor, que va viure entre el 1890 i el 1916, quan se va suïcidar a Paris. La modernitat literària portuguesa no es pot entendre sense la seva poesia i sense la influència que exercí en Pessoa. La poesia s’ofereix en versió bilingüe."

Sebastià Bennasar

Josep Palomero ressenya el llibre "Poesia completa. Cartes a Fernando Pessoa" de Mário de Sá-Carneiro

El prestigiós lingüista i escriptor Josep Palomero va publicar diumenge passat al diari Mediterráneo de Castelló una ressenya sobre el llibre Poesia completa. Cartes a Fernando Pessoa, traduït per Vicent Berenguer. Li agraïm l'atenció i les seues amabilíssimes paraules. El llibre s'ho mereix; i, sobretot, s'ho té ben guanyat Vicent Berenguer, que ha fet un treball meticulós, rigorossíssim i impecable. Moltíssimes gràcies, Josep!